Camí a Mendoza, la terra promesa

Chos Malal también existe
Quan mires el mapa, Chos Malal sembla una població d'una certa importància, situada damunt de la famosa Ruta 40 argentina. Per nosaltres significava tornar a la civilització, a la carretera asfaltada, a les poblacions ben comunicades. Ja era hora, portàvem més d'un mes sobre les bicis sense fer dos dies seguits de descans. La moral estava alta però les cames matades.
En un tres i no res ens plantaríem a Mendoza, uns 400 km per asfalt sense gaire desnivell, pur tràmit, diu l'Isra. Però la Laia insisteix en ficar la bici en un bus i saltar-se aquest tram. Il·lusa! només hi ha un servei de mini-furgonetes que no agafen bicicletes. No té més remei que pedalar una altra vegada i resar perquè l'Isra no s'equivoqui.

La nit abans de marxar ens expliquen que la carretera només té un asfalt decent en el primer tram, el que de la Provincia de Neuquén, després, quan arribes a la provincia de Mendoza, està fatal, plena de forats, a trams de terra i d'altres migs asfaltada. Segons les males llengües els de Mendoza no arreglen la carretera perquè els turistes es quedin a la seva provincia i desisteixin de continuar carretera avall... una història molt argentina.

Isra: l'etern optimista
Així que ataquem la primera etapa: de Chos Malal a Barrancas, uns 125 km, asfaltats i no s'esperen grans desnivells, s'han de fer sense massa complicació en un dia. Comencem i d'entrada cal posar marxa curta, puja i puja. Veiem un collet, el superem, i segueix pujant. On estava la plana? De cop i volta, un cartell ens revela la dura realitat: Mendoza = 700 km! El pur tràmit es converteix en una setmaneta de canya!
Després de 7 hores pedalant, 1200 metres de desnivell i 110 km, ja en tenim prou i busquem on dormir. Una parella jove ens convida a plantar la tenda al jardí de casa seva. Ell, en Pablo, és mestre. Mentre prenem uns mates a la fresca, ens explica que va estar treballant en una escola de la Cordillera. Allà, l'aïllament els obliga a organitzar el calendari escolar d'una altra manera. Els mestres agafen la furgoneta i van a buscar tots els nens disseminats per les muntanyes, en total recorren uns 400 km. Un cop a l'escola, es queden interns durant vint dies amb classes cada dia, sense caps de setmana, i després tenen 20 dies de festa. No hi ha telèfon, ni fix ni mòbil. Ens diu que és dur, tant pels nens, que són petits i estan lluny de casa, com pels mestres, que estan completament aïllats. -Me perdí el nacimiento de mi gorda- ens diu assenyalant-nos la seva nena - es demasiado duro cuando tienes una familia. Ara és mestre a l'escola de Barrancas, té uns deu alumnes.

L'endemà engeguem en pujada de nou, passem Barrancas i amunt altra vegada. La carretera serpenteja per un pasiatge semi-desèrtic, amb només algunes rucas (cabanes de pastors) i pous de gas i petroli. Només de tant en tant, uns quants pollancres verds trenquen la gama de marrons, ocres i granats, això significa que hi ha aigua i, per tant, alguna estancia o fins i tot un poblet.

A part de la ramaderia, l'activitat econòmica de la zona es basa en l'extracció del líquid preciós...

A l'oest, la pre-cordillera andina amb els cims nevats. A l'est, la Payunia, una àrea amb més de 800 cons volcànics. Ens agradaria ficar-nos-hi però ens diuen que no hi ha aigua, que és perdedor i les pistes molt sorrenques... desistim. En tot cas, de lluny, és una meravella per a la vista.

Un descans i tornem-hi
Tres dies després de sortir de Chos Malal, arribem a Malargüe. Allà ens regalem un dia de descans i de fer el guiri clàssic: contractem una excursió a cavall per anar a veure un volcà, el Malacara.

Volcà Malacara

Va entrar en erupció sota l'aigua, no se sap si fa 4.000 o 60.000.000 d'anys (no ve d'aquí, no?), i això va fer que la lava es refredés ràpidament, bloquejés la sortida per les xemeneies superiors i tot plegat fes un pet tal que tot un lateral de la muntanya va saltar. Ara es pot entrar caminant pel que havia sigut el cor del volcà.

Interior del volcà

Pampa, plana, recta i interminable Pampa.
Però el nostre objectiu final és Mendoza. Així que tornem a agafar la bici i això sí que és pura Pampa, rectes llarguíssimes (fins a 50 km!) i quasi planes. Trobem una escapatòria a aquest asfalt monòton: la ruta 40, una pista que creua pel mig de la Pampa i ens permet estalviar-nos uns km, l'agafem. Menys mal que poc abans hem demanat aigua a uns obrers de la carretera perquè no sembla que hi hagi cap casa en els propers 120 km. La pista puja i baixa suaument i això trenca una mica la monotonia, perquè veure allà on has d'arribar d'aquí a 3 hores al final d'una línia recta enmig de la pura Pampa és poc estimulant.
La gran novetat és que pedalem amb en Rob, un holandès que està preparant una raid ciclista de 4 mesos de Quito a Ushuaïa, amb camió d'assistència, metge i cuiner -Algú s'hi apunta?-. Com a bon cicloturista solitari, té una xerrera inacabable, així que gràcies a ell les rectes es fan menys llargues...

Despertar enmig de la Pampa

L'endemà, la Laia s'aixeca amb l'estómac fumut, les cames fluixes i la motivació sota mínims. La idea és parar el primer cotxe que passi i que la porti fins al proper poble. Però per aquí no passa ni una ànima, així que de la gran idea a la seva realització passen unes 5 hores i 60 km. Finalment, aconsegueix parar un camió i pujar al remolc amb la bici, on es troba amb una família que li ofereixen una cadira per seure i conversa. Es despedeix de l'Isra i del Rob enmig de la polseguera i el soroll del camió a tota pastilla per la pista de terra: -See you in Mendoza!

No tot és arribar, també cal trobar un lloc on dormir

Em deixen en un poble on agafo un bus per Mendoza: 3 hores per fer 120 km, i és que té parada a qualsevol lloc que hi hagi algú que aixequi el braç. Arribo a l'estació de Mendoza a les 9 del vespre i, mentre m'ajuda a carregar les alforges a la bici, el conductor del bus m'anima dient que de camí a l'alberg m'intentaran robar, que no parli amb ningú que no sigui la poli, i que ¿no sabes de aquél pobre gringo que mataron de un balazo el otro día además de robarle todo lo que llevaba?

Però el problema més gros amb el que em trobo és que estem en plena Setmana Santa i la ciutat té un ambientillo increïble (terrassetes a tope, paradetes d'artesania per tot arreu, espectacles de carrer...) i els allotjaments a rebentar. Vaig rebotant de "completo" a "ni una cama libre" fins que al final, a quarts d'onze i després que en un hotel "para parejas" (no ho sabia, no ho posa a la porta!) em guardin la bici perquè pugui buscar amb més facilitat, em donen l'adreça d'un alberg on queda un llit lliure, i l'ansiada dutxa... Per fi a Mendoza!