Sucre - La vida és al mercat.

Situada enmig d'una zona molt muntanyosa i envoltada de boscos d'eucaliptus, la ciutat de Sucre ens sorprèn per la tranquil·litat que respira. De fet, tot i compartir la capitalitat del país amb La Paz, té poc més de dos-cents mil habitants. Ens esperàvem una arribada de circulació i caos, soroll de claxons i eslàloms entre autobusos, però unes fortes rampes per arribar al centre són l'única dificultat que ens trobem.

Ja hi som. Seiem en uns bancs de la plaça principal per assaborir la satisfacció d'haver arribat i la perspectiva de no fer ni un cop de pedal en uns dies, deixar la vida nòmada i empapar-nos amb tranquil·litat de l'atmòsfera de Sucre, llegir una mica, atipar-nos de fruita i de carn, fer alguna compra i, qui sap, potser anar al cine!

Mentre pedalàvem per l'altiplà on no trobaves una trista poma, la fruita abundant, variada i barata dels mercats de Sucre, Cochabamba i La Paz són un somni fet realitat...

Quan portem pocs segons en aquest estat proper al nirvana, un grapat de nens ens venen a proposar els seus serveis de neteja-sabates. Deuen tenir a penes 10 anys, però una perseverància a tota prova. Només la nostra tossuderia els supera, i és que què pots enllustrar en unes bambes de tela recobertes de pols?

Apliquem l'estratègia habitual de quan arribem en una població: un de nosaltres vigila les bicis i els altres dos busquen allotjament. Mentre voltem a la caça i captura d'un niu mínimament confortable per passar-hi uns dies de vacances, la sensació de tranquil·litat s'evapora ràpidament. Camperoles assegudes als portals venent camamilla, quatre pèsols o unes llimones escarransides, venedors de sucs de taronja empenyent els seus carrets, nens proposant xiclets o caramels, homes bramant les destinacions dels autobusos, jovenets engominats comprant llaminadures... és un autèntic formiguer de gent. I enmig de tota aquesta agitació, trobem un hostal on instal·lar-nos.

L'hostal té una terrasseta assolellada molt agradable, és tranquil i relativament net. Però el millor, per nosaltres, és el mercat que tenim just al davant. És el pol d'atracció del barri, és on es concentra tota l'agitació, el soroll, els autobusos, les olors de fregit i les coloraines estridents dels mocadors que porten les pageses lligat a l'esquena.

A quarts de vuit del matí, en una de les entrades, els venedors de tres o quatre paradetes ja estan omplint les bosses dels seus clients amb el pa del dia. Més endavant, s'estan instal·lant les de la fruita, un passadís més enllà les que ténen verdures, i finalment els venedors de plàtans, que curiosament van a part. Només venen plàtans. Això sí, ben barat, quatre o cinc plàtans per un bolivià (deu cèntims d'euro). Qué se va a llevar, mamita? el detector de possibles clients t'identifica i la frase salta automàticament quan passes davant de cada parada.

Les patates , una aliment que apareix en tots els plats. I és que en ténen de tota classe, forma i colors.

Les paradetes estan ben ordenades per seccions. Agafes el passadís dels productes envasats (purés, sopes de sobre, llaunes...), i arribes a la zona dels xampús i cremes hidratants. Si gires a l'esquerra, ets a la secció pastissos, a la dreta, entres en el món dels fetges de bè, potes de vedella i tripes que sobresurten d'una galleda de plàstic. Tot endreçat i ben col·locat, perquè hi ha poc espai per molta gent. L'únic problema és que totes les parades de la mateixa secció venen exactment el mateix, alesores, com esculls?
-Qué se va a llevar, mamita?

Desconcertada, penso que em puc guiar pel preu. Però aquí no hi ha preus escrits enlloc, així que preguntaré:
-¿A cuánto va la lechuga?

-Depende, cuánta quiere, un boliviano, dos bolivianos? Resignada dic un bolivano i a veure què passa. Em posa un parell de petits enciams en una bossa. Amb el mateix sistema compro tomàquets i alvocats, ja tinc el dinar resolt; ara, la qüestió dels preus continua igual de confusa...

Aquí hi ha tot el necessari per fer ofrenes a la Pachamama. Penjant del sostre, fetus de llama, un element imprescindible. Mercat de Cochabamba.

Una mica més enllà, surts a un pati central. Al centre, una font seca, als voltants, sota el porxo, s'alineen les paradetes dels sucs i les amanides de fruita. Damunt de cada paradeta, una pila de fruites col·locades de la manera més seductora possible -pinyes, pomes, papayes, plàtans, kiwis...- i, al darrere d'aquesta muralla multivitamínica, una senyora amb el seu davantal i una mena de gorret, tot de color blau: - ¿qué va a tomar, mamita?

Fent el ple de vitamines al mercat de Sucre.

