Argentina I: com un país tan ric pot patir una crisi com la del 2001?

El Bolsón, Patagònia argentina
Envoltat de muntanyes, llacs i boscos, El Bolsón va ser el poble escollit per un grapat de hippies per començar un món millor. Van venir d'arreu del país i, mica en mica, van crear una comunitat d'artesans, agricultors sensibilitzats per l'ecologia i escriptors, entre d'altres, que plegats van donar vida i impuls a El Bolsón. Inclús van conferir-li un cert aire vanguardista en el món de la preservació del medi ambient quan es va declarar AREA NO NUCLEAR.

Avui en dia, El Bolsón no és el mateix d'anys enrrera. La seva condició hippi li ha donat fama entre motxilleros i turistes, nacionals i estrangers, i s'ha omplert d'hotels, hostals i albergs. Nosaltres ens vem instal·lar en una petita pensió regentada per una parella d'uns 50 anys. El lloc ni apareix a la Lonely Planet, ni està en la relació donada per l'Oficina de Turismo, hi vem arribar per casualitat. La casa no estava acabada del tot, des del carrer es veien les golfes sense paret i, en alguns llocs, uns plàstics impedien que la pluja s'escolés dins l'edifici. En canvi, la nostra habitació era més que correcte, un bon llit, dur i ample, calefaccio, bany i mini-cuina. L'habitació estava implecable, feia bona olor, tot estava net. Els amos estaven tota l'estona amunt i avall, l'un netejant i endreçant, l'altre penjant làmpades, canviant bombetes o reparant una canonada embussada. Tot s'ho feien ells, treballant de bon matí a última hora del vespre.

Vem començar una conversa amb ells sobre el poc moviment que vèiem al poble. Ja no era temporada alta, i això es notava en que la gran quantitat de restaurants i bars estaven buits o quasi buits. "Ya, pero estos años no son malos, por lo menos podemos ir a comprar con tranquilidad" "¿Cómo, hubo un epoca en la que no podían ir comprar de forma normal?" "Uy, y tanto que no, hubo unos años en que casi no había plata, la inflación era descomunal, comprábamos por la mañana y, por la tarde, lo mismo ya era más caro".

Quan ells van decidir marxar de Buenos Aires fa 10 anys i instal·lar-se a El Bolsón per engegar un petit negoci d'allotajement, els va enxampar la crisi econòmica, el turisme nacional se'n va anar a pique, i amb la paritat dòlar-peso -això volia dir que per un dòlar americà un aconseguia un peso argentí i visceversa- el turisme estranger venia en compta-gotes, el pressupost d'unes vacances a Argentina era prohibitiu per a molts. El govern de Menem havia continuat amb la política aperturista de l'economia però, lamentablement, l'empresa nacional sovint estava plena d'ineficiències i sobrecostos que la feien patosa i artrítica devant dels nous mercats globalitzats. Només unes poques empreses, sovint comprades i sanejades per grups extrangers, se'n sortien.

"Lo peor vino con lo del corralito, tuvimos que vender muebles, libros, lo que fuera con tal de tener un plato en la mesa. Ay, ¡¡¡y la gente que vendió justo antes sus casas!!!" "¿Por qué la gente se vendía sus casa?" Ens van explicar que els mesos anteriors a la debacle financera del país i al bloqueig de tots els comptes per part del Govern, els tipus d'interès que donaven els bancs era molt alt, tant alt que era un negoci especular amb la propia vivenda: un es venia el pis o la casa, posava els diners al banc, i amb els interessos que donava, podia pagar el lloguer d'alguna cosa similar i a més tenir un extra per viure. Els pares d'ell van decidir fer-ho, però poc després l'economia es va esfondrar i aquells interessos van desaparèixer, i els diners van passar a només tenir valor en pesos, perquè de dolars només en donaven una quarta part. "Mucha gente lo perdió todo. Algunos se suicidaron". Per a ells, el país no té solució "los políticos siempre se afanan la plata" i encara que molta gent volgués que les coses anessin millor, la classe política malbarata els esforços.


