Les 4 passions dels argentins

Argentina és el país del tango, dels psicòlegs i d'en Ricardo Darín. O almenys això és el que ens ha arribat d'aquest país. Ara bé, què és el que mou als argentins, què els fa vibrar, els motiva i arrossega?
L'equip transandí ha arribat a la conclusió que són 4 elements fonamentals:

Para ver en la tiví: El fútbol
Pensava que la passió pel futbol que es viu a Espanya era insuperable. Però és que aquí no és passió, és religió, és el dia a dia, es respira i es transpira. Qualsevol argentí sap com va la lliga espanyola, pot recitar-te l'alineació del Valencia i dir-te com va acabar el darrer Osasuna-Valladolid.
A les notícies, el comunicat sobre les entrades i sortides d'en Maradona de les clíniques de desintoxicació ja són quasi una secció amb entitat pròpia, com el temps d'en Picó a casa nostra.

Cada vegada que diem que som de Barcelona tenim grans debats sobre el Messi. Un consell per als futurs viatgers per Argentina: apreneu de futbol, que us obrirà moltes portes i us farà guanyar simpaties!

El Pibe en paper maché en el barri de La Boca

Un gol blaugrana es pot convertir en portada a Buenos Aires i fer córrer rius de tinta...

Para tomar a cualquier hora, en cualquier lugar y con cualquiera: El mate
El mate és per esmorzar, per mentre es treballa, per després de dinar, per la tarda, per prendre a la fresca. Per tot. Aquesta beguda que es pot beure sola, amb sucre, amb cafè, o mesclada amb altres herbes és omnipresent. La gent es passeja amb la bombilla i el termo com qui porta uns kleenex o unes ulleres de sol a la bossa de mà. I t'ofereixen un mate com qui t'ofereix un cigarret. Amb la diferència que el cigarret (normal) no va passant de mà en mà sinó que cadascú xuscla del seu.
Aquesta omni-mate-presència converteix l'aigua calenta en un element sagrat. Els supermercats rebossen de termos, sempre hi ha teteres plenes d'aigua escalfant-se damunt les cuines econòmiques i en els càmpings on no hi ha aigua calenta per dutxar-se mai et negaran aigua calenta per al mate...

A les benzineres, màquines expenedores d'aigua calenta per omplir el termo.

Para todo: El dulce de leche
Per a molts ciclistes en ruta per aquestes terres no només és una autèntica revel·lació sinó que es converteix en la base de la seva dieta. La clau: una relació preu/sabor/pes/calories insuperable.
Ara bé, per als argentins, és el complement dolç per a qualsevol cosa. Qualsevol pasta o pastís va farcida de dulce de leche, poden tenir fins a 6 classes de gelats de dulce de leche diferent, sense comptar els iogurts, caramels, galetes, alfajores...

Para comer: el asado
Com reconèixer un càmping a Argentina: una zona amb arbres i fogones (barbacoes). Pot no haver-hi aigua calenta, cap protecció del vent, poca vigilància i un terra bonyegut. Però si hi ha fogones, per a ells, ja n'hi ha prou. Quan arribes a les 8 de vespre després d'un dia de bici te'ls ensenyen amb tot l'orgull i es sorprenen que no et posis a fer brasa immediatament. I és que no hi ha dia de camp sense asado. Fer servir un fogonet és una excentricitat.

Però aquesta és una passió totalment justificada, la carn és boníssima i barata. I fan uns asados que converteixen les nostres costellades en un joc de cuinetes.
Una dada: de mitjana, el consum de carn d'un nord-americà és d'uns 30 kg anuals. El d'un argentí supera els 60 kg.

El famós asado al palo!

Aconcagua: les imatges valen més que mil paraules

Vistes des de l'entrada al Parc Provincial Aconcagua

Baixant del Campamento Francés

Aconcagua!!! La pared sud no és per pardillos.