Però ens reservem les amanides de fruites per les postres. Per menjar alguna cosa consistent, cal anar al pis de dalt. Allà, una dotzena de llargues taules blaves amb bancs a banda i banda formen el menjador del mercat. A l'extrem de cada taula, un minúscul xiringuito on una dona amb davantal blau fregeix carn, patates, ous ferrats i salsitxes o escalfa una sopa. Mentrestant, la seva companya va declamant el menú del dia en bucle i intentant enganxar el primer que passa pel passadís central. De fet, a totes les taules serveixen pràcticament el mateix. El servei és ràpid i el preu competitiu (entre 0,50 a 0,80 euros el menú) . Els menús hiper-colesteròlics i les begudes, col·locades damunt la taula, no estan incloses en el preu. L'ambient és familiar, la gent s'apreta per fer-te una mica de lloc al banc. L'olor de fregit de la roba et trigarà almenys 24h en desaparèixer.

Companya de taula esmorzant. Mercat de Potosí.

Si alguna cosa ens agrada de les ciutats bolivianes, sigui Potosí, Sucre o Cochabamba, són aquests mercats. No són molt bonics, ni molt nets, ni fan sempre molt bona olor, però l'ambient, la vida, el moviment i el color enganxen.

Però després hi ha un altre tipus de mercat, els de poble, els que es fan un dia a la setmana i apleguen a tots els pagesos del voltant que s'acosten a comprar tot el que necessiten caminant o en camió. A Tarabuco, a un parell d'hores de bus de Sucre, el mercat és el diumenge. És famós perquè s'hi vènen teixits tradicionals de molt bona qualitat, així que vem anar-ho a veure.

I realment els teixits que s'hi vènen no tan sols són bonics sinó que, a més, un petit museu ens van fer descobrir tot un món artesanal on la creativitat i la tècnica es mesclen amb la tradició i la visió indígena del món.

Ara bé, com vem apreciar més els vestits tradicionals no era de les mans d'un venedor en una paradeta sinó veient els que portaven posats la gent que venia a mercat a fer la compra setmanal.

Els mercats són un concentrat de vidilla boliviana!

Potosí i el Cerro Rico

Fa tres dies que hem sortit d'Uyuni. Tres dies pedalant per un terreny muntanyós, amb fred al matí però caloreta al migdia (per fi!!). Avui l'etapa és llarga però tenim ganes d'arribar ja a Potosí, així que apretem una mica, no en volem deixar un bocinet per demà. Llargues pujades sinuoses i baixades espectaculars. I compte amb els autobusos, que es pensen que estan fent un rally!

Les llames són la principal activitat econòmica de la zona a part de la mineria

Però finalment, al final d'una altra bona pujada, tombem un revolt i allà els tenim: El Cerro Rico i la ciutat de Potosí, que s'extén als seus peus. Des que som a Bolívia, hem vist més d'una població plantada enmig del no-res i mines de tota classe. Però el que tenim al davant ho supera tot i de llarg: la muntanya, imponent, arriba als 4.800 m d'alçada i està tota completament perforada, treballada, explotada. Un autèntic gruyère. La ciutat, s'aferra al pendent empinat cobrint més de 400 m. de desnivell.

El Cerro Rico de Potosí, un gruyère.

Arribem per la part més baixa de la ciutat i hem de pujar al centre, que està situat al capdamunt. Així que comencem a pujar. Primer creuem una barriada miserable, després la cosa s'anima i creuem carrers plens de gent, venedors de gelats, petits autobusos pudents, estudiants d'uniforme, cholitas de trenes llargues i venedores de gelatines de colors. Caos, fum, soroll, poc oxigen i molta pujada. Arribem al centre una mica atabalats, però de seguida passem a estar impressionats. Edificis oficials de l'època espanyola, serenes esglésies blanques, cases colonials amb uns patis florits i silenciosos que conviden a refugiar-s'hi del caos del carrer... estem tan lluny de les cases de poble baixetes i humils que hem vist fins ara!

Pasta gansa
I és que Potosí és una ciutat molt especial. La seva única raó de ser és el Cerro Rico, del qual fa més de 400 anys que se n'extreuen minerals. Primer, va ser la plata. Una plata que ha decorat desenes d'esglésies espanyoles, vestit i coronat centenars de verges maríes, que ha passat per milers de mans en forma de moneda, que va financçar les guerres del regne espanyol arreu d'Europa i que va arribar al vell continent en una quantitat tal que es considera un element clau per al naixement de l'economia capitalista a occident. Una plata que va permetre a Europa comprar espècies i seda a Àsia i que, en competir amb els minerals preciosos africans (de menor qualitat) va fer dels esclaus negres la mercaderia que tenia més sortida per al continent africà. La ciutat, fundada el 1.545, en tan sols un segle es va convertir en la primera ciutat del món. Tenia 160.000 habitants, més que París o Londres en aquella època. S'hi van construir desenes d'esglésies, cases de ball, de joc, convents i teatres esplèndidament decorats, alguns dels quals encara duren. Es diu que per la celebració del Corpus Cristi s'empedraven els carrers amb lingots de plata i que es ferraven els cavalls amb el mateix metall. Riquesa i festa... esplendor en estat pur!

