Argentina I: com un país tan ric pot patir una crisi com la del 2001?

El Bolsón, Patagònia argentina
Envoltat de muntanyes, llacs i boscos, El Bolsón va ser el poble escollit per un grapat de hippies per començar un món millor. Van venir d'arreu del país i, mica en mica, van crear una comunitat d'artesans, agricultors sensibilitzats per l'ecologia i escriptors, entre d'altres, que plegats van donar vida i impuls a El Bolsón. Inclús van conferir-li un cert aire vanguardista en el món de la preservació del medi ambient quan es va declarar AREA NO NUCLEAR.

Avui en dia, El Bolsón no és el mateix d'anys enrrera. La seva condició hippi li ha donat fama entre motxilleros i turistes, nacionals i estrangers, i s'ha omplert d'hotels, hostals i albergs. Nosaltres ens vem instal·lar en una petita pensió regentada per una parella d'uns 50 anys. El lloc ni apareix a la Lonely Planet, ni està en la relació donada per l'Oficina de Turismo, hi vem arribar per casualitat. La casa no estava acabada del tot, des del carrer es veien les golfes sense paret i, en alguns llocs, uns plàstics impedien que la pluja s'escolés dins l'edifici. En canvi, la nostra habitació era més que correcte, un bon llit, dur i ample, calefaccio, bany i mini-cuina. L'habitació estava implecable, feia bona olor, tot estava net. Els amos estaven tota l'estona amunt i avall, l'un netejant i endreçant, l'altre penjant làmpades, canviant bombetes o reparant una canonada embussada. Tot s'ho feien ells, treballant de bon matí a última hora del vespre.

Vem començar una conversa amb ells sobre el poc moviment que vèiem al poble. Ja no era temporada alta, i això es notava en que la gran quantitat de restaurants i bars estaven buits o quasi buits. "Ya, pero estos años no son malos, por lo menos podemos ir a comprar con tranquilidad" "¿Cómo, hubo un epoca en la que no podían ir comprar de forma normal?" "Uy, y tanto que no, hubo unos años en que casi no había plata, la inflación era descomunal, comprábamos por la mañana y, por la tarde, lo mismo ya era más caro".

Quan ells van decidir marxar de Buenos Aires fa 10 anys i instal·lar-se a El Bolsón per engegar un petit negoci d'allotajement, els va enxampar la crisi econòmica, el turisme nacional se'n va anar a pique, i amb la paritat dòlar-peso -això volia dir que per un dòlar americà un aconseguia un peso argentí i visceversa- el turisme estranger venia en compta-gotes, el pressupost d'unes vacances a Argentina era prohibitiu per a molts. El govern de Menem havia continuat amb la política aperturista de l'economia però, lamentablement, l'empresa nacional sovint estava plena d'ineficiències i sobrecostos que la feien patosa i artrítica devant dels nous mercats globalitzats. Només unes poques empreses, sovint comprades i sanejades per grups extrangers, se'n sortien.

"Lo peor vino con lo del corralito, tuvimos que vender muebles, libros, lo que fuera con tal de tener un plato en la mesa. Ay, ¡¡¡y la gente que vendió justo antes sus casas!!!" "¿Por qué la gente se vendía sus casa?" Ens van explicar que els mesos anteriors a la debacle financera del país i al bloqueig de tots els comptes per part del Govern, els tipus d'interès que donaven els bancs era molt alt, tant alt que era un negoci especular amb la propia vivenda: un es venia el pis o la casa, posava els diners al banc, i amb els interessos que donava, podia pagar el lloguer d'alguna cosa similar i a més tenir un extra per viure. Els pares d'ell van decidir fer-ho, però poc després l'economia es va esfondrar i aquells interessos van desaparèixer, i els diners van passar a només tenir valor en pesos, perquè de dolars només en donaven una quarta part. "Mucha gente lo perdió todo. Algunos se suicidaron". Per a ells, el país no té solució "los políticos siempre se afanan la plata" i encara que molta gent volgués que les coses anessin millor, la classe política malbarata els esforços.


Aduana de Ezeiza, Aeroport Internacional de Buenos Aires
Portava dos dies sencers penjat al telèfon des del petit poble de Uspallata, prop de l'Aconcagua. Parlava amb l'aduana d'Ezeiza, amb DHL d'aquí, amb DHL d'allà, amb despatxants d'aduanes, i tot per arribar a la conclusió que, si volíem recuperar el paquet, no teníem més remei que anar en persona a l'aduana d'Ezeiza, a 1.200 km d'on érem.

Feia mes i mig que una de les càmares fotogràfiques que portàvem s'havia espatllat i havia semblat que la manera més senzilla de reparar-la era enviar-la a Barcelona, al servei tècnic oficial. Pensant que potser calia fer algun tràmit especial per enviar un aparell que després havia de tornar a entrar al país (en aquells moments ja teníem una navalla enviada com regal bloquejada en una aduana del sud del país), vem informar-nos. Menys mal, l'agent d'aduanes de San Carlos de Bariloche ens va fer un certificat on es donava fe que aquell aparell de número de referència bla bla bla sortia efectivament del país per ser reparat en garantia. Signat a puny i lletra per la seva autoritat, "De no ser así, cuando este aparato ingresase de vuelta a Argentina, sería retenido y deberían cancelar gastos de aranceles por un 60% de su valor".
Havien passat unes 6 setmanes desde tot plegat i ara la càmara ja estava reparada i ens l'havien enviat a Mendoza, la ciutat més gran prop d'Uspallata. Ens l'enviaven per DHL, doncs millor una companyia que no fos Correos, vem pensar. Però el paquet estava retingut a l'aduana de Ezeiza, DHL deia que l'aduana l'havia bloquejat i que no podien fer res, i l'aduana deia que DHL podia remetre el paquet a l'aduana de Mendoza perquè nosaltres hi féssim els tràmits. Però per rebre el paquet a l'aduana de Mendoza, DHL ens demanava 250 euros.