Més festival visual baixant del Campamento Francés

Montaditos aconcaguinos: fora la tenda fa molt de fred, però amb cuina d'alçada, a qui li importa!

Camí a Mendoza, la terra promesa

Chos Malal también existe
Quan mires el mapa, Chos Malal sembla una població d'una certa importància, situada damunt de la famosa Ruta 40 argentina. Per nosaltres significava tornar a la civilització, a la carretera asfaltada, a les poblacions ben comunicades. Ja era hora, portàvem més d'un mes sobre les bicis sense fer dos dies seguits de descans. La moral estava alta però les cames matades.
En un tres i no res ens plantaríem a Mendoza, uns 400 km per asfalt sense gaire desnivell, pur tràmit, diu l'Isra. Però la Laia insisteix en ficar la bici en un bus i saltar-se aquest tram. Il·lusa! només hi ha un servei de mini-furgonetes que no agafen bicicletes. No té més remei que pedalar una altra vegada i resar perquè l'Isra no s'equivoqui.

La nit abans de marxar ens expliquen que la carretera només té un asfalt decent en el primer tram, el que de la Provincia de Neuquén, després, quan arribes a la provincia de Mendoza, està fatal, plena de forats, a trams de terra i d'altres migs asfaltada. Segons les males llengües els de Mendoza no arreglen la carretera perquè els turistes es quedin a la seva provincia i desisteixin de continuar carretera avall... una història molt argentina.

Isra: l'etern optimista
Així que ataquem la primera etapa: de Chos Malal a Barrancas, uns 125 km, asfaltats i no s'esperen grans desnivells, s'han de fer sense massa complicació en un dia. Comencem i d'entrada cal posar marxa curta, puja i puja. Veiem un collet, el superem, i segueix pujant. On estava la plana? De cop i volta, un cartell ens revela la dura realitat: Mendoza = 700 km! El pur tràmit es converteix en una setmaneta de canya!
Després de 7 hores pedalant, 1200 metres de desnivell i 110 km, ja en tenim prou i busquem on dormir. Una parella jove ens convida a plantar la tenda al jardí de casa seva. Ell, en Pablo, és mestre. Mentre prenem uns mates a la fresca, ens explica que va estar treballant en una escola de la Cordillera. Allà, l'aïllament els obliga a organitzar el calendari escolar d'una altra manera. Els mestres agafen la furgoneta i van a buscar tots els nens disseminats per les muntanyes, en total recorren uns 400 km. Un cop a l'escola, es queden interns durant vint dies amb classes cada dia, sense caps de setmana, i després tenen 20 dies de festa. No hi ha telèfon, ni fix ni mòbil. Ens diu que és dur, tant pels nens, que són petits i estan lluny de casa, com pels mestres, que estan completament aïllats. -Me perdí el nacimiento de mi gorda- ens diu assenyalant-nos la seva nena - es demasiado duro cuando tienes una familia. Ara és mestre a l'escola de Barrancas, té uns deu alumnes.

L'endemà engeguem en pujada de nou, passem Barrancas i amunt altra vegada. La carretera serpenteja per un pasiatge semi-desèrtic, amb només algunes rucas (cabanes de pastors) i pous de gas i petroli. Només de tant en tant, uns quants pollancres verds trenquen la gama de marrons, ocres i granats, això significa que hi ha aigua i, per tant, alguna estancia o fins i tot un poblet.

A part de la ramaderia, l'activitat econòmica de la zona es basa en l'extracció del líquid preciós...

A l'oest, la pre-cordillera andina amb els cims nevats. A l'est, la Payunia, una àrea amb més de 800 cons volcànics. Ens agradaria ficar-nos-hi però ens diuen que no hi ha aigua, que és perdedor i les pistes molt sorrenques... desistim. En tot cas, de lluny, és una meravella per a la vista.

Un descans i tornem-hi
Tres dies després de sortir de Chos Malal, arribem a Malargüe. Allà ens regalem un dia de descans i de fer el guiri clàssic: contractem una excursió a cavall per anar a veure un volcà, el Malacara.