La mita o esclavatge
Per extreure tanta riquesa del Cerro Rico, els espanyols, faltats de mà d'obra, van recórrer al sistema de la mita. És un sistema de treball obligatori per a la comunitat que ja existia en la societat inca. El virrei espanyol Francisco de Toledo ho va adoptar i imposar als seus súbdits indígenes, però endurint les condicions fins a l'extrem que molt pocs sobrevivien a la seva estada a les mines.

"No es oro todo lo que reluce"
Però ara, l'esplendor de l'èpocs colonial ha desaparegut. O, més aviat, ha desaparegut dels carrers. El que en queda, està ben guardat dins de les esglésies i dels convents, que acumulen tresors en forma de col·leccions interminables de retaules d'or, altars de plata, pintura religiosa, teixits preciosos o porcelana fina d'arreu del món. Però al carrer, poca plata.
Les vetes de plata estan pràcticament exhaurides. Els 15.000 miners que actualment encara s'escarrassen a foradar les entranyes del Cerro en treuen estany, coure i plom. Després de l'època colonial, durant la república, les mines van ser explotades per l'estat bolivià. Però amb la caiguda del preu de l'estany durant els anys 80', el govern no va poder mantenir en funcionament les mines i uns 100.000 miners es van trobar al carrer i van haver d'anar a buscar-se la vida a una altra banda, molts d'ells en el cultiu de coca. D'altres, però, es van associar per formar cooperatives i continuen explotant el Cerro pel seu compte, amb uns guanys que depenen tant de la sort de trobar una bona veta com de l'evolució dels preus del metall en el mercat internacional.

Les mines del Cerro Rico s'han convertit en un atractiu turístic.

Per protegir-nos les orelles del soroll de les detonacions, improvitzem uns taps. Però quan exploten els 15 pals de dinamita, tot i que som a una altra galeria, es nota l'ona expansiva als pulmons, la vibració al terra i les ganes que s'acabi en la cara d'espant de tots nosaltres.

La majoria dels miners són fills de miners (que han començat ajudant al pare passant-li els llumins per encendre la dinamita o portant-li algunes eines) o bé camperols que vénen a buscar un sou i un estatus una mica més alt. De fet, a les mines, hi ha nens que comencen a treballar-hi als 15 anys, empenyent vagonetes de 1.500 kg o omplint-les de pedres a cop de pala. Però com que a Bolívia no es pot treballar fins els 18, no tenen contracte, només una paga per dia treballat, sense cap mena de cobertura en cas d'accident. Les condicions són molt dures i les malalties que se'n deriven escurcen molt l'esperança de vida d'aquests treballadors. L'any 1996, per primera vegada, un miner bolivià va arribar a la jubilació.

Dos nois empenyent un carro de 1.500 kg cap a la sortida de la galeria (uns 2 km). Fan uns 10 viatges al dia. El del jersei vermell té 16 anys, i ja en porta un treballant a la mina. L'altre, té una bola de fulles de coca a la galta, que va mastegant per ajudar-lo a superar el cansament.

Per ajudar-los i protegir-los, en una de les galeríes, hi ha el tío. Un ésser amb aspecte de dimoni que vetlla per la seguretat dels miners i els ajuda a trobar bones vetes. Això sí, cal anar a veure'l i oferir-li (challar) el mateix que els agrada als miners: coca, tabac sense filtre i alcohol "potable" de 96º.

El tío està en totes les mines des de l'època colonial espanyola.

I per acabar, la cosa no millora

Durant els segles XVI i XVII, Potosí va ser el centre de la vida colonial americana i la riquesa que es va extreure del Cerro supera qualsevol altre tresor d'arreu del món. S'estima que va caldre sacrificar 8.000.000 de vides per fer-ho possible. Al s.XXI, la muntanya forma part del patrimoni de la UNESCO, però la plata ja no està al carrer. Al carrer hi ha nens de 8 anys treballant per sobreviure.

Rètols de tots colors

El Salar d´Uyuni

És un dels plats forts, un dels punts ineludibles del nostre viatge. L'Isra ja hi ha estat i vol repetir, la Laia es mor de ganes de veure-ho. I no queda decepcionada.

