Illa de Chiloé i Puerto Montt

Fi de la Carretera Austral. I ara què?
Doncs ara toca fer vacances de cames. Aparquem les bicis en un poble que es diu Chaitén i agafem un ferry per anar a l'illa de Chiloé. No és una illa de platges blanques i Caipirinhas sota els cocoters, sinó més aviat com un tros de Galicia enmig de l'Oceà, amb els seus turonets verds, les vaquetes i els ports de pescadors.
De fet, aquesta illa inicialment havia estat poblada per uns indis, els Huilliches, fins que hi van arribar colonitzadors espanyols, especialment andalusos i gallecs. A diferència d'altres zones del sud de Xile, els Huilliches van saber absorbir part de la cultura colonitzadora sense perdre les seves arrels, i els colonitzadors es van integrar sense carregar-se la població local. El resultat és un poble amb una cultura mestissa, molt rica, que combina llegendes de fades, bruixes, sirenes i essers supernaturals, amb unes 200 esglésies de fusta, molt sovint pintades amb colors molt vius que ténen un aire senzill, alegre i acollidor a la vegada. I és que la seva arquitectura, basada en la fusta a cent per cent, és un dels elements que dona més caràcter al paisatge de l'illa.

Una de les tradicions més curioses és la Minga. Quan una familia chilota vol anar a viure a una altra illa (hi ha una pila d'illetes petites disseminades al voltant de l'illa principal) o a una altra part de l'illa, no es busca o es construeix una nova casa, no. Entre tota la gent del poble, familiars i amics, agafen la casa, la posen sobre uns troncs i l'arrosseguen, amb bous, fins al mar. Allà, com que la casa és de fusta la poden arrossegar amb barques fins al punt on es volen instal·lar. Això, és feina dels homes. Mentrestant, les dones monten una cuina a l'aire lliure esperant que arribi la casa i cuinant els plats tradicionals: la paila marina, el curanto, etc...

Nosaltres no hem pogut veure cap Minga, però sí que hem fet turisme de forquilla i ganivet. Hem recarregat les reserves proteiques a base de musclos, petxines vàries, salmó i salsitxes abans d'agafar un bus per Puerto Montt, la primera gran ciutat des de Punta Arenas, per arreglar unes ulleres trencades i fer quatre compres.

Hem retrobat els carrers sorollosos, els taxis i el bullici urbà, hem al·lucinat passejant per un centre comercial i veient en els aparadors els dos grans best sellers de la temporada: La sombra del viento i La catedral del mar, us sonen?.

Però ja s'acaba la bona vida. Tornem cap a Chaitén per recuperar les bicis i continuar la ruta, cap a Argentina!

Típic asado chilote (Dalcahue)

La Carretera Austral III: Algo d'història.

La XI Región o Región de Aisén de Xile va ser històricament habitada i freqüentada per indis chonos i tehuelches, fins que a finals del segle XIX el govern de Santiago va estimar necessari impulsar un procés de població de la regió. La manera era molt senzilla -a primera vista- i es basava en dividir la regió en unes 15 parts i assignar-les a 15 societats perquè les explotessin. En contrapartida, les societats havien de construir ports, carreteres, obrir bosc per tenir pastures i generar qualsevol activitat que donés riquesa. Ara, la condició més curiosa era que cadascuna havia d'instal·lar una centena de families d'origen saxó, a més dels treballadors nadius.

Una foto de la Laia emergint de la boira per tallar el rotllo.

Al cap de poc anys, Santiago es va adonar que la feina no era tant fàcil: només una de les societats havia pogut complir parcialment els mínims exigits per l'acord. La pluja en aquesta regió és molt intensa, sobretot a la costa, on plou una mitja anual d'un 3.000 a 4.000 mm,(Barcelona té uns 600 mm i la Vall d'Aran uns 1.100 mm), i això no ajudava obrir-se pas a través de bosc verge en una orografia extremadament accidentada. Així que la població de la regió va seguint sent escassa.

Però poc a poc i de forma espontània van anar arribant nous colons, majoritàriament xilens expulsats d'Argentina (les disputes frontereres estaven molt pujades de tò) que, com que no tenien res (a perdre) ocupaven un tros de terra, el desbrossaven i intentaven sobreviure comercialitzant la fusta i criant ovelles o vaques. Aquesta gent van ser realment els que van poblar la regió i van permetre més endavant al govern justificar una presència i la seva soberania en el territori. De totes formes, van passar molts anys en que l'única manera de moure's per la regió era en barca, a peu o a cavall.
La Carretera Longitudinal Austral (nom oficial)

La situació va canviar quan Augusto Pinochet es va fer amb el poder. Per una decisió política i estratègica, no perquè es justifiqués econòmicament, el 1976 va començar el projecte de construïr una carretera que creués de nord a sud la regió d'Aisén.
Construida per un cos militar, van trigar 23 anys per acabar aquesta obra faraònica de més de 1.000 km. Tot i que aquesta carretera ha facilitat molt les comunicacions, en diversos trams cal agafar ferries per creuar rius, llacs o un tram pel mar, cosa que complica i allarga molt el transport a la zona.

