Paso Sico: Adéu a Argentina

San Antonio de los Cobres
El dia de descans a San Antonio de los Cobres ens va de perles per posar-ho tot a punt, soldar el quadre d'una de les bicis que està fent llufa i carregar les piles per als propers dies. San Antonio no és el tipus de poble on un programaria passar-hi unes vacances, barraques, pols, fred, camions i algún chuchu sarnós. No motiva massa, oi?

Soldant el quadre de la bici "con alambre".

Des del nord-oest argentí, hi ha bàsicament dues maneres per creuar cap a San Pedro de Atacama, a Xile. La primera i la més "normal" és pel Paso Jama: una carretera asfaltada que va passant de tant en tant per algún poblet i que arriba a una alçada màxima d'uns 4.300 metres. La segona opció és pel Paso Sico, una carretera de terra que només passa per un poble, Olacapato, i que passa per tres colls, dos a 4.600 i un altre a 4.300. Vaja, com la Carretera de la Aigües.....

Cap al Paso Sico

Són les 10 del matí. Tot i el sol, encara fa fred i el vent ja comença a bufar. És un vent fred que s'escola per tots els racons i que ho deixa tot "tiesu". En Cédric, el nostre nou company francés, ha estat buscant Camembert per totes les botigues del poble, però res de res, s'ha de conformar amb un tall de formatge de barra ressec. Tots tres llestos, marxem contents cap a Olacapato, on ha d'acabar l'etapa del dia.

La felicitat no existeix, o com a mínim, algunes persones ho asseguren i, de fet, al cap de mitja hora de sortir de San Antonio nosaltres n'estàvem convençuts. El vent, la pista plena de calamina i les rampes cap al primer coll, eren una combinació ideal per torturar al cicloturista.

Per molt rebentat que s'arribi a un coll, sempre es fa un esforç per somriure a la càmara.

Després del coll Abra Chorillo, les coses no van millorar massa. En lloc d'una magnífica baixada, ens trobem amb una mena de plana amb un pendent ridícul i un vent cada cop més fort. La cosa no començava massa bé en el nostre primer dia de travessa. Poc abans que es pongui el sol, acabem els 60 km i arribem a Olacapato.

La calamina és la tortura més comú al ciclista de Sudamèrica. No hi ha escapatòria, només ho alleugera una capa de cremeta pel "pompis" al vespre.

Després del primer dia, la segona etapa no va tenir un paisatge massa interessant. Però la veritat, no va ser gaire complicada i a primera hora de la tarda ja érem al control fronterer argentí. Passem els tràmits aduaners i ens ofereixen passar la nit en un apartament amb dutxa d'aigua calenta. La calefacció és algo primitiva: "-enciendan el horno y los fogones, sinó se van a congelar". Festa grossa!

L'aduana argentina en mig d'una magnífica pampa desèrtica.

Sico, Xile i més vent: comença l'espectacle.

A només 6 km dels Gendarmes argentins, arribem al Paso Sico, que no és res més que la frontera, en mig del no res, ni coll, ni res més que una indicació que anuncia el canvi de país.

Seguim i la pista va pujant xino-xano per un paisatge muntanyós àrid però espectacular.

Després del Paso Sico, la pista va pujant sense perdonar.

El vent cada cop és més fort, i fa fred, molt més del que ens havíem pensat. Amb gran esforç superem el nostre segon coll de la travessa a 4.300 metres i creiem que la jornada està ben encarrilada... Il·lusos: en baixar uns pocs metres, el vent es torna tant potent que quasi no podem pedalar. Per sort, al cap de pocs quilòmetres arribem al refugi dels Carabineros xilens.

Al fons es veu el refugi dels Carabineros. Sembla a prop però triguem gairebé una hora per fer aquest tram. En últim terme tenim el tercer coll. El deixem per demà.

Sí, és la Laia.

El retén El Laco, és el primer contacte amb el món xilè. A dins, una parella de Carabineros, el Sargento Segunda López i el Sargento Cortez. Ens saluden, ens conviden a passar dins del petit i glaçat habitacle i ens ofereixen "unos pancitos con queso". La veritat és que estem bastant acabats, només hem fet 35 km, i ja no tenim més ganes de bici per avui.

Ens expliquen que ells estan de pas, que els carabineros que estan destinats a El Laco han anat a saludar els Gerdames argentins, i afegeixen: "-el clima aquí és extremo". Molt observador el Sargento Segunda López, estem els cinc morts de fred a ple migdia, dins d'un refugi metal·lic amb una micro llar de foc, mentre que a fora el sol radiant no fa ni pessigolles a la pell. El vent no para de bufar.

El refugi dels Carabineros és la casa blanca, la de fusta està fora d'ús.

Del Laco a San Pedro i a l'hospital.
Més tard van venir els tres carabineros exil·liats a El Laco. Es presenten i passen dels formalismes de sargentos i cabos, són simplement en Tomàs, en Montoya i en Pablo. Passem el que queda de tarda i la nit xerrant, menjant, bevent i dient parides. Realment unes setmanes en aquestes condicions millor prendre-se-les amb humor.

L'endemà marxem del refugi i com no, el vent segueix apretant. I així seguirà tot el dia. Per sort, encara que costa bastant d'aprofitar, l'entorn és brutal, i acampem en un lloc privilegiat.

Tot el paisatge té aquest nivell!!!

Acampats el dia abans de tornar a la civilització.

L'endemà de l'acampada, ens llevem a -7. En Cédric té la gola atacada i l'Isra ha tossit unes quantes vagades durant la nit. Fem uns cafès, tès, i el porridge de rigor. Les aspirines van que se les pelen. Fem uns quants quilòmetres i arribem a les llacunes Miñique i Miscandi. Després fem un últim mini-coll, no previst i que ens desfonda del tot. Finalment ataquem una llarga però feliç baixada a Socaire i més tard Toconao a tan sols 2.500 metres d'alçada. A Toconao, destrossats, anem a veure els nostres amics carabineros que havíem conegut a El Laco i, tal com ens havien promès, ens ofereixen dormir a la comissaria. Fan honor al seu lema: ¨Un amigo siempre¨.

Llacuna Miñique.

Llacuna Miscanti

La nit a Toconao va ser un calvari, en Cédric es mocava que semblava un huracà, l'Isra no va parar de tossir. Faltaven 30 km per arribar a San Pedro, en Cédric es lleva i es dopa a aspirines. Té la moral d'agafar la bici. L'Isra està fos i la Laia l'acompanya en bus, directes a San Pedro amb parada a l'hospital. Hem arribat pels pèls.

Uns dels 5 dies de llit de l'Isra: radio i brou de pollastres.