El Salar d'Uyuni (o de Tunupa) és, amb els seus 12.000 km2, el desert de sal més gran del món. Fa 40.000 anys, aquesta àrea situada a 3.650 m d'alçada, estava coberta pel Llac Ballivián, un mar interior que es va anar assecant donant lloc a aquest Salar, com també el de Coipasa, i els llacs Poopó i Uru Uru. El Salar d'Uyuni té una profunditat d'uns 120 m i està format per capes de sal i fangs rics en minerals. De fet, a part de constituir la major reserva mundial de liti, també conté bórax, potasi i magnesi. Per això, al voltant del salar hi ha diverses explotacions mineres. Tot i així, segons ens va dir l'Edgar, un engingyer Bolivià que acaba de començar un negoci d'extracció d'ulexita, sembla ser que la població local s'oposa a l'explotació del salar per part d'empreses estrangeres i això fa que el partit que se'n treu és encara molt petit en relació al potencial existent.

Arribem a les instal·lacions del negoci de l'Edgar per casualitat. Ens havien dit que hi havia unes cases abandonades, l'últim lloc arrecerat abans d'entrar al salar. Però quan hi arribem ens trobem l'Edgar amb els seus treballadors, un parell de nois que no arriben als vint anys, i la germana d'un d'ells, que s'ocupa de fer el menjar i fregar la roba. Està encantat de veure'ns arribar i de seguida ens ofereix un lloc per dormir i cuinar. Ens passem un parell d'hores xerrant, i ens fa un retrat no gaire optimista de la situació política i econòmica del país.

L'endemà sortim ben d'hora, uns quants graus sota zero però no fa vent. Una pista lleugerement elevada ens allunya de terra i ens endinsa cap al salar. En aquesta època, gairebé tot el salar està sec. Però a l'extrem sud, per on hi accedim nosaltres, encara hi ha una mica d'aigua degut a la desembocadura d'un riu i a que està un pèl inclinat cap a aquesta banda. Tindreu uns 20 o 30 cm d'aigua durant uns 200m, ens han dit. Però quan arribem a l'extrem del camí, on un monument fet de sal marca l'inici del Salar pròpiament dit, veiem que aquesta distància es multiplica per dos, o potser per quatre, o per... Quan? ni ideia. Però no ens quedarem aquí, no?

I ara què? Diuen que l'aigua salada flota, no?

No, no flota. Però s'hi pot pedalar.

Ens calcem les xancles i ens fiquem a l'aigua. A fora, la temperatura no passa dels 6 o 7 graus. Els peus, a l'aigua, sembla que se'ns hagin de caure a bocinets. Però la cosa sembla que no s'enfonsa més enllà de mitja roda, així que seguim pedalant, xip-xap, fins arribar a la sal ferma.

2 km pedalant dins l'aigua salada, suficient per deixar cadenes i pinyons en un estat deplorable. .

Estem la mar de contents, prova superada! L'aigua no ens ha facilitat les coses però li dóna un encant extraordinari al paisatge. Les muntanyes llunyaneses es reflecteixen sobre aquest llac absolutament plàcid, el del cel i de l'aigua es confonen, i el blanc de la sal s'extén fins l'horitzó.

Laia emergint de les aigües, malles arromangades i bosses de plàstic als peus.

El nostre objectiu del dia és l'illa d'Incahuasi. Anem pedalant en la seva direcció (primer dia que utilitzem el GPS!) sense veure-la una bona estona, ens la tapa la corvatura de la terra... Fins que no som a uns 30 km de distància no comença a aparèixer, com del no-res. És una illa petita, rocosa, plena de cactus gegants. És una parada clàssica per als tours, però només els ciclistes s'hi poden quedar a dormir. Així que al vespre, quan l'últim tot-terreny ja ha marxat, tenim el privilegi de gaudir de l'illa i la gran extensió blanca que l'envolta per nosaltres sols.

Els cactus mirant la posta de sol des de l'Illa d'Incahuasi.

Al fons, el volcà Tunupa. Sembla el Tibidabo però fa més de 5.000 m.

Però hem de deixar l'illa i tornar cap a terra. Són 70 km absolutament plans i blancs fins a Colchani. Allà, tornem a la crua realitat marronosa, polsegosa i ventada dels pobles miners de la zona.

Sessió fotgràfica al salar... un escenari únic!

I en 25 km més ja som, per fi, a Uyuni!

Ja som a Uyuni, cerveseta i cacahuets per celebrar-ho!

Llacs de colors, géisers i llames: benvinguts a Bolívia!!

Aquesta vegada, la prudència i l’experiència han marcat l’estratègia a seguir: el fred i el vent són els nostres enemics, hem de lluitar contra ells. Després de grans deliberacions decidim incorporar un nou element al nostre kit de supervivència: un termos (a més a més d’uns leotardos, un nou gorro d’alpaca, una dotzena de sopes instantànies, crema per les mans i una samarreta damart i un forro polar cedit per una turista americana que se n’anava cap a terres més benignes).