Aduana de Ezeiza, Aeroport Internacional de Buenos Aires
Portava dos dies sencers penjat al telèfon des del petit poble de Uspallata, prop de l'Aconcagua. Parlava amb l'aduana d'Ezeiza, amb DHL d'aquí, amb DHL d'allà, amb despatxants d'aduanes, i tot per arribar a la conclusió que, si volíem recuperar el paquet, no teníem més remei que anar en persona a l'aduana d'Ezeiza, a 1.200 km d'on érem.

Feia mes i mig que una de les càmares fotogràfiques que portàvem s'havia espatllat i havia semblat que la manera més senzilla de reparar-la era enviar-la a Barcelona, al servei tècnic oficial. Pensant que potser calia fer algun tràmit especial per enviar un aparell que després havia de tornar a entrar al país (en aquells moments ja teníem una navalla enviada com regal bloquejada en una aduana del sud del país), vem informar-nos. Menys mal, l'agent d'aduanes de San Carlos de Bariloche ens va fer un certificat on es donava fe que aquell aparell de número de referència bla bla bla sortia efectivament del país per ser reparat en garantia. Signat a puny i lletra per la seva autoritat, "De no ser así, cuando este aparato ingresase de vuelta a Argentina, sería retenido y deberían cancelar gastos de aranceles por un 60% de su valor".
Havien passat unes 6 setmanes desde tot plegat i ara la càmara ja estava reparada i ens l'havien enviat a Mendoza, la ciutat més gran prop d'Uspallata. Ens l'enviaven per DHL, doncs millor una companyia que no fos Correos, vem pensar. Però el paquet estava retingut a l'aduana de Ezeiza, DHL deia que l'aduana l'havia bloquejat i que no podien fer res, i l'aduana deia que DHL podia remetre el paquet a l'aduana de Mendoza perquè nosaltres hi féssim els tràmits. Però per rebre el paquet a l'aduana de Mendoza, DHL ens demanava 250 euros.

Estava fent cua amb els documents de "corte de guía" a l'aduana quan, cansat d'esperar, em vaig asseure a la vora d'una dona d'uns 60 anys. Tenia la cara cansada i, en un moment que les nostres mirades es van creuar, em va preguntar "¿De adónde sos?" "España" "¿De qué parte?" "De Barcelona" "Aaaaaah, Catalán". Ella era filla de bascos que havien emigrat durant el franquisme, i el seu marit era fill de catalans, catalans de Calaf. "Nos gusto mucho España, pero cuando fuimos al pueblo de mis suegros, la verdad, nunca pensé que podría ser un lugar tan chico. Creo que ahí nunca pasada nada".

M'explica que viuen a Mar del Plata, a unes hores de cotxe de Ezeiza, i que han vingut a buscar unes peces que els van enviar dels USA per a millorar una radio. "Venían en un Fedex y nos aseguraron que nos las entregarían en la puerta de casa". Però al seu paquet li va passar com al nostre, estava retingut a l'aduana i només el podien recuperar fent els tràmits en persona. Per a ella, això tenia un únic significat: "algo de plata, y todo irá más suave".
La seva cara cansada deixava entreveure que aquell dia havien matinat per venir a la capital. Era un escàndol, en aquella cua hi havia gent de tot el país, persones que havien rebut paquets de l'estranger i que s'havien vist obligats a venir per recuperar-los. "La corrupción está en todas las administraciones, aunque en aduanas es bastante grave, como en la policia. No sé si este país tiene solución." "Pero visto desde fuera, como turista, la verdad es que parece que las cosas funcionen, parece incluso exagerado lo devaluado que está el peso". Les meves pauraules no la convencen, ella segueix veient amb escepticisme el futur del país i, com per confirmar-ho, el petit soborn a l'inspector d'aduanes ja ha fet efecte i el tràmit que està fent el seu marit s'ha resolt en pocs minuts. Mitja hora més tard jo sortia d'Ezeiza amb la càmara sota el braç.