Estava fent cua amb els documents de "corte de guía" a l'aduana quan, cansat d'esperar, em vaig asseure a la vora d'una dona d'uns 60 anys. Tenia la cara cansada i, en un moment que les nostres mirades es van creuar, em va preguntar "¿De adónde sos?" "España" "¿De qué parte?" "De Barcelona" "Aaaaaah, Catalán". Ella era filla de bascos que havien emigrat durant el franquisme, i el seu marit era fill de catalans, catalans de Calaf. "Nos gusto mucho España, pero cuando fuimos al pueblo de mis suegros, la verdad, nunca pensé que podría ser un lugar tan chico. Creo que ahí nunca pasada nada".

M'explica que viuen a Mar del Plata, a unes hores de cotxe de Ezeiza, i que han vingut a buscar unes peces que els van enviar dels USA per a millorar una radio. "Venían en un Fedex y nos aseguraron que nos las entregarían en la puerta de casa". Però al seu paquet li va passar com al nostre, estava retingut a l'aduana i només el podien recuperar fent els tràmits en persona. Per a ella, això tenia un únic significat: "algo de plata, y todo irá más suave".
La seva cara cansada deixava entreveure que aquell dia havien matinat per venir a la capital. Era un escàndol, en aquella cua hi havia gent de tot el país, persones que havien rebut paquets de l'estranger i que s'havien vist obligats a venir per recuperar-los. "La corrupción está en todas las administraciones, aunque en aduanas es bastante grave, como en la policia. No sé si este país tiene solución." "Pero visto desde fuera, como turista, la verdad es que parece que las cosas funcionen, parece incluso exagerado lo devaluado que está el peso". Les meves pauraules no la convencen, ella segueix veient amb escepticisme el futur del país i, com per confirmar-ho, el petit soborn a l'inspector d'aduanes ja ha fet efecte i el tràmit que està fent el seu marit s'ha resolt en pocs minuts. Mitja hora més tard jo sortia d'Ezeiza amb la càmara sota el braç.


Parc Nacional de Talampaya, Província de La Rioja
Acabem de visitar l'engorjat de Talampaya, distinguit per les verticals i erosionades parets de color rogenc. És una petita joya de la natura que es troba prop de Villa Unión, on hem de tornar per passar la nit i recuperar totes les nostres coses, bicis incloses. En la furgoneta que ens ha portat pel parc, hem intercanviat quatre comentaris intrascendents. Els demanem si van cap a Villa Unión, i si no els fa res portar-nos-hi. "Por supuesto que no hay inconveniente. Sólo les pido que nos acompañen a tomar un café antes de partir. Les importa?". Es evident que són d'aquelles persones que els ha anat bé en l'Argentina actual. Ell és advocat i viuen a Córdoba, ens explica mentre pugem en el seu confortable 4x4. Una de les seves filles está a punt d'anar a viure a París a estudiar Belles Arts, "es lo que desea hacer".

Des que havíem començat el viatge sempre haviem dormit en pensions cutres, càmpings, refugis o el prat o camp d'un pagès. En aquest entorn, els nostres co-tertulians habituals eren cambrers, turistes estrangers, responsables de càmping, camioners, pastors o currantes de benzinera. La vida de cicloturista dóna per parlar amb molta gent diferent, però no amb tothom. Així que aquesta vegada, dins del cotxe, teniem l'oportunitat de conèixer l'opinió d'algú d'un entorn diferent sobre què passava en el país. "Desafortunadamente este país está gobernado por una clase dirigente corrupta, que miran por sus intereses antes de hacerlo por los de la comunidad." "La corrupción está tan arraigada que se convirtió en tradición". Però, a més de la poca rectitud dels polítics, ens explica que durant el segle XX, Argentina va sofrir diversos cops d'estat en els quals els militars van robar i van deteriorar greument l'economia del país. En especial va parlar dels anys del General Videla, però també de cops d'estat anteriors, doncs durant molts anys els militars havien disposat de molt suport i poder.

La realitat és bastant més complexa
Aquestes converses i d'altres ens han deixat clar que força argentins consideren que els seus polítics són corruptes i que, tot i semblar que de mica en mica les coses es redrecen, caldrà esperar uns quants anys per veure si una nova conciència s'apodera dels gestors del país, presidents, governadors o intendents.

Però les xerrades també evoquen altres raons, com la corrupció en l'Administració o el passat militar, altres motius que han fet que ens interesséssim més per les causes de la crisi. Un país democràtic, amb grans recursos naturals i relativament poca població com és Argentina, no sembla lògic que sofrís una gravíssima crisi econòmica fa 6 anys.

Així que continuarem donant-hi voltes en una propera entrada...