Creuant la frontera cap a Xile

Aquest tram era un dels més esperats de la Patagònia. L’objectiu era creuar d’Argentina a Chile per una zona on no hi ha carretera, per poder accedir a l'extrem sud de la Carretera Austral, a Villa O’Higgins. Ens havien dit que era un pas molt bonic pero complicat, i s’ha confirmat en tots dos sentits.

Primer cal anarA 38 km al nord d’El Calafate, a la Laguna del Desierto (una zona amb uns boscos maquíssim i un riuet de postal, tal com el nom del llac no indica). A nosaltres, la pluja ens va acompanyar durant tot el camí, així que quan vem agafar la barca per creuar a l’altra banda estàvem tremolant, i no només de fred, perquè un bon home amb qui acabàvem de parlar ens va dir que aquella barca no tenia fama de molt segura (per sort, fins una setmana més tard no vem saber que realment ja se n’havia enfonsat una...). Tot i les onades, el vent, i un únic motor funcionant vem arribar a l’altra banda. Allà ens esperava la duana argentina. Enmig d’un prat digne dels dibuixos de la Heidi, amb bosc a banda i banda i vistes sobre el llac i el Fitz Roy de fons la policia argentina porta a terme una intensa tasca de control de fronteres (la barca només creua dos cops al dia amb un màxim de 20 passatgers, i només a l’estiu... algú vol enviar un currículum?).

L’endemà, però, venia el plat fort de veritat: 4 hores empenyent les bicis per un caminet apte per a cavalls i persones, però per bicis no...Un cop arribats a la frontera xilena, però, el corriol es converteix en una pista, que per nosaltres és com una autovia, i a més de baixada unes vistes fantàstiques sobre el llac O’Higgins, on anem. Abans d’arribar al llac, passem per la duana xilena -on els carabineros estan encara més estressats que els gendarmes argentins, perquè a més tenen un hortet, un petit camp de futbol i unes canyes per anar a pescar...-.
L’endemà ha de venir el vaixell (només ve dos dies a la setmana) per creuar el llac i portar-nos a Villa O’Higgins, el poble on comença la tan esperada Carretera Austral, però com que fa massa vent ens diuen que el port està tancat i no deixen navegar. Potser demà? Paciència. Com que som una dotzena acampats pel port (una caleta sense res més, només una casa a 100 m) esperant el vaixell, organitzem un concurs de pesca de catalano-americans contra xilens i israelites. Al final els únics que pesquen (i no se’ls torna a caure el peix a l’aigua) són els israelites, suposo que tres anys de servei militar serveixen per alguna cosa!
L’endemà, els nervis augmenten mentre les reserves de menjar minven i la pesca no millora... però finalment ve el vaixell i embarquem, amb una parella de kayakistes que portaven 1 setmana penjats en una roca esperant que els rescatessin degut al temporal.

Finalment arribem a Villa O’Higgins, un poble de 300 habitants amb un entorn magnífic: un festival de muntanyes, llacs, rius i glaceres, a 2 dies de cotxe d’una ciutat de 50.000 habitants, on el camió que subministra les botigues només hi ve una vegada al mes (just quan hi érem!).