Fi de la Carretera Austral. I ara què?
Doncs ara toca fer vacances de cames. Aparquem les bicis en un poble que es diu Chaitén i agafem un ferry per anar a l'illa de Chiloé. No és una illa de platges blanques i Caipirinhas sota els cocoters, sinó més aviat com un tros de Galicia enmig de l'Oceà, amb els seus turonets verds, les vaquetes i els ports de pescadors.
De fet, aquesta illa inicialment havia estat poblada per uns indis, els Huilliches, fins que hi van arribar colonitzadors espanyols, especialment andalusos i gallecs. A diferència d'altres zones del sud de Xile, els Huilliches van saber absorbir part de la cultura colonitzadora sense perdre les seves arrels, i els colonitzadors es van integrar sense carregar-se la població local.
El resultat és un poble amb una cultura mestissa, molt rica, que combina llegendes de fades, bruixes, sirenes i essers supernaturals, amb unes 200 esglésies de fusta, molt sovint pintades amb colors molt vius que ténen un aire senzill, alegre i acollidor a la vegada. I és que la seva arquitectura, basada en la fusta a cent per cent, és un dels elements que dona més caràcter al paisatge de l'illa.
Doncs ara toca fer vacances de cames. Aparquem les bicis en un poble que es diu Chaitén i agafem un ferry per anar a l'illa de Chiloé. No és una illa de platges blanques i Caipirinhas sota els cocoters, sinó més aviat com un tros de Galicia enmig de l'Oceà, amb els seus turonets verds, les vaquetes i els ports de pescadors.De fet, aquesta illa inicialment havia estat poblada per uns indis, els Huilliches, fins que hi van arribar colonitzadors espanyols, especialment andalusos i gallecs. A diferència d'altres zones del sud de Xile, els Huilliches van saber absorbir part de la cultura colonitzadora sense perdre les seves arrels, i els colonitzadors es van integrar sense carregar-se la població local.
El resultat és un poble amb una cultura mestissa, molt rica, que combina llegendes de fades, bruixes, sirenes i essers supernaturals, amb unes 200 esglésies de fusta, molt sovint pintades amb colors molt vius que ténen un aire senzill, alegre i acollidor a la vegada. I és que la seva arquitectura, basada en la fusta a cent per cent, és un dels elements que dona més caràcter al paisatge de l'illa.
Una de les tradicions més curioses és la Minga. Quan una familia chilota vol anar a viure a una altra illa (hi ha una pila d'illetes petites disseminades al voltant de l'illa principal) o a una altra part de l'illa, no es busca o es construeix una nova casa, no. Entre tota la gent del poble, familiars i amics, agafen la casa, la posen sobre uns troncs i l'arrosseguen, amb bous, fins al mar. Allà, com que la casa és de fusta la poden arrossegar amb barques fins al punt on es volen instal·lar. Això, és feina dels homes. Mentrestant, les dones monten una cuina a l'aire lliure esperant que arribi la casa i cuinant els plats tradicionals: la paila marina, el curanto, etc...
Nosaltres no hem pogut veure cap Minga, però sí que hem fet turisme de forquilla i ganivet. Hem recarregat les reserves proteiques a base de musclos, petxines vàries, salmó i salsitxes abans d'agafar un bus per Puerto Montt, la primera gran ciutat des de Punta Arenas, per arreglar unes ulleres trencades i fer quatre compres.
Hem retrobat els carrers sorollosos, els taxis i el bullici urbà, hem al·lucinat passejant per un centre comercial i veient en els aparadors els dos grans best sellers de la temporada: La sombra del viento i La catedral del mar, us sonen?.
Però ja s'acaba la bona vida. Tornem cap a Chaitén per recuperar les bicis i continuar la ruta, cap a Argentina!
Típic asado chilote (Dalcahue)
No hay comentarios:
Publicar un comentario