Parc Nacional de Talampaya, Província de La Rioja
Acabem de visitar l'engorjat de Talampaya, distinguit per les verticals i erosionades parets de color rogenc. És una petita joya de la natura que es troba prop de Villa Unión, on hem de tornar per passar la nit i recuperar totes les nostres coses, bicis incloses. En la furgoneta que ens ha portat pel parc, hem intercanviat quatre comentaris intrascendents. Els demanem si van cap a Villa Unión, i si no els fa res portar-nos-hi. "Por supuesto que no hay inconveniente. Sólo les pido que nos acompañen a tomar un café antes de partir. Les importa?". Es evident que són d'aquelles persones que els ha anat bé en l'Argentina actual. Ell és advocat i viuen a Córdoba, ens explica mentre pugem en el seu confortable 4x4. Una de les seves filles está a punt d'anar a viure a París a estudiar Belles Arts, "es lo que desea hacer".

Des que havíem començat el viatge sempre haviem dormit en pensions cutres, càmpings, refugis o el prat o camp d'un pagès. En aquest entorn, els nostres co-tertulians habituals eren cambrers, turistes estrangers, responsables de càmping, camioners, pastors o currantes de benzinera. La vida de cicloturista dóna per parlar amb molta gent diferent, però no amb tothom. Així que aquesta vegada, dins del cotxe, teniem l'oportunitat de conèixer l'opinió d'algú d'un entorn diferent sobre què passava en el país. "Desafortunadamente este país está gobernado por una clase dirigente corrupta, que miran por sus intereses antes de hacerlo por los de la comunidad." "La corrupción está tan arraigada que se convirtió en tradición". Però, a més de la poca rectitud dels polítics, ens explica que durant el segle XX, Argentina va sofrir diversos cops d'estat en els quals els militars van robar i van deteriorar greument l'economia del país. En especial va parlar dels anys del General Videla, però també de cops d'estat anteriors, doncs durant molts anys els militars havien disposat de molt suport i poder.

La realitat és bastant més complexa
Aquestes converses i d'altres ens han deixat clar que força argentins consideren que els seus polítics són corruptes i que, tot i semblar que de mica en mica les coses es redrecen, caldrà esperar uns quants anys per veure si una nova conciència s'apodera dels gestors del país, presidents, governadors o intendents.

Però les xerrades també evoquen altres raons, com la corrupció en l'Administració o el passat militar, altres motius que han fet que ens interesséssim més per les causes de la crisi. Un país democràtic, amb grans recursos naturals i relativament poca població com és Argentina, no sembla lògic que sofrís una gravíssima crisi econòmica fa 6 anys.

Així que continuarem donant-hi voltes en una propera entrada...

De Cafayate a San Antonio de los Cobres: molta pujada i poc oxígen

Cafayate és un poble de la provincia de Salta, al nord-oest argentí. Envoltat de vinyes i altes muntanyes d'una aridesa absoluta, Cafayate és un lloc agradable, tranquil, amb prou turisme per donar vida a quatre restaurants decorats amb una rusticitat molt estudiada i un parell de botigues d'artesania d'alt nivell. Però tot i així conserva l'estil de vida rural, el ritme de vida pausat i la forma de fer locals.

Per nosaltres, Cafayate era el lloc per carregar piles abans de creuar d'Argentina a Chile per darrera vegada. Però aquest cop, som més al nord i els Andes estan més crescudets, així que el gran repte era l'alçada.

De fet, la ruta més habitual per anar d'Argentina cap a Bolívia és per Salta, la capital turística del nord argentí (li diuen la linda), i la quebrada de Humahuaca, directes a Bolivia. Però nosaltres volíem passar per San Pedro de Atacama, a Chile, i entrar a Bolívia des d'allà. A més, un grup de cicloturistes argentins ens van cantar les mil meravelles d'una ruta situada a l'oest de Salta, enganxada a la serralada andina, de paisatges espectaculars i molt menys transitada. Ens va temptar, vem treure el mapa per situar-ho i... ep! aqui hi ha un coll a 4.895 m! -¿Qué tal se pedalea a esta altura? -Bien, mascando coca-.