La Carretera Austral II: Còcktels i ciclistes.

Si un fes un còcktel a base de muntanyes, rius, llacs, fiords, boscos, glaceres, pastures, algunes vaques, uns pocs pobles, molta tranquil.litat i una carretera de 1.000 km de ripio (ripio és el nom que aquí tenen les pistes de terra), la beguda es diria Carretera Austral.
Quan un arriba d'Aregentina a Villa O'Higgins amb la barca, té una lleugera sensació que s'acotsa a les portes d'un d'aquells pocs racons al món que l'home encara no ha tingut temps de domar i on encara queda molt per trepitjar. De fet la regió d'Aisén és de les menys poblada de Xile i de les més aïllades del país, així que algo d'això si que té.
Un es pensa que es trobarà sol amb la seva bicicleta, pedalant pel mig d'aquest espectacle natural, penjat i essent l'únic que ha tingut la brillant idea de venir fins aquí.

La realitat és algo diferent, cada dia un es creua mitja dotzena d'altres ciclistes, tots fent aproximadament el mateix recorregut i igual de fascinats per l'entorn. Parelles d'alemanys i francesos, britànics solitaris, txecs passats de voltes, americans farreros i xilens de vacances.

De tot hi ha a la vinya del Senyor, i entre aquests companys de carretera, cadascú viu el viatge a la seva manera. Als americans Tea, Mat, Harry i Ben, no els cal massa motius per organitzar una festa, i amb els dos mesos de viatge que porten des de que van començar a Ushuaia han instaurat la "thousand K party". Cada mil quilòmetres paren a la cuneta, treuen el confeti, una ampolla de pisco (aiguardent local) i uns sobres de Tang per preparar els combinats. En el moment que feien els seus 2.000 km de viatge estava fent un temps hivernal, plovent i fent fred. No va ser motiu per aplaçar la Thousand K Party, es van aixplugar en una parada de bus i es van trincar mitja ampolla de pisco per cap. Una hora més tard estaven a casa d'un evangelista que els acollia a casa seva per passar la nit, mentre intentava ensenyar-los el Camí. L'home no sabia que estava davant d'un repte descomunal: convertir a 4 nordamericans de 21 anys sortits de Standford, i torrats de mala manera. Si algú està interessat en les aventures i activitat ciclisto-mental d'aquest grup, aneu a www.crushingpower.blogspot.com

En una ona lleugerament diferent, un vespreve vem creuar-nos el txec que, com qui no fa la cosa, ens va explicar que venia d'Anchorage (Alaska), que anava i acabava el seu periple a Ushuaia, que ja havia fet 24.000 km i que portava només 6 mesos de viatge. Això són 4.000 km al mes, o 130 km al dia, sense descansar ni un sol dia en mig any. No tenim ni el seu nom ni adreça (no vem tenir temps, anava massa ràpid...).

També vem conéixer la Christelle i en Bernard que estan fent una sel·lectiva volta al món. En deu mesos han estat a Nambia, SudÀfrica, Kirguistan, Xina, Laos, Tailandia, Nova Zelanda, Xile i Argentina. La seva manera de viatjar, és visitar, però també menjar bé (per alguna cosa són francesos). Dins de les seves alforges mai falta una ampolla de vidre d'oli Borges (sí, aquí es pot comprar), mel, paté, i d'altres articles de gourmet.
Podeu veure el Bernard en acció fent unes creps al pur estil parisí. Per veure fotos d'algun dels magnifics llocs on han estat, salteu a http://perso.orange.fr/roues.libres/English%20Version/home.html

La Carretera Austarl I: Caleta Tortel

Dos dies de pedalar per la Carretera Austral ens porten a aquest poble costaner, que és ben especial per dues raons. La primera, és que no té carrers, sinó només passarel·les de fusta que permeten anar de casa en casa i li donen un encant i un silenci (no hi ha cotxes) molt agradables. La segona és que sempre hi plou (3.000 mm anuals). El mal temps és la norma, pot arribar a ploure 3 mesos seguits, sigui hivern o estiu.

De fet, els indis que poblaven aquesta zona abans de l’arribada dels colons europeus, els Alakalufs, tan sols anaven coberts de greix animal per protegir-se del fred i del vent, no portaven roba perquè se’ls mullava ni no s’assecava mai!
Actualment, el poble té uns 300 habitants. L'activitat principal és la tala de "ciprés de las Guaitecas" -un arbre molt resistent que només creix en zones pantanoses-, que va començar ens els anys 60 per aprofitar la fusta que va quedar resultat dels incendis provocats pels propis colons entre els anys 20 i 50.