31 de maig

Sabent que som a l’època més freda i ventada de l´any, amb uns núvols grisos que encapoten el cel de la banda boliviana i un vent que, per una vegada, bufa a favor nostre, fem els tràmits a l’aduana xilena de San Pedro i comencem a pujar en direcció de la frontera boliviana.
La ruta és clara, des de San Pedro mateix es veuen la quarantena de km que hem de pujar, una línia grisa pràcticament recta que ens ha de portar de 2.400 m d’alcada als 4.600 m on es troba el trencant cap a Bolívia.
Anem molt carregats. De menjar, per 6 dies, d’aigua, per 2, i de ganes d´arribar a Bolívia, sobretot després deu dies de vida sedentària. Així que la pujada és lenta, tal com ha estat l'arrencada el matí (es torna a complir la inevitable llei cicloturista: com més temps et quedes en un lloc més trigues a sortir el matí que marxes!), i ens veiem obligats a acampar a mitja pujada.

Són les 15.30h. Ens espavilem a plantar la tenda a recer del vent abans que la temperatura caigui en picat.

En aquella pampa inhòspita, ventada i deserta, una cabana de pastor ens serveix de paravent per plantar les tendes i una mena de tipi fet de taulons ens fa de cuina i menjador. Això sí, la posta de sol ens fa sentir privilegiats, per un moment...

Curiosa cabana de pastor, en forma de tipi.

1 de juny

Tornem a la nostra pujada. Amunt i amunt fins que, per fi, veiem el cartell que indica el desviament cap a Bolívia. Ho celebrem amb una tassa de tè calent del nostre termos salvador que, tanmateix, no compensa el fred d´estar parats en aquell vent glaçat...

Una pista sorrenca i destrossada pel pas de camions i tot terrenys ens porta fins a l'aduana boliviana. L'interior és encara més inhòspit i desolat que l´exterior. Un fred polar, uns banys on els cubells amb aigua mig congelada subsitueixen l´aigua corrent i uns oficials resignats al càstig d'estar destinats un mes allà. Potser més per matar l´avorriment que altra cosa, ens ofereixen una taula per improvitzar un pícnic i carregar calories.

Agafem les bicis enmig d´un vendaval de mil dimonis que no ens permet apreciar gaire el paisatge que ens envolta: el majestuós volcà Licancabur a la nostra esquerra i allà lluny al fons la Laguna Blanca. Sabem que allà hi ha un refugi així que.... directes cap allà!

El refugi, com altres recursos turístics de la zona, està gestionat per la gent del poble més proper, Quetena. Això significa que gent d´aquest poble, per torns d´un mes, deixa la seva casa i se'n va a ocupar-se del refugi, tingui idea o no de cuina o de gestió turística. Nosaltres arribem justament el dia que es dóna el relleu entre dos equips. El caos. Cuineres que no saben fer funcionar la cuina, un responsable que improvitza els preus, un rebost pràcticament buit i la promesa d´un menú a base de sopa, espaguetis i carn de llama que es veu reduït a un plat d´espaguetis i un tè.

Provant nous sistemes per protegir els peus del fred...

2 de juny

El vent no ha parat de bufar en tota la nit. Però ens aferrem a la idea que hem tingut sort, que el temps millora. Ens han dit que fa dos dies va fer un temporal de vent i neu, un viento blanco, en el qual seria impossible pedalar. Així que, tapats amb gorros, guants, buffs i ulleres (i amb el termos ple!), ens dirigim cap a la Laguna Verde, una de les meravelles promeses. Aquest llac salat, segons la llum que rep, pren un color verd turquesa molt especial que contrasta amb el color torrat del volcà que té al darrere i el blanc de la sorra que l´envolta. Llàstima que arribem a l´hora dels 4x4, sembla que s´hagin donat cita per espatllar-nos el moment màgic contemplatiu!

Creuant un rierol a la vora de la Laguna Verde, procurant que no es trenqui el glaç...

El tram següent es converteix en un calvari. Una pista sorrenca on les rodes no s'agafen i el vent juga a tombar-nos. Una dotzena de km així avançant, ara pedalant, ara empenyent, amb la promesa d´un revolt que ens canviarà la orientació i ens ho posarà més fàcil. Finalment arriba i avancem una mica més depressa, una darrera pujada, una baixada pedregosa, i agafem una recta sorrenca que ens ha de portar cap a les Termes de Chalviri, el nostre final d´etapa. A la nostra dreta veiem les Roques d'en Dalí. I és que el paisatge sembla relament sortit d'un quadra del pintor català, amb unes quantes roques escampades en una superfície sorrenca, completament llisa. Surrealista!

El vent continua bufant amb força però ara és mig aliat nostre, bufa mig de canto mig del darrere, així que el joc ja no consisteix en pedalar sinó en deixar-se empènyer sense que les ràfegues laterals et tirin de la bici. Amb un peu al pedal i l´altre tocant el terra o fent de contrapès per mantenir l´equilibri, sembla que anem amb patinet!