Així que vem sortir de Cafayate preparats pel gran repte. El primer dia vem fer nit a Angastaco. Un poblet de 300 habitants que, com la majoria de la zona viu principalment de la vinya. El que no ens esperàvem és que la gran finca del poble es digués Montserrat, que fos d'un tal Miralpeix i que el petit santuari que el protegia de les males collites fos dedicat a la Moreneta. Per cert, al poble del costat, la finca que li feia la competència es deia Colomé...

L'endemà continuem cap al nord, pel Valle Calchaquí. El paisatge és espectacular. L'aridesa mineral de les muntanyes que ens envolten, la sorra blanca, els colors taronges, rogencs i ocres de les roques, les cases baixes amb unes porxades que conviden a deixar passar la tarda des d'un balancí, la cantarella especial de la gent d'aquí... és encara una altra Argentina.

Els pebrots assecant-se al sol, per fer pimentón, dónen un toc de color al paisatge.

Arribem a Cachi. Al centre, carrers empedrats, parets encalades que enlluernen, boigues d'artesania amb marcs de fotos fets de fusta de cactus i cafès on prendre un expresso de màquina. A les afores, tot és marró: les cases d'adobe sovint inacabades, la pols que se't fica als ulls i els omnipresents gossos vagarejant. El que és menys típic i tòpic són alguns joves que veiem corrent en calça curta i un buf al coll. I és que a Cachi hi ha un centre d'entrenament en alçada i hi vénen atletes de tot el país a esbufegar i a fer glòbuls vermells. I només estem a 2.200 m.!

Quan marxa el sol, la temperatura baixa en picat i ens fiquem ràpid dins del sac. De sobte, en el silenci d'un càmping completament buit, sentim una remor que s'acosta... vent? no pot ser, si hi ha una calma absoluta. Però un remolí de vent sacseja amb violència la nostra tenda i a través de la tela notem la sorra i les fulles que s'hi enclasten. Un núvol de pols fina s'ha colat dins la tenda i ens adonem, mentre estosseguem mig asfixiats, que acabem de conèixer el famós zonda, un vent del que havíem sentit a parlar però no havíem tingut l'honor de conèixer.

El zonda és un vent sec, calent i carregat de pols que bufa durant l'hivern del nord argentí. De fet, pot fer pujar la temperatura de 10 o 15 graus, aixecar teulades i omplir l'aire de pols durant dos o tres dies. Per sort per nosaltres, les últimes ratxes van desaparèixer amb l'arribada de l'alba...

Marxem de Cachi per una pista que va pujant suaument, i per la que nosaltres encara pedalem més suaument per anar aclimatant el cos. Això ens permet disfrutar del paisatge, una vall on el verd tendre del fons, regat per un torrent que es va encongint any rere any, es converteix en color siena, ocre o marró pocs metres més amunt, on tan sols els cactus típics de dibuix animat poden sobreviure. Passem alguns poblets de quatre cases, alguna escola amb nens que ens vénen a veure, corrents, i on el més atrevit ens demana caramels o diners. És la primera vegada que ens passa en tot el viatge.

En arribar a La Poma recordem que és diumenge... tot el poble està al camp de futbol, i a la nit el bar està ple de gent mirant un partit... de futbol! Nosaltres ens instal·lem en una fonda i ens fem un tè de coca que hem comprat a Cafayate i que té tota la pinta de ser un enganya-guiris. La propietària s'ho mira amb escepticisme, però ens diu que no fem mala cara, ha vist ciclistes molt més fumuts per l'alçada.

L'endemà, el cap espès i els 900 m que volem pujar ens imposen un ritme lent. Qualsevol rampeta ens dispara les pulsacions i la respiració accelerada ens manté callats. Un ramat de llames se'ns queda mirant quan passem. Hem passat 3 o 4 cases des de la sortida del poble, però nosaltres volem arribar fins la darrera abans del coll. No sabem exactament on és, només que hi viuen dues dones i que és el darrer lloc on agafar aigua.