Volcà Malacara

Va entrar en erupció sota l'aigua, no se sap si fa 4.000 o 60.000.000 d'anys (no ve d'aquí, no?), i això va fer que la lava es refredés ràpidament, bloquejés la sortida per les xemeneies superiors i tot plegat fes un pet tal que tot un lateral de la muntanya va saltar. Ara es pot entrar caminant pel que havia sigut el cor del volcà.

Interior del volcà

Pampa, plana, recta i interminable Pampa.
Però el nostre objectiu final és Mendoza. Així que tornem a agafar la bici i això sí que és pura Pampa, rectes llarguíssimes (fins a 50 km!) i quasi planes. Trobem una escapatòria a aquest asfalt monòton: la ruta 40, una pista que creua pel mig de la Pampa i ens permet estalviar-nos uns km, l'agafem. Menys mal que poc abans hem demanat aigua a uns obrers de la carretera perquè no sembla que hi hagi cap casa en els propers 120 km. La pista puja i baixa suaument i això trenca una mica la monotonia, perquè veure allà on has d'arribar d'aquí a 3 hores al final d'una línia recta enmig de la pura Pampa és poc estimulant.
La gran novetat és que pedalem amb en Rob, un holandès que està preparant una raid ciclista de 4 mesos de Quito a Ushuaïa, amb camió d'assistència, metge i cuiner -Algú s'hi apunta?-. Com a bon cicloturista solitari, té una xerrera inacabable, així que gràcies a ell les rectes es fan menys llargues...

Despertar enmig de la Pampa

L'endemà, la Laia s'aixeca amb l'estómac fumut, les cames fluixes i la motivació sota mínims. La idea és parar el primer cotxe que passi i que la porti fins al proper poble. Però per aquí no passa ni una ànima, així que de la gran idea a la seva realització passen unes 5 hores i 60 km. Finalment, aconsegueix parar un camió i pujar al remolc amb la bici, on es troba amb una família que li ofereixen una cadira per seure i conversa. Es despedeix de l'Isra i del Rob enmig de la polseguera i el soroll del camió a tota pastilla per la pista de terra: -See you in Mendoza!

No tot és arribar, també cal trobar un lloc on dormir

Em deixen en un poble on agafo un bus per Mendoza: 3 hores per fer 120 km, i és que té parada a qualsevol lloc que hi hagi algú que aixequi el braç. Arribo a l'estació de Mendoza a les 9 del vespre i, mentre m'ajuda a carregar les alforges a la bici, el conductor del bus m'anima dient que de camí a l'alberg m'intentaran robar, que no parli amb ningú que no sigui la poli, i que ¿no sabes de aquél pobre gringo que mataron de un balazo el otro día además de robarle todo lo que llevaba?

Però el problema més gros amb el que em trobo és que estem en plena Setmana Santa i la ciutat té un ambientillo increïble (terrassetes a tope, paradetes d'artesania per tot arreu, espectacles de carrer...) i els allotjaments a rebentar. Vaig rebotant de "completo" a "ni una cama libre" fins que al final, a quarts d'onze i després que en un hotel "para parejas" (no ho sabia, no ho posa a la porta!) em guardin la bici perquè pugui buscar amb més facilitat, em donen l'adreça d'un alberg on queda un llit lliure, i l'ansiada dutxa... Per fi a Mendoza!