A les termes, una bassa d´aigua a 35 graus, i un asado de llama que a casa nostra li diríem ou ferrat amb arròs, ens fa oblidar la duresa de l´etapa.

3 de juny

Ens despertem i trobem a faltar alguna cosa... el vent! No bufa! Així que arrenquem animats, avui és l'etapa reina, pugem fins a 4.900 m d´alcada. L´ascensió és molt lenta. Tot i que estem ben aclimatats, trobem a faltar l'oxigen i les pulsacions es disparen. A mida que avanca el matí el vent es posa a bufar de nou, però només és vent, ja no és l´huracà dels dies anteriors.

Deixant enrere la Laguna de Chalviri.

Quan som al punt més alt, veiem les fumeroles, allà lluny, d'uns géisers. Cal baixar un centenar de metres per anar a veure'ls. La Laia considera que ja ha acumulat prou desnivell per avui i que el cos demana més menjar i tè calent que km extra, només en Cédric i l´Israel s'acosten a veure les bufades d'aire cremant que surten de la terra glaçada.

Per fi comenca la baixada. Una baixada que, en un revolt, ens permet veure la següent gran meravella de la zona: la Laguna Colorada. Un altre llac salat que, per uns microorganismes que viuen en les seves aïgues agafa un color granat, morat o violeta segons la llum i l'hora del dia.

Aconseguim trobar un lloc arrecerat per plantar les tendes. Unes roques ens protegeixen del vent, el sol encara escalfa i la vista sobre la Laguna Colorada és inmillorable: què més volem? Això sí, avui batem tots els rècords d'anar a dormir d'hora, a les 18.30h el fred i el cansament ja ens tenen ficats al sac!

4 de juny

Avui costa arrencar. Esperem el sol per poder esmorzar i el confort del nostre solàrium-mirador fa que la cosa s'allargui més del normal. Quan les condicions són bones, els músculs es relaxen, les ganes de xerrar s´accentuen i es fan més fotos. Tot va més lent. I és que aquesta etapa és un regal: voregem el llac enmig de la calma més total, quan hem de pujar un petit collet el vent ens empeny i quan hem de pedalar per una immensa plana fins a les mines de Capina, el nostre destí, el vent torna a ser el nostre aliat.

Deixant enrere la Laguna Colorada

Capina és un campament miner que explota un salar proper. Enmig d'una esplanada immensa, dues fileres paral·leles de casetes més una altra fila col·locada en angle recte conformen la dolça llar dels miners. Per completar-ho, dues porteries de futbol i un parell de letrines situades a uns 100 metres. A dins les cases, un terra de ciment, un llit, una estufa on cremar una barreja de gasoil i llareta (una molsa que substitueix la inexistent llenya) i una finestra que no es pot obrir.

En veure un cartell que posa Panadería preguntem si podem comprar pa. Ens diuen que no, només és per a la gent de l´empresa. Vaja, haurem de continuar menjant crackers.

No sembla que els fagi una il·lusió especial que ens quedem, però uns treballadors ens ofereixen una d'aquestes cases perquè hi passem la nit. Hi fa un fred que pela. Ens donen una mica de gasoil i llareta, però allò no crema. Fa un gran BLUFFF quan s'encén, molt de fum, però la cosa no tira. Tant és, sopeta calenta i al sac!

5 de juny

Avui ens aixequem amb la il·lusió d'arribar al primer poble en 6 dies. Tenim ganes de sopar carn i verdures, de prendre una dutxa calenta i d'esmorzar pa amb mantega i mermelada. El porridge del matí se'ns atravessa, les crackers que mengem en ruta costen d'empassar i el dulce de leche i el codony que tant ens agradava no s'acaben mai. I és que amb l´alçada, ni la gana ja no és el que era ni els espaguetis queden al dente. I els menús repetitius no milloren la cosa...

Després d´una forta pujada, per fi comencem a baixar cap a la plana, cap a la civilització. De sobte ens adonem que fa olor, olor de vegetació. Fa dies que tot és mineral: sorra, sal, pedra... ara hi ha molsa verda a la vora d´un rierol i arbustos que creixen en el terra pedregós, tot plegat dóna un aire més amable, més acollidor al paisatge.

Finalment arribem a Villamar. Una cinquantena de cases a la vora d´un rierol on beuen unes llames i une dones renten roba de tots colors. Anem directes a un hostal on veiem un parell de 4x4 aparcats. Si hi ha turistes hi haurà alguna cosa bona per menjar, no? Ens instal·lem i preguntem què ens poden fer per sopar: sopa d´espàrrecs i espaguetis... Decepció! És el mateix que tenim a les nostres alforges... Decidim cuinar nosaltres, així que anem a buscar una botiga on comprar un bon bistec, ni que sigui de llama. Però no trobem carn, ni verdures, ni fruita, ni una trista barra de pa... només una cervesa trencarà la monotonia del menú ciclista aquesta nit.