Per a aquest poble, la construcció de la Carretera Austral ha significat un gran avenç. Només fa 10 anys que els arriba aquesta carretera que va ser construida sota el règim de Pinochet per comunicar una de les zones més aïllades de Xile. Es va començar a construir durant els 70, i no va arribar fins a Tortel fins fa 10 anys. Abans de tenir-la, l’única manera de desplaçar-se era en barca pel riu Baker, o a cavall per la muntanya.

Creuant la frontera cap a Xile

Aquest tram era un dels més esperats de la Patagònia. L’objectiu era creuar d’Argentina a Chile per una zona on no hi ha carretera, per poder accedir a l'extrem sud de la Carretera Austral, a Villa O’Higgins. Ens havien dit que era un pas molt bonic pero complicat, i s’ha confirmat en tots dos sentits.

Primer cal anarA 38 km al nord d’El Calafate, a la Laguna del Desierto (una zona amb uns boscos maquíssim i un riuet de postal, tal com el nom del llac no indica). A nosaltres, la pluja ens va acompanyar durant tot el camí, així que quan vem agafar la barca per creuar a l’altra banda estàvem tremolant, i no només de fred, perquè un bon home amb qui acabàvem de parlar ens va dir que aquella barca no tenia fama de molt segura (per sort, fins una setmana més tard no vem saber que realment ja se n’havia enfonsat una...). Tot i les onades, el vent, i un únic motor funcionant vem arribar a l’altra banda. Allà ens esperava la duana argentina. Enmig d’un prat digne dels dibuixos de la Heidi, amb bosc a banda i banda i vistes sobre el llac i el Fitz Roy de fons la policia argentina porta a terme una intensa tasca de control de fronteres (la barca només creua dos cops al dia amb un màxim de 20 passatgers, i només a l’estiu... algú vol enviar un currículum?).

L’endemà, però, venia el plat fort de veritat: 4 hores empenyent les bicis per un caminet apte per a cavalls i persones, però per bicis no...Un cop arribats a la frontera xilena, però, el corriol es converteix en una pista, que per nosaltres és com una autovia, i a més de baixada unes vistes fantàstiques sobre el llac O’Higgins, on anem. Abans d’arribar al llac, passem per la duana xilena -on els carabineros estan encara més estressats que els gendarmes argentins, perquè a més tenen un hortet, un petit camp de futbol i unes canyes per anar a pescar...-.
L’endemà ha de venir el vaixell (només ve dos dies a la setmana) per creuar el llac i portar-nos a Villa O’Higgins, el poble on comença la tan esperada Carretera Austral, però com que fa massa vent ens diuen que el port està tancat i no deixen navegar. Potser demà? Paciència. Com que som una dotzena acampats pel port (una caleta sense res més, només una casa a 100 m) esperant el vaixell, organitzem un concurs de pesca de catalano-americans contra xilens i israelites. Al final els únics que pesquen (i no se’ls torna a caure el peix a l’aigua) són els israelites, suposo que tres anys de servei militar serveixen per alguna cosa!
L’endemà, els nervis augmenten mentre les reserves de menjar minven i la pesca no millora... però finalment ve el vaixell i embarquem, amb una parella de kayakistes que portaven 1 setmana penjats en una roca esperant que els rescatessin degut al temporal.

Finalment arribem a Villa O’Higgins, un poble de 300 habitants amb un entorn magnífic: un festival de muntanyes, llacs, rius i glaceres, a 2 dies de cotxe d’una ciutat de 50.000 habitants, on el camió que subministra les botigues només hi ve una vegada al mes (just quan hi érem!).

El Chalten - Fitz Roy i Cerro Torre

El Chaltén és un poble bastant curiós. Per començar, és molt jove: va ser fundat el 1.985 a corre-cuita pels argentins, perquè les fronteres argentino-xilenes en aquesta àrea s'han anat fixant en els darrers 30-50 anys, i de fet, en algun lloc la línia és una mica difusa... Esta format per 3 carrers (sense asfaltar ni voreres), amb cases de fusta a banda i banda, i remolins de polseguera que aixeca el vent. Tot plegat dona una mica la sensació de ser al Far-West, si no fos per la gent, que va més en bus o en bici que a cavall i porten més piolets i motxilles que revòlvers. I es que aquí, el millor del poble (a part de les empanades de carn, que son cinc estrelles) són les dues muntanyes que el dominen: El Cerro Torre i el Fitz Roy.

Des del Chaltén, et pots acostar al peu de les dues muntanyes fàcilment. La vista es absolutament espectacular, només cal tenir paciència i esperar que els núvols es desenganxin dels cims. Ara, fer una volta circular del massís o fer algun cim ja son paraules majors, cal anar equipat, demanar permisos, encordar-se i engramponar-se... ho deixem per als professionals!