El Pichachén (o el pas fronterer per on no passa ningú)

Per creuar de Xile a Argentina hi ha diversos passos fronterers. Després d'informar-nos de les diferents possibilitats ens vem decidir pel Pichachén: no sabíem de ningú que l'hagués fet en bici, passava a 2.000 m creuant el parc natural de Laguna de Laja (els parcs sempre són bonics!) i no estava asfaltat.
No ens va decebre. La pista recórre una zona volcànica d'una aridesa absoluta. La roca, la sorra i l'absència total de vegetació ens donen la sensació de pedalar per la lluna. I ni un sol cotxe a la vista.
Dormim a la vora de la Laguna de Laja i, l'endemà al matí, ens aixequem amb un dia ventat però fantàstic, envoltats per volcans de cims nevats. Ens dirigim a l'aduana xilena per fer els tràmits de sortida del país. Estan encantats de veure'ns, ens diuen que passa una mitjana de 6 persones a la setmana per allà i estan avorridíssims. "No sé por qué está abierto este paso, esto es cosa de los argentinos, que tienen muchos intereses en cruzar por aquí para tener acceso al Pacífico, pero a nosotros no nos aporta nada", ens comenta un inspector mentre prenem un cafè en el seu bungalow. I continua despotricant dels argentins, l'eterna rivalitat argentino-xilena!

Continuem la nostra ruta per una pista sorrenca que s'endinsa per una vall molt ventada, avancem molt lentament, però el paisatge compensa. Creuem uns quants rius, sucant rodes o peus, i finalment ataquem el coll. Després d'una pujada dura però curta, deixem enrere Xile i ens deixem caure per la carretera Argentina per una vall igual de deserta i espectacular, però molt més verda.

L'endemà, a l'aduana argentina, ens conviden a prendre un cafè i ens endrapem mig pa de pagès fet al cuartel (boníssim!) mentre ens expliquen que estan intentant promoure el trànsit per aquest pas. Fins i tot han organitzat curses atlètiques per donar-lo a conèixer. Assentim i els confirmem que allò té un gran potencial turístic, ara bé, mentre no hi hagi ponts per creuar els rius, la cosa està una mica complicada.

A partir d'aquí ens anem allunyant de la Cordillera i baixem cap a la plana, pròxima parada: Chos Malal, on agafarem la ruta 40 per anar en direcció nord, cap a la gran urbe, Mendoza.

Crónica de una muerte anunciada: el fogonet ens ha abandonat!

Els homes vivim com vivim perquè la tecnologia que hem enginyat i creat ens ha envoltat de mil i un aparells que, prement un botó, fan feina i treball que anys enrera ens soposaven molta suor i llàgrimes. En Magallanes es va passar un parell d'anys per donar la volta al món, en Willy Fogg 80 dies, i ara qualsevol de nosaltres pujem a un Jumbo, i en dos dies hem anat de casa a Hong Kong, parat a Los Angeles i arribat al Prat. Això és la tecnologia!



Fogonet de benzina
Quan preparàvem aquest viatge per les amèriques, vem pensar que en lloc de portar un fogonet de gas, millor era portar un "multi-fuel". El gas és net, crema bé, no fa massa pudor i pesa poc, però té el desavantatge que no sempre es pot comprar i, de fet, en alguns països, és gairbaé impossible de trobar. Així que, què millor que un fogonet que pot funcionar amb benzina SUPER, sense plom, querosè, benzina blanca i tot allò que tingui alcohol i cremi? Els cotxes estan a tot arreu, o quasi, ergo la SUPER s'ha de trobar a qualsevol cantonada. Dit i fet, la tecnologia ens ha proporcionat una eina per a la cuina campista, nosaltres anem i la comprem.

No es oro todo lo que reluce
Amb el fogonet "multi-fuel" a les alforges arribem a la Patagònia. Anem a una benzinera i omplim l'ampolla de SUPER. "-¿Podría llenarme la botella de bensina, por favor?", "- Ahorita mismo." Carregats de fuel, comencem la ruta i arriba la primera nit a l'aire lliure. Muntem la tenda, treiem les olles, l'atre va a buscar aigua, connectem el fogonet a l'ampolla de SUPER, i Eureka, ens cuinem un suculent arròs amb ceba i tonyina. Sense cap mena de dubte, sense tecnologia encara estaríem picant pedra foguera.
Els dies van passant, i amb ells les acampades. Comprem més SUPER i es van bullint més peroles d'aigua, coent arrossos, pastes, i fregint alguna
longaniza. Tot va bé, eficient, ràpid, barat, tot va com una seda fins que un dia l'aigua no s'escalfa. "-Està l'aigua?", "-No", "-Però si fa mitja hora que està l'olla escalfant-se!!". La flama del fogonet està a les últimes, fa llufa, i encara ens queda bullir l'arròs. Pànic a l'expedició, després d'un dia de bici, amb una gana de lleó, de les coses que fa menys gràcia és quedar-se amb arròs cru i una trista llauna de tonyina a compartir.

