Llacs de colors, géisers i llames: benvinguts a Bolívia!!

Aquesta vegada, la prudència i l’experiència han marcat l’estratègia a seguir: el fred i el vent són els nostres enemics, hem de lluitar contra ells. Després de grans deliberacions decidim incorporar un nou element al nostre kit de supervivència: un termos (a més a més d’uns leotardos, un nou gorro d’alpaca, una dotzena de sopes instantànies, crema per les mans i una samarreta damart i un forro polar cedit per una turista americana que se n’anava cap a terres més benignes).

31 de maig

Sabent que som a l’època més freda i ventada de l´any, amb uns núvols grisos que encapoten el cel de la banda boliviana i un vent que, per una vegada, bufa a favor nostre, fem els tràmits a l’aduana xilena de San Pedro i comencem a pujar en direcció de la frontera boliviana.
La ruta és clara, des de San Pedro mateix es veuen la quarantena de km que hem de pujar, una línia grisa pràcticament recta que ens ha de portar de 2.400 m d’alcada als 4.600 m on es troba el trencant cap a Bolívia.
Anem molt carregats. De menjar, per 6 dies, d’aigua, per 2, i de ganes d´arribar a Bolívia, sobretot després deu dies de vida sedentària. Així que la pujada és lenta, tal com ha estat l'arrencada el matí (es torna a complir la inevitable llei cicloturista: com més temps et quedes en un lloc més trigues a sortir el matí que marxes!), i ens veiem obligats a acampar a mitja pujada.

Són les 15.30h. Ens espavilem a plantar la tenda a recer del vent abans que la temperatura caigui en picat.

En aquella pampa inhòspita, ventada i deserta, una cabana de pastor ens serveix de paravent per plantar les tendes i una mena de tipi fet de taulons ens fa de cuina i menjador. Això sí, la posta de sol ens fa sentir privilegiats, per un moment...

Curiosa cabana de pastor, en forma de tipi.

1 de juny

Tornem a la nostra pujada. Amunt i amunt fins que, per fi, veiem el cartell que indica el desviament cap a Bolívia. Ho celebrem amb una tassa de tè calent del nostre termos salvador que, tanmateix, no compensa el fred d´estar parats en aquell vent glaçat...

Una pista sorrenca i destrossada pel pas de camions i tot terrenys ens porta fins a l'aduana boliviana. L'interior és encara més inhòspit i desolat que l´exterior. Un fred polar, uns banys on els cubells amb aigua mig congelada subsitueixen l´aigua corrent i uns oficials resignats al càstig d'estar destinats un mes allà. Potser més per matar l´avorriment que altra cosa, ens ofereixen una taula per improvitzar un pícnic i carregar calories.

Agafem les bicis enmig d´un vendaval de mil dimonis que no ens permet apreciar gaire el paisatge que ens envolta: el majestuós volcà Licancabur a la nostra esquerra i allà lluny al fons la Laguna Blanca. Sabem que allà hi ha un refugi així que.... directes cap allà!

El refugi, com altres recursos turístics de la zona, està gestionat per la gent del poble més proper, Quetena. Això significa que gent d´aquest poble, per torns d´un mes, deixa la seva casa i se'n va a ocupar-se del refugi, tingui idea o no de cuina o de gestió turística. Nosaltres arribem justament el dia que es dóna el relleu entre dos equips. El caos. Cuineres que no saben fer funcionar la cuina, un responsable que improvitza els preus, un rebost pràcticament buit i la promesa d´un menú a base de sopa, espaguetis i carn de llama que es veu reduït a un plat d´espaguetis i un tè.

Provant nous sistemes per protegir els peus del fred...

2 de juny

El vent no ha parat de bufar en tota la nit. Però ens aferrem a la idea que hem tingut sort, que el temps millora. Ens han dit que fa dos dies va fer un temporal de vent i neu, un viento blanco, en el qual seria impossible pedalar. Així que, tapats amb gorros, guants, buffs i ulleres (i amb el termos ple!), ens dirigim cap a la Laguna Verde, una de les meravelles promeses. Aquest llac salat, segons la llum que rep, pren un color verd turquesa molt especial que contrasta amb el color torrat del volcà que té al darrere i el blanc de la sorra que l´envolta. Llàstima que arribem a l´hora dels 4x4, sembla que s´hagin donat cita per espatllar-nos el moment màgic contemplatiu!

Creuant un rierol a la vora de la Laguna Verde, procurant que no es trenqui el glaç...

El tram següent es converteix en un calvari. Una pista sorrenca on les rodes no s'agafen i el vent juga a tombar-nos. Una dotzena de km així avançant, ara pedalant, ara empenyent, amb la promesa d´un revolt que ens canviarà la orientació i ens ho posarà més fàcil. Finalment arriba i avancem una mica més depressa, una darrera pujada, una baixada pedregosa, i agafem una recta sorrenca que ens ha de portar cap a les Termes de Chalviri, el nostre final d´etapa. A la nostra dreta veiem les Roques d'en Dalí. I és que el paisatge sembla relament sortit d'un quadra del pintor català, amb unes quantes roques escampades en una superfície sorrenca, completament llisa. Surrealista!

El vent continua bufant amb força però ara és mig aliat nostre, bufa mig de canto mig del darrere, així que el joc ja no consisteix en pedalar sinó en deixar-se empènyer sense que les ràfegues laterals et tirin de la bici. Amb un peu al pedal i l´altre tocant el terra o fent de contrapès per mantenir l´equilibri, sembla que anem amb patinet!

