De Cafayate a San Antonio de los Cobres: molta pujada i poc oxígen

Cafayate és un poble de la provincia de Salta, al nord-oest argentí. Envoltat de vinyes i altes muntanyes d'una aridesa absoluta, Cafayate és un lloc agradable, tranquil, amb prou turisme per donar vida a quatre restaurants decorats amb una rusticitat molt estudiada i un parell de botigues d'artesania d'alt nivell. Però tot i així conserva l'estil de vida rural, el ritme de vida pausat i la forma de fer locals.

Per nosaltres, Cafayate era el lloc per carregar piles abans de creuar d'Argentina a Chile per darrera vegada. Però aquest cop, som més al nord i els Andes estan més crescudets, així que el gran repte era l'alçada.

De fet, la ruta més habitual per anar d'Argentina cap a Bolívia és per Salta, la capital turística del nord argentí (li diuen la linda), i la quebrada de Humahuaca, directes a Bolivia. Però nosaltres volíem passar per San Pedro de Atacama, a Chile, i entrar a Bolívia des d'allà. A més, un grup de cicloturistes argentins ens van cantar les mil meravelles d'una ruta situada a l'oest de Salta, enganxada a la serralada andina, de paisatges espectaculars i molt menys transitada. Ens va temptar, vem treure el mapa per situar-ho i... ep! aqui hi ha un coll a 4.895 m! -¿Qué tal se pedalea a esta altura? -Bien, mascando coca-.

Així que vem sortir de Cafayate preparats pel gran repte. El primer dia vem fer nit a Angastaco. Un poblet de 300 habitants que, com la majoria de la zona viu principalment de la vinya. El que no ens esperàvem és que la gran finca del poble es digués Montserrat, que fos d'un tal Miralpeix i que el petit santuari que el protegia de les males collites fos dedicat a la Moreneta. Per cert, al poble del costat, la finca que li feia la competència es deia Colomé...

L'endemà continuem cap al nord, pel Valle Calchaquí. El paisatge és espectacular. L'aridesa mineral de les muntanyes que ens envolten, la sorra blanca, els colors taronges, rogencs i ocres de les roques, les cases baixes amb unes porxades que conviden a deixar passar la tarda des d'un balancí, la cantarella especial de la gent d'aquí... és encara una altra Argentina.

Els pebrots assecant-se al sol, per fer pimentón, dónen un toc de color al paisatge.

Arribem a Cachi. Al centre, carrers empedrats, parets encalades que enlluernen, boigues d'artesania amb marcs de fotos fets de fusta de cactus i cafès on prendre un expresso de màquina. A les afores, tot és marró: les cases d'adobe sovint inacabades, la pols que se't fica als ulls i els omnipresents gossos vagarejant. El que és menys típic i tòpic són alguns joves que veiem corrent en calça curta i un buf al coll. I és que a Cachi hi ha un centre d'entrenament en alçada i hi vénen atletes de tot el país a esbufegar i a fer glòbuls vermells. I només estem a 2.200 m.!

Quan marxa el sol, la temperatura baixa en picat i ens fiquem ràpid dins del sac. De sobte, en el silenci d'un càmping completament buit, sentim una remor que s'acosta... vent? no pot ser, si hi ha una calma absoluta. Però un remolí de vent sacseja amb violència la nostra tenda i a través de la tela notem la sorra i les fulles que s'hi enclasten. Un núvol de pols fina s'ha colat dins la tenda i ens adonem, mentre estosseguem mig asfixiats, que acabem de conèixer el famós zonda, un vent del que havíem sentit a parlar però no havíem tingut l'honor de conèixer.

El zonda és un vent sec, calent i carregat de pols que bufa durant l'hivern del nord argentí. De fet, pot fer pujar la temperatura de 10 o 15 graus, aixecar teulades i omplir l'aire de pols durant dos o tres dies. Per sort per nosaltres, les últimes ratxes van desaparèixer amb l'arribada de l'alba...

Marxem de Cachi per una pista que va pujant suaument, i per la que nosaltres encara pedalem més suaument per anar aclimatant el cos. Això ens permet disfrutar del paisatge, una vall on el verd tendre del fons, regat per un torrent que es va encongint any rere any, es converteix en color siena, ocre o marró pocs metres més amunt, on tan sols els cactus típics de dibuix animat poden sobreviure. Passem alguns poblets de quatre cases, alguna escola amb nens que ens vénen a veure, corrents, i on el més atrevit ens demana caramels o diners. És la primera vegada que ens passa en tot el viatge.

En arribar a La Poma recordem que és diumenge... tot el poble està al camp de futbol, i a la nit el bar està ple de gent mirant un partit... de futbol! Nosaltres ens instal·lem en una fonda i ens fem un tè de coca que hem comprat a Cafayate i que té tota la pinta de ser un enganya-guiris. La propietària s'ho mira amb escepticisme, però ens diu que no fem mala cara, ha vist ciclistes molt més fumuts per l'alçada.

L'endemà, el cap espès i els 900 m que volem pujar ens imposen un ritme lent. Qualsevol rampeta ens dispara les pulsacions i la respiració accelerada ens manté callats. Un ramat de llames se'ns queda mirant quan passem. Hem passat 3 o 4 cases des de la sortida del poble, però nosaltres volem arribar fins la darrera abans del coll. No sabem exactament on és, només que hi viuen dues dones i que és el darrer lloc on agafar aigua.

Les dues dones són mare i filla, i viuen d'un ramat de llames i cabres a 3.900 d'alçada, sense aigua corrent ni electricitat, ni tan sols una llar de foc, a 30 km del poble més proper. Quan li preguntem a la Flavia per un lloc on acampar, ens diu que té una habitació on podem dormir i insisteix perquè ens quedem. Això serà la frase més llarga que dirà en tota la tarda. Després, pràcticament tot es reduirà a respostes de sí o no. Poc abans que es fagi fosc, es fica un grapat de fulles de coca a la boca -para que no me joda la puna- i se'n va a buscar les cabres. Quan ja és negra nit, arriba la mare. Sortim a saludar-la amb ganes de fer-la petar una estona i saber com és això de la vida de pastora d'alçada, però, per frustració nostra, no és més xerraire que la filla. A les vuit ja érem dins del sac.

La cuina, a cel obert, l'únic luxe és la vista.

Sortim ben aviat, fa poc que ha sortit el sol i els rierols que creuen el camí estan glaçats. Pujem lentament, les cames podrien apretar més però els pulmons van de bòlit. Són 14 km de pujada, unes esses ben àmplies per no ofegar els ciclistes ni els motors dels cotxes. No masteguem coca però un paracetamol en alleugereix el cap. El dia és perfectament clar i el vent, ara ens frena però ara ens empeny. I així, mica en mica, anem pujant. En algunes rampes els pulmons arriben al límit i cal posar el peu a terra per reprendre l'alè o empènyer la bici uns metres.

I finalment ja hi som. L'Abra Acay, a 4.895, el pas més alt que hem fet fins ara. I ara ve el premi: 30 km de pura baixada en un paisatge espectacular...

A pocs km de San Antonio de los Cobres ens trobem un ciclista en sentit contrari. Els darrers que ens havíem trobar eren la Sylvie i en Martin, fa uns 15 dies. I aquest, en Cédric, justament anava a trobar-se amb ells a Salta... el món cicloturista és ben petit! Després de xerrar una estona, en Cédric decideix fer mitja volta i venir amb nosaltres, això de la pampa i dels grans espais està molt bé, però sol es fa una mica dur. Així que tots arribem a San Antonio de los Cobres, una població minera trista, freda, ventada i polsegosa.