Encara hi ha esperança
"-El fogonet s'ha taponat." "-¿Què?", "-doncs que aquesta benzina no crema bé i ha taponat el trasto!". Sí, la tecnologia és maravellosa, ens encanta i li tenim passió, però el dia en que ens abandona, ens deixa molt tirats.
Amb paciència desmuntem el catxarro, li obrim les entranyes i comencem la neteja.
Mentre, l'humor no està en els seus millors moments, no es parla, dos mans treballen, quatre ulls miren. Hi ha gana, i molta, si no reanimem el fogonet ens menjarem una llauna de "ATUN DESMENUZADO EN ACEITE VEGETAL Y AGUA" i unes quantes galetes Maria. El menú que previst no era del Racó de Can Faves, però com a mínim escalfava el cos i omplia l'estómac.
Netegem el millor que podem, remuntem les peces i provem. "-FUNCIONA!!!", no fa la mateixa flama, però escalfa.

El pla B: pat fuego
L'arròs es va coure, vem sopar i l'endemà al matí va haver-hi cafè i porridge. Però ara les coses ja no eren com abans, havíem estat apunt de passar gana i, per tant, feia falta buscar una alternativa al fogonet. Una cosa que no pogués fallar i que no pesés massa: sí, fer foc. Tenim arbres per tot arreu, estem als Andes patagònics on hi ha una les reserves mundials més importants de fusta, està plagat d'asserradors, molts pobles viuen de la fusta. Ja està, farem foc si el fogonet es mor. Ei!!! para el carro, que aquí plou molt, que sí, hi ha molt de bosc, però la ffusta mullada no crema. "-I ara què farem?", "-Comprem pat fuego!"

Tenim la solució al nostre problema, anem a comprar el pat fuego, una altra peça de tecnologia. "-Buenas tardes, queriamos patfuego" "-¿cómo dice?" "Sí, en España le llamamos patfuego, y son unas pastillas para encender fuego" "-Ah! cerillas?" "-No, no, cerillas son cerillas, lo del patfuego es otra cosa. Sirve para ayudar a encender el fuego", "-no, no tenemos nada de eso".
Se'ns fa difícil d'entendre que en una regió on tothom té cuines a llenya i quasi no hi ha gas, i a més plou molt sovint, no coneguin el patfuego.
Decidim anar a una ferreteria, preguntem el mateix. Resposta: "-cerrillas?", "-no, no, sirve para enceder leña cuando está humeda.", resposta "-goma", "-¿cómo dice? ¿goma?", "-sí, goma", "-Goma 2?", "no! goma de bici, una cámara vieja de auto o bicicleta es la única forma de enceder leña mojada. Es lo que usan los pastores."

Murphy existeix: passa el que no havies previst.
Desconcertats per les tècniques locals i no molt segurs de poder posar-la en pràctica, decidim que el millor serà tenir sempre algo de menjar fred per si les mosques.
Tornem a la carretera, muntem més campaments i el fogonet no ens abandona. Ara ja sabem que la nostra eina cal mimar-la, netejar-la de tant en tant, i tractar-la amb delicadesa. Tenim una rutina que funciona, i la rutina ens dóna seguretat. Ja no ens cal llenya ni patfuego, sabem netejar el fogonet.