Les dues dones són mare i filla, i viuen d'un ramat de llames i cabres a 3.900 d'alçada, sense aigua corrent ni electricitat, ni tan sols una llar de foc, a 30 km del poble més proper. Quan li preguntem a la Flavia per un lloc on acampar, ens diu que té una habitació on podem dormir i insisteix perquè ens quedem. Això serà la frase més llarga que dirà en tota la tarda. Després, pràcticament tot es reduirà a respostes de sí o no. Poc abans que es fagi fosc, es fica un grapat de fulles de coca a la boca -para que no me joda la puna- i se'n va a buscar les cabres. Quan ja és negra nit, arriba la mare. Sortim a saludar-la amb ganes de fer-la petar una estona i saber com és això de la vida de pastora d'alçada, però, per frustració nostra, no és més xerraire que la filla. A les vuit ja érem dins del sac.

La cuina, a cel obert, l'únic luxe és la vista.

Sortim ben aviat, fa poc que ha sortit el sol i els rierols que creuen el camí estan glaçats. Pujem lentament, les cames podrien apretar més però els pulmons van de bòlit. Són 14 km de pujada, unes esses ben àmplies per no ofegar els ciclistes ni els motors dels cotxes. No masteguem coca però un paracetamol en alleugereix el cap. El dia és perfectament clar i el vent, ara ens frena però ara ens empeny. I així, mica en mica, anem pujant. En algunes rampes els pulmons arriben al límit i cal posar el peu a terra per reprendre l'alè o empènyer la bici uns metres.

I finalment ja hi som. L'Abra Acay, a 4.895, el pas més alt que hem fet fins ara. I ara ve el premi: 30 km de pura baixada en un paisatge espectacular...

A pocs km de San Antonio de los Cobres ens trobem un ciclista en sentit contrari. Els darrers que ens havíem trobar eren la Sylvie i en Martin, fa uns 15 dies. I aquest, en Cédric, justament anava a trobar-se amb ells a Salta... el món cicloturista és ben petit! Després de xerrar una estona, en Cédric decideix fer mitja volta i venir amb nosaltres, això de la pampa i dels grans espais està molt bé, però sol es fa una mica dur. Així que tots arribem a San Antonio de los Cobres, una població minera trista, freda, ventada i polsegosa.

Eriberto

Són quarts de set del vespre, no trigarà gaire a fer-se fosc. La pista sorrenca i el vent de cara ens diuen que hem de buscar un lloc on plantar la tenda i deixar per demà els 30 km que ens separen del proper poble, Barreal. Aquest matí hem carregat uns 15 litres d'aigua entre els dos, suficient per beure, cuinar i treure'ns la capa de pols que ens recobreix al final del dia. Però l'extensa pampa que ens envolta és inhòspita i ventada, preferim buscar la protecció d'una casa a la que ens pot oferir un matoll ple de punxes. Fa més de 50 km que no veiem cap lloc habitat però, una mica més endavant, la verdor d'una filera d'arbres ens indica la presència d'una casa. Anem cap allà.

Els lladrucs dels gossos anuncien la nostra arribada i ens mantenen a una distància prudencial de la casa d'adobe, d'on surt un home baixet i xupat de cara, de pell curtida i barret de gaucho. El saludem i li expliquem la nostra situació:
- Estamos buscando un sitio donde armar la carpa para poder pasar la noche protegidos del viento.
- Claro! Pasen nomás! Pueden armarla junto a aqulla pared, allí estarán bien.

De sobte em ve al cap el relat d'un cicloturista brasiler que havia dormit a casa d'un pastor en aquesta zona. L'havia acollit molt bé i li havia ensenyat un àlbum ple de cartes i fotos d'altres viatgers de pas per casa seva. Era aquest home? En qualsevol cas, el nostre amfitrió no sembla molt sorprès de veure'ns, era evident que no som els primers ciclistes que passen per allà.