A les termes, una bassa d´aigua a 35 graus, i un asado de llama que a casa nostra li diríem ou ferrat amb arròs, ens fa oblidar la duresa de l´etapa.

3 de juny

Ens despertem i trobem a faltar alguna cosa... el vent! No bufa! Així que arrenquem animats, avui és l'etapa reina, pugem fins a 4.900 m d´alcada. L´ascensió és molt lenta. Tot i que estem ben aclimatats, trobem a faltar l'oxigen i les pulsacions es disparen. A mida que avanca el matí el vent es posa a bufar de nou, però només és vent, ja no és l´huracà dels dies anteriors.

Deixant enrere la Laguna de Chalviri.

Quan som al punt més alt, veiem les fumeroles, allà lluny, d'uns géisers. Cal baixar un centenar de metres per anar a veure'ls. La Laia considera que ja ha acumulat prou desnivell per avui i que el cos demana més menjar i tè calent que km extra, només en Cédric i l´Israel s'acosten a veure les bufades d'aire cremant que surten de la terra glaçada.

Per fi comenca la baixada. Una baixada que, en un revolt, ens permet veure la següent gran meravella de la zona: la Laguna Colorada. Un altre llac salat que, per uns microorganismes que viuen en les seves aïgues agafa un color granat, morat o violeta segons la llum i l'hora del dia.

Aconseguim trobar un lloc arrecerat per plantar les tendes. Unes roques ens protegeixen del vent, el sol encara escalfa i la vista sobre la Laguna Colorada és inmillorable: què més volem? Això sí, avui batem tots els rècords d'anar a dormir d'hora, a les 18.30h el fred i el cansament ja ens tenen ficats al sac!

4 de juny

Avui costa arrencar. Esperem el sol per poder esmorzar i el confort del nostre solàrium-mirador fa que la cosa s'allargui més del normal. Quan les condicions són bones, els músculs es relaxen, les ganes de xerrar s´accentuen i es fan més fotos. Tot va més lent. I és que aquesta etapa és un regal: voregem el llac enmig de la calma més total, quan hem de pujar un petit collet el vent ens empeny i quan hem de pedalar per una immensa plana fins a les mines de Capina, el nostre destí, el vent torna a ser el nostre aliat.

Deixant enrere la Laguna Colorada

Capina és un campament miner que explota un salar proper. Enmig d'una esplanada immensa, dues fileres paral·leles de casetes més una altra fila col·locada en angle recte conformen la dolça llar dels miners. Per completar-ho, dues porteries de futbol i un parell de letrines situades a uns 100 metres. A dins les cases, un terra de ciment, un llit, una estufa on cremar una barreja de gasoil i llareta (una molsa que substitueix la inexistent llenya) i una finestra que no es pot obrir.

En veure un cartell que posa Panadería preguntem si podem comprar pa. Ens diuen que no, només és per a la gent de l´empresa. Vaja, haurem de continuar menjant crackers.

No sembla que els fagi una il·lusió especial que ens quedem, però uns treballadors ens ofereixen una d'aquestes cases perquè hi passem la nit. Hi fa un fred que pela. Ens donen una mica de gasoil i llareta, però allò no crema. Fa un gran BLUFFF quan s'encén, molt de fum, però la cosa no tira. Tant és, sopeta calenta i al sac!

5 de juny

Avui ens aixequem amb la il·lusió d'arribar al primer poble en 6 dies. Tenim ganes de sopar carn i verdures, de prendre una dutxa calenta i d'esmorzar pa amb mantega i mermelada. El porridge del matí se'ns atravessa, les crackers que mengem en ruta costen d'empassar i el dulce de leche i el codony que tant ens agradava no s'acaben mai. I és que amb l´alçada, ni la gana ja no és el que era ni els espaguetis queden al dente. I els menús repetitius no milloren la cosa...

Després d´una forta pujada, per fi comencem a baixar cap a la plana, cap a la civilització. De sobte ens adonem que fa olor, olor de vegetació. Fa dies que tot és mineral: sorra, sal, pedra... ara hi ha molsa verda a la vora d´un rierol i arbustos que creixen en el terra pedregós, tot plegat dóna un aire més amable, més acollidor al paisatge.

Finalment arribem a Villamar. Una cinquantena de cases a la vora d´un rierol on beuen unes llames i une dones renten roba de tots colors. Anem directes a un hostal on veiem un parell de 4x4 aparcats. Si hi ha turistes hi haurà alguna cosa bona per menjar, no? Ens instal·lem i preguntem què ens poden fer per sopar: sopa d´espàrrecs i espaguetis... Decepció! És el mateix que tenim a les nostres alforges... Decidim cuinar nosaltres, així que anem a buscar una botiga on comprar un bon bistec, ni que sigui de llama. Però no trobem carn, ni verdures, ni fruita, ni una trista barra de pa... només una cervesa trencarà la monotonia del menú ciclista aquesta nit.

Villamar

De fet, en aquests pobles, les dones només fan pa per a l'escola i, justament, demà és el dia del mestre i és festa, així que no hi ha pa. També ens sorprèn el fet que, havent-hi grups de turistes que hi paren a dinar, els hostals no tinguin menjar fresc per oferir-nos i no hi hagi cap mena de bar o restaurant . Però és que aquests tours són autosuficients, porten l´aigua i el menjar que els cal per als 3 o 4 dies de ruta, tan sols utilitzen una sala dels hostals per poder preparar i servir els àpats. Així que els pobles per on passen aquests tours no veuen ni una engruna del pastís turístic. I nosaltres ens quedem amb les ganes d'un bon àpat...