Eriberto

Són quarts de set del vespre, no trigarà gaire a fer-se fosc. La pista sorrenca i el vent de cara ens diuen que hem de buscar un lloc on plantar la tenda i deixar per demà els 30 km que ens separen del proper poble, Barreal. Aquest matí hem carregat uns 15 litres d'aigua entre els dos, suficient per beure, cuinar i treure'ns la capa de pols que ens recobreix al final del dia. Però l'extensa pampa que ens envolta és inhòspita i ventada, preferim buscar la protecció d'una casa a la que ens pot oferir un matoll ple de punxes. Fa més de 50 km que no veiem cap lloc habitat però, una mica més endavant, la verdor d'una filera d'arbres ens indica la presència d'una casa. Anem cap allà.

Els lladrucs dels gossos anuncien la nostra arribada i ens mantenen a una distància prudencial de la casa d'adobe, d'on surt un home baixet i xupat de cara, de pell curtida i barret de gaucho. El saludem i li expliquem la nostra situació:
- Estamos buscando un sitio donde armar la carpa para poder pasar la noche protegidos del viento.
- Claro! Pasen nomás! Pueden armarla junto a aqulla pared, allí estarán bien.

De sobte em ve al cap el relat d'un cicloturista brasiler que havia dormit a casa d'un pastor en aquesta zona. L'havia acollit molt bé i li havia ensenyat un àlbum ple de cartes i fotos d'altres viatgers de pas per casa seva. Era aquest home? En qualsevol cas, el nostre amfitrió no sembla molt sorprès de veure'ns, era evident que no som els primers ciclistes que passen per allà.

Mentre ens presentem -li expliquem d'on som, què fem allà, a on anem...- muntem la tenda procurant que no s'hi instal·lin els gats i que els gossos no fiquin el nas dins de les alforges. Una truja dorm a pocs metres al·lièna a tot plegat mentre els galls d'indis i les gallines es passejen per allà picotejant el terra.

Amb la posta de sol, la temperatura ha baixat en picat. Ens posem l'anorac de plumes i l'Eriberto treu al pati un bidó tallat pel mig, li tira unes brases i uns troncs, la llar de foc ja escalfa. Amb les mans prop de les flames i la picor del fum als ulls xerrem i l'escoltem parlar-nos dels nombrosos viatgers que ha acollit a casa seva. Com a prova, treu un àlbum -el que havia vist el brasiler!- i ens el dóna perquè ens el mirem, amb un gest de qui et mostra una cosa valuosa, motiu d'orgull. A la llum del frontal, anem passant les pàgines amb atenció i cura per admirar i comentar les fotos i llegir en veu alta fragments de les cartes. Els autors són hostes d'una nit o de diversos dies, han compartit un chivito sencer, hores de conversa o només quatre galetes, són suïssos, belgues, francesos, joves o més grans, homes o dones; però totes les fotografies estan fetes amb interès, curiositat i un punt d'admiració per l'Eriberto i la seva forma de vida, i totes les cartes transmeten agraïment i afecte. Al final de l'àbum també hi trobem la radiografia del braç que es va trencar, un acord signat amb el propietari de la casa (ell només n'és el masover) entre altres documents personals que no sembla importar-li que tinguem a les mans.

Nascut a Xile, als 15 anys va emigrar amb la seva família, com tants altres, a Argentina per buscar una vida millor. Una mare apenes 15 anys més gran que ell i un germà mort de cirrosi conformen el seu panorama familiar. Alcoholisme i mares molt joves: dos elements que ens hem anat trobant repetidament durant el nostre viatge. Fa 11 anys, la maquinària moderna el va substituir a la fàbrica de bosses de plàstic de Buenos Aires on treballava i, a contra-corrent de la tendència general del moment, va decidir instal·lar-se al camp. Des d'aleshores, fa de masover, sense papers, d'aquesta finca situada a la provincia de San Juan. Després d'onze anys, no té contracte laboral i encara espera cobrar el primer sou. Allò que planta i els animals que cria o caça són la seva despensa. La mel que produeix, els formatges de cabra i les pells de cabrit que ven constitueixen el seu compte corrent. Li agrada la vida al camp i està orgullós de tot el que aconsegueix treure'n, ell sol. En canvi, "al argentino no le gusta el campo, prefiere la ciudad". Per ell, les terres argentines estan poc i mal explotades.

Amb la nit, el fred i el cansament arriba la gana. Comencem a treure el fogonet i les olles per fer el sopar, però l'Eriberto ens insisteix perquè fem servir la seva cuina a gas. Passem a dins, i la combinació d'un llit, una pila de cebes, una prestatgeria coixa amb una pila de revistes polsegoses al damunt, la cuina i les pells de cabrit que pengen de sostre ens diuen que aquella única sala és a la vegada dormitori, cuina, rebost, taller i sala d'estar. D'un racó treu una tauleta i amb dos cadires i un tronc ens instal·lem a sopar. Ens diu que no acostuma a menjar al vespre, però tanmateix accepta provar el nostre menú diari, arròs amb carn picada. Responent a la nostra curiositat, ens parla sobre la seva vida, els seus animals, les dificultats amb què es topa. Fa poques setmanes un ex-convicte va anar a parar a casa seva. L'Eriberto el va acollir, l'endemà, el paio el va atacar, lligar i emmordassar i li va robar la ràdio i una càmara de fotos, després d'estomacar-lo de valent. De passada, va agafar l'escopeta i li va matar uns quants animals. De tot plegat, en va sortir amb un ull tocat, uns quants hematomes i una orella sorda, però no va anar al metge ni ho va declarar a la policia. Total, la policia argentina no hace nada. La pèrdua de la càmara i de la ràdio el tenen desolat.

És tard, ell també s'ha d'aixecar d'hora així que anem a dormir. L'endemà els galls ens desperten ben abans que el sol. Mentre ens empassem la platarada de porridge i ell es beu el seu mate, parlem sobre la seva situació de treballador sense contracte i sense sous des que fa de masover en aquesta finca. Amb la informació que tenim, escassa i confusa, intentem donar-li algun consell.

Nosaltres hem de continuar la ruta i l'Eriberto ha de cuidar els seus animals. Ens acomiadem i prometem enviar-li les fotos que hem fet, que acabaran ampliant l'àlbum ja ben gruixut. -La próxima vez vengan con más tiempo y asamos un chivito!-.