Villamar

De fet, en aquests pobles, les dones només fan pa per a l'escola i, justament, demà és el dia del mestre i és festa, així que no hi ha pa. També ens sorprèn el fet que, havent-hi grups de turistes que hi paren a dinar, els hostals no tinguin menjar fresc per oferir-nos i no hi hagi cap mena de bar o restaurant . Però és que aquests tours són autosuficients, porten l´aigua i el menjar que els cal per als 3 o 4 dies de ruta, tan sols utilitzen una sala dels hostals per poder preparar i servir els àpats. Així que els pobles per on passen aquests tours no veuen ni una engruna del pastís turístic. I nosaltres ens quedem amb les ganes d'un bon àpat...

San Pedro de Atacama

San Pedro de Atacama és un nom quasi mític entre els viatgers d'aquesta part del món. Està situat enmig del no res: el desert d'Atacama. Però tothom ho coneix. Ens esperàvem arribar a una mena de Roses o Lloret de secà, amb els seus restaurants i botiguetes mones per a guiris. Per això, quan l´autobús es va ficar per un carrer format per cases d'adobe enmig d'un núvol de pols que aixecava el vent, vem preguntar si allò era San Pedro, per si de cas. El que no ens pensàvem és que ens diguessin que sí.

De fet, el poble és un conjunt de carrers de terra, quatre hostals i un grapat de botigues que lloguen bicis, tenen una connexió a internet reumàtica i venen gorros bolivians. Tres o quatre restaurants ben posats i mitja dotzena d´agències turístiques, totes amb les mateixes propostes, acaben de completar el quadro. No és un poble turístic sinó una mena de lloc de pas, la base per fer diverses excursions pel desert atacameny, el punt de partida per al pack Laguna Verde, Laguna Colorada y Salar d´Uyuni a Bolívia, o el lloc d´arribada dels que venen de l´altiplà Bolivià per conèixer Xile.

Els dos convalescents en plena activiat frenètica...

Enmig de tot aquest moviment, nosaltres ens instal·lem en un hostal tranquil, amb una hamaca en un pati assolellat i una cuina que ens permet recuperar energies a base de sopes de quínua, estofats de llenties i un bon tall de carn de tant en tant.

-Heu fet el Valle de la Luna?- Ens pregunta algún altre hoste, -Val la pena aixecar-se a les quatre de la matinada per anar a veure els Géisers?- S´interessa un altre, en veure la nostra pinta de veterans de San Pedro.... però els hem de confessar que el nostre món de ciclistes convalescents es redueix a l´habitació, el pati assolellat i a la botiga de comestibles on comprem la fruita a preu d´or.

Tot i així, abans de marxar, i per comprovar si les cames ja estan en estat de pedalar Andes amunt, anem a veure el Valle de la Luna. És una vall molt bonica, en forma de lluna, amb formacions rocoses curioses, dunes immenses i una pila de turistes que hi van a veure la posta de sol. I és que val la pena.

Vista del volcà Licancabur des d'el Valle de la Luna

Paso Sico: Adéu a Argentina

San Antonio de los Cobres
El dia de descans a San Antonio de los Cobres ens va de perles per posar-ho tot a punt, soldar el quadre d'una de les bicis que està fent llufa i carregar les piles per als propers dies. San Antonio no és el tipus de poble on un programaria passar-hi unes vacances, barraques, pols, fred, camions i algún chuchu sarnós. No motiva massa, oi?

Soldant el quadre de la bici "con alambre".

Des del nord-oest argentí, hi ha bàsicament dues maneres per creuar cap a San Pedro de Atacama, a Xile. La primera i la més "normal" és pel Paso Jama: una carretera asfaltada que va passant de tant en tant per algún poblet i que arriba a una alçada màxima d'uns 4.300 metres. La segona opció és pel Paso Sico, una carretera de terra que només passa per un poble, Olacapato, i que passa per tres colls, dos a 4.600 i un altre a 4.300. Vaja, com la Carretera de la Aigües.....

Cap al Paso Sico

Són les 10 del matí. Tot i el sol, encara fa fred i el vent ja comença a bufar. És un vent fred que s'escola per tots els racons i que ho deixa tot "tiesu". En Cédric, el nostre nou company francés, ha estat buscant Camembert per totes les botigues del poble, però res de res, s'ha de conformar amb un tall de formatge de barra ressec. Tots tres llestos, marxem contents cap a Olacapato, on ha d'acabar l'etapa del dia.

La felicitat no existeix, o com a mínim, algunes persones ho asseguren i, de fet, al cap de mitja hora de sortir de San Antonio nosaltres n'estàvem convençuts. El vent, la pista plena de calamina i les rampes cap al primer coll, eren una combinació ideal per torturar al cicloturista.

Per molt rebentat que s'arribi a un coll, sempre es fa un esforç per somriure a la càmara.