Però què passa quan desmontes un aparell amb cargols i fils minúsculs i estàs assegut al terra en un camp de pastura? doncs que si no vas en compte la cagues!!!.
I així va ser, netejant una cargol clau, en un moviment de poca coordinació, va sortir volant i va caure en mig del prat. Al principi vem fer conya, però quan ja portàvem una hora buscant la peça, la cosa va canviar.


Per sort teníem pla B, teníem goma i teníem benzina, no per encendre el fogonet, però si per ruixar les branques humides i fer-les cremar per nassos. Vem sopar i vem esmorzar, però el nostre fogonet "multi-fuel" ja no funciona. És MADE IN USA, i això vol dir que no trobarem recanvis a no ser que ens posem en contacte amb un telèfon de California, que ens demanarà dòlars per avançat i que tardarem dies i més dies en rebre el cargol.

La tecnologia ens ha deixat definitivament tirats, ni "multi-fuels", ni pat fuegos, l'únic que ens ha salvat és la llenya i una caixa de mistos.

Resignació i Càmping Gas
Després d'una hora, un va seguir buscant i l'altre ja es va dedicar a recollir fusta per fer un foc. Va arribar en Sandro, un pastor argentí, i es va afegir a buscar el cargol. Una de les seves primeres frases va ser "que felices seríamos si lo halláramos!", i més tard "la muy hija de puta, dónde estará?" Ell també es va desesperar buscant aquella minúscula peça.

Després de dos dies cuinant a la brasa, arribem a Chos Malal: dutxeta calenta, gelat, Coke i internet. La natura és fantàstica, però estem encantats de retrobar les comoditats de la vida hi-tech. Això de cuinar amb brasa és molt maco, però millor deixar-ho per la costellada del diumenge.

Aquí teniu la nostra última compra: un fogonet de gas!!!!!

Xile - Volcans, Mapuches i motoristes

Quan marxem de Pucón deixem enrere el darrer lloc turístic i ens endinsem en una zona rural. Desapareixen les excursions a les termes i les cabalgatas (pasejades a cavall per a guiris), ja no hi ha trekkings organitzats i els ràftings adrenalínics queden substituïts pel ritme calmós dels qui es desplacen a peu o a cavall.

Aquí la majoria de gent són d'ètnia Mapuche, un poble que tradicionalment ha viscut de la recol·lecció i del bestiar. Per això, el seu estil de vida és encara mig nòmada. Ara som al final de l'època de les veranadas, quan els pobles es buiden i tots se'n van a les zones altes de les muntanyes per recollir els piñones, fer pasturar el bestiar o recol·lectar la mosqueta (un fruit molt apreciat del que se'n fan olis per massatge, cremes per les arrugues, licors, mermelades... de tot!). Les veranadas suposen un moviment tal de gent que l'Estat xilè envia unitats mòbils de metges i dentistes als campaments de muntanya mapuches per poder atendre'ls.

Per la nostra banda, tracem la ruta una mica a cegues: mapes fiables a mitges, els coneixements de la gent local no van més enllà de 50 km de casa seva i el seu concepte de les distàncies i de per on pot passar una bici és bastant difús (una bici amb alforges no és un cavall!)... Amb tot plegat, només ens calen unes indicacions equivocades dels Carabineros perquè arribi el dia de la nostra Primera Encigalada: això mateix, ens perdem! Però és una perduda feliç, perquè anem a parar a una casa de tot un personatge: l'Héctor Fernández. Nascut a Logronyo però vivint a Chile des que tenia 1 any, aquest armari de 125 kg està tan feliç de trobar-se dos gallegos com ell que ens convida a dormir a casa seva: Ahí a fuera van a cagarse de frío! (Suposo que veure l'Isra intentant arreglar el fogonet a les fosques va acabar de tocar-li la fibra sensible). Així que a les 9 del vespre l'estampa era digne de veure: l'Isra intentant empassar-se el segon whisky a pal sec per no fer un lleig (l'home se n'empassava una ampolla al dia...) mentre la Laia fa el sopar amb la cuina econòmica del bon Héctor, demostrant que las mujeres españolas todavía cocinan, no como aquí. Chile se ha convertido en un país feminista: tenemos una presidenta mujer, un ministerio de la mujer... ¿y los hombres qué?

