Companys de carretera: Difunta Correo i Gauchito Gil

Des que vem començar la nostra ruta a Punta Arenas fins ara, a més de 5.000 km, constantment ens hem anat trobant petits altars a tocar de la carretera. D'altars, se'n fan a molts llocs, però el que trobàvem sorprenent era les ofrenes que hi havia. A part de diners, fotografies o escrits d'agraïment, la gent hi deixa objectes que no acabàvem d'entendre quin significat tenien: piles i piles d'ampolles d'aigua, bolquers, tabac, sabates, neumàtics i tota classe de peces de cotxe i camió.

De fet, la majoria d'altars estan dedicats a dos personatges històrics: la Difunta Correa i el Gauchito Gil. Cap dels dos han estat reconeguts com a sants per l'Església, però la devoció dels argentins per ells queda reflectida en els centenars d'altars repartits per tot el país i els peregrinatges multitudinaris que es fan en el seu honor.

La Difunta Correa va ser una dona, Deolinda Correa, que l'any 1.840, preocupada per la salut del seu marit que estava lluitant al front, el va anar a buscar, caminant i amb una criatura als braços. Va caminar i caminar pels deserts de la provincia de San Juan, fins que al final se li van esgotar les provisions i l'aigua. Uns arrieros se la van trobar, morta, però amb el fill encara viu, gràcies a la llet que encara tenia la mare. Aquí està el seu primer miracle. Primer els arrieros i després els camioners s'han convertit en els principals devots d'aquesta santa, i li deixen peces del camió i ampolles d'aigua, per la set.

Es va fer una santuari en el seu honor a Vallecitos, provincia de San Juan. La devoció és tan gran que actualment la visiten unes 700.000 persones a l'any, i el que només era un santuari ara s'ha convertit en un poble, amb escola, ajutament i correus.

Altar a la Difunta Correa a l'entrada de Punta Arenas, Patagònia Xilena

5.000 quilòmetres més al nord, a Argentina, la devoció a la Difunta Correa continua present:

Gauchito Gil

Segons la llegenda, durant el segle XIX va viure un gaucho que (per tema de faldilles o de diners, hi ha versions diferents) va haver de viure al marge de la llei i es va enfrontar amb la policia i als que tenien el poder. Va ser una mena de Robin Hood del nord-est argentí, robava als rics per donar-ho als pobres, que sempre el van ajudar, amagant-lo de les autoritats o tenint sempre un cavall fresc "por si viene Gil". Però les autoritats el van enxampar i condemnar. Poc abans de ser executat, Gil li va dir al comandant de la policia que el seu fill estava greument malalt i que si volia que es curés havia d'invocar el seu nom. El comandant no se'l creu i l'executa. Quan torna a casa i es troba el fill realment malalt, es posa a pregar a Gil, i el fill es cura. D'aquí neix la seva fama com a curador, i es converteix en el gran protector dels oprimits.

Els altars dedicats a ell sempre estan adornats amb banderes i cintes vermelles, el color de la rebel·lió. I li posen tabac perquè, segons la llegenda, era un fumador empedernit i ho va passar molt malament quan era a la presó, sense cigarrets.