Mentre ens presentem -li expliquem d'on som, què fem allà, a on anem...- muntem la tenda procurant que no s'hi instal·lin els gats i que els gossos no fiquin el nas dins de les alforges. Una truja dorm a pocs metres al·lièna a tot plegat mentre els galls d'indis i les gallines es passejen per allà picotejant el terra.

Amb la posta de sol, la temperatura ha baixat en picat. Ens posem l'anorac de plumes i l'Eriberto treu al pati un bidó tallat pel mig, li tira unes brases i uns troncs, la llar de foc ja escalfa. Amb les mans prop de les flames i la picor del fum als ulls xerrem i l'escoltem parlar-nos dels nombrosos viatgers que ha acollit a casa seva. Com a prova, treu un àlbum -el que havia vist el brasiler!- i ens el dóna perquè ens el mirem, amb un gest de qui et mostra una cosa valuosa, motiu d'orgull. A la llum del frontal, anem passant les pàgines amb atenció i cura per admirar i comentar les fotos i llegir en veu alta fragments de les cartes. Els autors són hostes d'una nit o de diversos dies, han compartit un chivito sencer, hores de conversa o només quatre galetes, són suïssos, belgues, francesos, joves o més grans, homes o dones; però totes les fotografies estan fetes amb interès, curiositat i un punt d'admiració per l'Eriberto i la seva forma de vida, i totes les cartes transmeten agraïment i afecte. Al final de l'àbum també hi trobem la radiografia del braç que es va trencar, un acord signat amb el propietari de la casa (ell només n'és el masover) entre altres documents personals que no sembla importar-li que tinguem a les mans.

Nascut a Xile, als 15 anys va emigrar amb la seva família, com tants altres, a Argentina per buscar una vida millor. Una mare apenes 15 anys més gran que ell i un germà mort de cirrosi conformen el seu panorama familiar. Alcoholisme i mares molt joves: dos elements que ens hem anat trobant repetidament durant el nostre viatge. Fa 11 anys, la maquinària moderna el va substituir a la fàbrica de bosses de plàstic de Buenos Aires on treballava i, a contra-corrent de la tendència general del moment, va decidir instal·lar-se al camp. Des d'aleshores, fa de masover, sense papers, d'aquesta finca situada a la provincia de San Juan. Després d'onze anys, no té contracte laboral i encara espera cobrar el primer sou. Allò que planta i els animals que cria o caça són la seva despensa. La mel que produeix, els formatges de cabra i les pells de cabrit que ven constitueixen el seu compte corrent. Li agrada la vida al camp i està orgullós de tot el que aconsegueix treure'n, ell sol. En canvi, "al argentino no le gusta el campo, prefiere la ciudad". Per ell, les terres argentines estan poc i mal explotades.

Amb la nit, el fred i el cansament arriba la gana. Comencem a treure el fogonet i les olles per fer el sopar, però l'Eriberto ens insisteix perquè fem servir la seva cuina a gas. Passem a dins, i la combinació d'un llit, una pila de cebes, una prestatgeria coixa amb una pila de revistes polsegoses al damunt, la cuina i les pells de cabrit que pengen de sostre ens diuen que aquella única sala és a la vegada dormitori, cuina, rebost, taller i sala d'estar. D'un racó treu una tauleta i amb dos cadires i un tronc ens instal·lem a sopar. Ens diu que no acostuma a menjar al vespre, però tanmateix accepta provar el nostre menú diari, arròs amb carn picada. Responent a la nostra curiositat, ens parla sobre la seva vida, els seus animals, les dificultats amb què es topa. Fa poques setmanes un ex-convicte va anar a parar a casa seva. L'Eriberto el va acollir, l'endemà, el paio el va atacar, lligar i emmordassar i li va robar la ràdio i una càmara de fotos, després d'estomacar-lo de valent. De passada, va agafar l'escopeta i li va matar uns quants animals. De tot plegat, en va sortir amb un ull tocat, uns quants hematomes i una orella sorda, però no va anar al metge ni ho va declarar a la policia. Total, la policia argentina no hace nada. La pèrdua de la càmara i de la ràdio el tenen desolat.