Una mica brutu però això sí, un tros de pa, mentre ell marxa al poble a fer una copa amb els amics nosaltres ens quedem allà, guardant la casa amb els seus tres pastors alemanys i els dos gats.

L'endemà, amb les indicacions de l'Héctor vem arribar allà on volíem: el Parque de la China Muerta, una zona volcànica espectacular, de sorra negra i araucàries gegants. Mentre recorríem el parc, anàvem passant per la vora de campaments de Mapuches, instal·lats allà per la recol·lecta de piñones. Treien el nas de les cabanes per mirar-nos amb curiositat i algun s'apropava per saludar i esbrinar què se'ns havia perdut per per aquelles muntanyes. Pocs cicloturistes havien passat per allà!

Però si hi ha un tram que mai sortirà a la guia essencial del ciclista és el que vem fer un parell de dies més tard. El primer dia, rai. Fem una etapa curta i planera i acampem a la vora d'un riu. L'endemà, el camí puja i baixa seguint el riu i es va endinsant en una vall molt bonica.

Pont sobre el riu Bío-bío, la frontera natural que va separar durant molts anys el territori Xilè al nord, del Mapuche al sud.

Fins aquí bé. Parlem amb un parell de persones i preguntem pel camí a Ralco, el nostre destí. Ens diu que està a prop, més a prop que el poble d'on venim, que la pista no és apta per cotxes però per bicis sí. Perfecte, doncs! Continuem pedalant per un camí cada vegada més estret i sinuós, la mar de bucòlic, on de tant en tant ens creuem amb un gaucho a cavall o un carro tirat per bous. De cop i volta, un soroll de motor estripa l'aire i un motorista equipat de cap a peus derrapant davant nostre. Saludem -Hola! ¿Vienen más detrás?- Ens fa que sí amb el casc. Vaja, ens haurem d'apartar- ¿Muchos? Sí, unos ochenta- !!! Resulta que ens trobem de cara amb la macro-trobada de motocross anual de la regió, justament avui! Ens ho prenem amb filosofia i parem a menjar per deixar-ne passar uns quants. Però hem de continuar, així que anem fent, per un camí cada vegada més costerut, destrossat per les riuades i rematat per uns motoristes suïcides.
Les cobertes derrapen, el plat petit no és prou petit i la pols que aixequen les motos ens va recobrint d'una capa cada vegada més gruixuda. Fem més trams empenyent que pedalant. I el coll? On és el coll? I com és que ningú ens havia parlat d'aquesta pujada inhumana?... són les preguntes que ens volten pel cap, i és que 500 m de desnivell en 4,5 km de camí intransitable donen molt per pensar...

Però fins les pitjors agonies acaben i arribem a dalt de tot. L'expectativa de la baixada i un parell de plàtans ens reanimen i fins i tot fem alguna foto.

Però l'alegria no dura gaire.
El camí és molt empinat, estret, excavat per l'aigua i ple de pedres que han fet saltar les motos: impedalable. Baixem com podem, sempre és millor baixar que pujar, no? Així que intentem que les bicis no se'ns emportin costa avall mentre pensem el pitjor ja ha passat.

De vegades la gravetat tira més que els braços...

Però per arribar a Ralco hem de creuar un riu, i el riu està més avall que el poble, i el corriol que hem de remuntar per pujar al poble està tan destrossat i fa tanta pendent que ens hem de posar tots dos a empènyer una sola bici per poder arribar al poble. Però hi arribem. Destrossats i coberts de pols, la nostra pinta desperta compassió: quan preguntem on podem acampar, una família ens convida a passar la nit en una casa que no fan servir. Tot té el seu costat positiu, no?