Després del coll Abra Chorillo, les coses no van millorar massa. En lloc d'una magnífica baixada, ens trobem amb una mena de plana amb un pendent ridícul i un vent cada cop més fort. La cosa no començava massa bé en el nostre primer dia de travessa. Poc abans que es pongui el sol, acabem els 60 km i arribem a Olacapato.

La calamina és la tortura més comú al ciclista de Sudamèrica. No hi ha escapatòria, només ho alleugera una capa de cremeta pel "pompis" al vespre.

Després del primer dia, la segona etapa no va tenir un paisatge massa interessant. Però la veritat, no va ser gaire complicada i a primera hora de la tarda ja érem al control fronterer argentí. Passem els tràmits aduaners i ens ofereixen passar la nit en un apartament amb dutxa d'aigua calenta. La calefacció és algo primitiva: "-enciendan el horno y los fogones, sinó se van a congelar". Festa grossa!

L'aduana argentina en mig d'una magnífica pampa desèrtica.

Sico, Xile i més vent: comença l'espectacle.

A només 6 km dels Gendarmes argentins, arribem al Paso Sico, que no és res més que la frontera, en mig del no res, ni coll, ni res més que una indicació que anuncia el canvi de país.

Seguim i la pista va pujant xino-xano per un paisatge muntanyós àrid però espectacular.

Després del Paso Sico, la pista va pujant sense perdonar.

El vent cada cop és més fort, i fa fred, molt més del que ens havíem pensat. Amb gran esforç superem el nostre segon coll de la travessa a 4.300 metres i creiem que la jornada està ben encarrilada... Il·lusos: en baixar uns pocs metres, el vent es torna tant potent que quasi no podem pedalar. Per sort, al cap de pocs quilòmetres arribem al refugi dels Carabineros xilens.

Al fons es veu el refugi dels Carabineros. Sembla a prop però triguem gairebé una hora per fer aquest tram. En últim terme tenim el tercer coll. El deixem per demà.

Sí, és la Laia.

El retén El Laco, és el primer contacte amb el món xilè. A dins, una parella de Carabineros, el Sargento Segunda López i el Sargento Cortez. Ens saluden, ens conviden a passar dins del petit i glaçat habitacle i ens ofereixen "unos pancitos con queso". La veritat és que estem bastant acabats, només hem fet 35 km, i ja no tenim més ganes de bici per avui.

Ens expliquen que ells estan de pas, que els carabineros que estan destinats a El Laco han anat a saludar els Gerdames argentins, i afegeixen: "-el clima aquí és extremo". Molt observador el Sargento Segunda López, estem els cinc morts de fred a ple migdia, dins d'un refugi metal·lic amb una micro llar de foc, mentre que a fora el sol radiant no fa ni pessigolles a la pell. El vent no para de bufar.

El refugi dels Carabineros és la casa blanca, la de fusta està fora d'ús.

Del Laco a San Pedro i a l'hospital.
Més tard van venir els tres carabineros exil·liats a El Laco. Es presenten i passen dels formalismes de sargentos i cabos, són simplement en Tomàs, en Montoya i en Pablo. Passem el que queda de tarda i la nit xerrant, menjant, bevent i dient parides. Realment unes setmanes en aquestes condicions millor prendre-se-les amb humor.

L'endemà marxem del refugi i com no, el vent segueix apretant. I així seguirà tot el dia. Per sort, encara que costa bastant d'aprofitar, l'entorn és brutal, i acampem en un lloc privilegiat.

Tot el paisatge té aquest nivell!!!

Acampats el dia abans de tornar a la civilització.

L'endemà de l'acampada, ens llevem a -7. En Cédric té la gola atacada i l'Isra ha tossit unes quantes vagades durant la nit. Fem uns cafès, tès, i el porridge de rigor. Les aspirines van que se les pelen. Fem uns quants quilòmetres i arribem a les llacunes Miñique i Miscandi. Després fem un últim mini-coll, no previst i que ens desfonda del tot. Finalment ataquem una llarga però feliç baixada a Socaire i més tard Toconao a tan sols 2.500 metres d'alçada. A Toconao, destrossats, anem a veure els nostres amics carabineros que havíem conegut a El Laco i, tal com ens havien promès, ens ofereixen dormir a la comissaria. Fan honor al seu lema: ¨Un amigo siempre¨.

Llacuna Miñique.

Llacuna Miscanti

La nit a Toconao va ser un calvari, en Cédric es mocava que semblava un huracà, l'Isra no va parar de tossir. Faltaven 30 km per arribar a San Pedro, en Cédric es lleva i es dopa a aspirines. Té la moral d'agafar la bici. L'Isra està fos i la Laia l'acompanya en bus, directes a San Pedro amb parada a l'hospital. Hem arribat pels pèls.

Uns dels 5 dies de llit de l'Isra: radio i brou de pollastres.