És tard, ell també s'ha d'aixecar d'hora així que anem a dormir. L'endemà els galls ens desperten ben abans que el sol. Mentre ens empassem la platarada de porridge i ell es beu el seu mate, parlem sobre la seva situació de treballador sense contracte i sense sous des que fa de masover en aquesta finca. Amb la informació que tenim, escassa i confusa, intentem donar-li algun consell.

Nosaltres hem de continuar la ruta i l'Eriberto ha de cuidar els seus animals. Ens acomiadem i prometem enviar-li les fotos que hem fet, que acabaran ampliant l'àlbum ja ben gruixut. -La próxima vez vengan con más tiempo y asamos un chivito!-.

Companys de carretera: Difunta Correo i Gauchito Gil

Des que vem començar la nostra ruta a Punta Arenas fins ara, a més de 5.000 km, constantment ens hem anat trobant petits altars a tocar de la carretera. D'altars, se'n fan a molts llocs, però el que trobàvem sorprenent era les ofrenes que hi havia. A part de diners, fotografies o escrits d'agraïment, la gent hi deixa objectes que no acabàvem d'entendre quin significat tenien: piles i piles d'ampolles d'aigua, bolquers, tabac, sabates, neumàtics i tota classe de peces de cotxe i camió.

De fet, la majoria d'altars estan dedicats a dos personatges històrics: la Difunta Correa i el Gauchito Gil. Cap dels dos han estat reconeguts com a sants per l'Església, però la devoció dels argentins per ells queda reflectida en els centenars d'altars repartits per tot el país i els peregrinatges multitudinaris que es fan en el seu honor.

La Difunta Correa va ser una dona, Deolinda Correa, que l'any 1.840, preocupada per la salut del seu marit que estava lluitant al front, el va anar a buscar, caminant i amb una criatura als braços. Va caminar i caminar pels deserts de la provincia de San Juan, fins que al final se li van esgotar les provisions i l'aigua. Uns arrieros se la van trobar, morta, però amb el fill encara viu, gràcies a la llet que encara tenia la mare. Aquí està el seu primer miracle. Primer els arrieros i després els camioners s'han convertit en els principals devots d'aquesta santa, i li deixen peces del camió i ampolles d'aigua, per la set.

Es va fer una santuari en el seu honor a Vallecitos, provincia de San Juan. La devoció és tan gran que actualment la visiten unes 700.000 persones a l'any, i el que només era un santuari ara s'ha convertit en un poble, amb escola, ajutament i correus.

Altar a la Difunta Correa a l'entrada de Punta Arenas, Patagònia Xilena

5.000 quilòmetres més al nord, a Argentina, la devoció a la Difunta Correa continua present:

Gauchito Gil

Segons la llegenda, durant el segle XIX va viure un gaucho que (per tema de faldilles o de diners, hi ha versions diferents) va haver de viure al marge de la llei i es va enfrontar amb la policia i als que tenien el poder. Va ser una mena de Robin Hood del nord-est argentí, robava als rics per donar-ho als pobres, que sempre el van ajudar, amagant-lo de les autoritats o tenint sempre un cavall fresc "por si viene Gil". Però les autoritats el van enxampar i condemnar. Poc abans de ser executat, Gil li va dir al comandant de la policia que el seu fill estava greument malalt i que si volia que es curés havia d'invocar el seu nom. El comandant no se'l creu i l'executa. Quan torna a casa i es troba el fill realment malalt, es posa a pregar a Gil, i el fill es cura. D'aquí neix la seva fama com a curador, i es converteix en el gran protector dels oprimits.

Els altars dedicats a ell sempre estan adornats amb banderes i cintes vermelles, el color de la rebel·lió. I li posen tabac perquè, segons la llegenda, era un fumador empedernit i ho va passar molt malament quan era a la presó, sense cigarrets.