Potosí i el Cerro Rico

Fa tres dies que hem sortit d'Uyuni. Tres dies pedalant per un terreny muntanyós, amb fred al matí però caloreta al migdia (per fi!!). Avui l'etapa és llarga però tenim ganes d'arribar ja a Potosí, així que apretem una mica, no en volem deixar un bocinet per demà. Llargues pujades sinuoses i baixades espectaculars. I compte amb els autobusos, que es pensen que estan fent un rally!

Les llames són la principal activitat econòmica de la zona a part de la mineria

Però finalment, al final d'una altra bona pujada, tombem un revolt i allà els tenim: El Cerro Rico i la ciutat de Potosí, que s'extén als seus peus. Des que som a Bolívia, hem vist més d'una població plantada enmig del no-res i mines de tota classe. Però el que tenim al davant ho supera tot i de llarg: la muntanya, imponent, arriba als 4.800 m d'alçada i està tota completament perforada, treballada, explotada. Un autèntic gruyère. La ciutat, s'aferra al pendent empinat cobrint més de 400 m. de desnivell.

El Cerro Rico de Potosí, un gruyère.

Arribem per la part més baixa de la ciutat i hem de pujar al centre, que està situat al capdamunt. Així que comencem a pujar. Primer creuem una barriada miserable, després la cosa s'anima i creuem carrers plens de gent, venedors de gelats, petits autobusos pudents, estudiants d'uniforme, cholitas de trenes llargues i venedores de gelatines de colors. Caos, fum, soroll, poc oxigen i molta pujada. Arribem al centre una mica atabalats, però de seguida passem a estar impressionats. Edificis oficials de l'època espanyola, serenes esglésies blanques, cases colonials amb uns patis florits i silenciosos que conviden a refugiar-s'hi del caos del carrer... estem tan lluny de les cases de poble baixetes i humils que hem vist fins ara!

Pasta gansa
I és que Potosí és una ciutat molt especial. La seva única raó de ser és el Cerro Rico, del qual fa més de 400 anys que se n'extreuen minerals. Primer, va ser la plata. Una plata que ha decorat desenes d'esglésies espanyoles, vestit i coronat centenars de verges maríes, que ha passat per milers de mans en forma de moneda, que va financçar les guerres del regne espanyol arreu d'Europa i que va arribar al vell continent en una quantitat tal que es considera un element clau per al naixement de l'economia capitalista a occident. Una plata que va permetre a Europa comprar espècies i seda a Àsia i que, en competir amb els minerals preciosos africans (de menor qualitat) va fer dels esclaus negres la mercaderia que tenia més sortida per al continent africà. La ciutat, fundada el 1.545, en tan sols un segle es va convertir en la primera ciutat del món. Tenia 160.000 habitants, més que París o Londres en aquella època. S'hi van construir desenes d'esglésies, cases de ball, de joc, convents i teatres esplèndidament decorats, alguns dels quals encara duren. Es diu que per la celebració del Corpus Cristi s'empedraven els carrers amb lingots de plata i que es ferraven els cavalls amb el mateix metall. Riquesa i festa... esplendor en estat pur!

La mita o esclavatge
Per extreure tanta riquesa del Cerro Rico, els espanyols, faltats de mà d'obra, van recórrer al sistema de la mita. És un sistema de treball obligatori per a la comunitat que ja existia en la societat inca. El virrei espanyol Francisco de Toledo ho va adoptar i imposar als seus súbdits indígenes, però endurint les condicions fins a l'extrem que molt pocs sobrevivien a la seva estada a les mines.

"No es oro todo lo que reluce"
Però ara, l'esplendor de l'èpocs colonial ha desaparegut. O, més aviat, ha desaparegut dels carrers. El que en queda, està ben guardat dins de les esglésies i dels convents, que acumulen tresors en forma de col·leccions interminables de retaules d'or, altars de plata, pintura religiosa, teixits preciosos o porcelana fina d'arreu del món. Però al carrer, poca plata.
Les vetes de plata estan pràcticament exhaurides. Els 15.000 miners que actualment encara s'escarrassen a foradar les entranyes del Cerro en treuen estany, coure i plom. Després de l'època colonial, durant la república, les mines van ser explotades per l'estat bolivià. Però amb la caiguda del preu de l'estany durant els anys 80', el govern no va poder mantenir en funcionament les mines i uns 100.000 miners es van trobar al carrer i van haver d'anar a buscar-se la vida a una altra banda, molts d'ells en el cultiu de coca. D'altres, però, es van associar per formar cooperatives i continuen explotant el Cerro pel seu compte, amb uns guanys que depenen tant de la sort de trobar una bona veta com de l'evolució dels preus del metall en el mercat internacional.

Les mines del Cerro Rico s'han convertit en un atractiu turístic.

Per protegir-nos les orelles del soroll de les detonacions, improvitzem uns taps. Però quan exploten els 15 pals de dinamita, tot i que som a una altra galeria, es nota l'ona expansiva als pulmons, la vibració al terra i les ganes que s'acabi en la cara d'espant de tots nosaltres.

La majoria dels miners són fills de miners (que han començat ajudant al pare passant-li els llumins per encendre la dinamita o portant-li algunes eines) o bé camperols que vénen a buscar un sou i un estatus una mica més alt. De fet, a les mines, hi ha nens que comencen a treballar-hi als 15 anys, empenyent vagonetes de 1.500 kg o omplint-les de pedres a cop de pala. Però com que a Bolívia no es pot treballar fins els 18, no tenen contracte, només una paga per dia treballat, sense cap mena de cobertura en cas d'accident. Les condicions són molt dures i les malalties que se'n deriven escurcen molt l'esperança de vida d'aquests treballadors. L'any 1996, per primera vegada, un miner bolivià va arribar a la jubilació.

Dos nois empenyent un carro de 1.500 kg cap a la sortida de la galeria (uns 2 km). Fan uns 10 viatges al dia. El del jersei vermell té 16 anys, i ja en porta un treballant a la mina. L'altre, té una bola de fulles de coca a la galta, que va mastegant per ajudar-lo a superar el cansament.

Per ajudar-los i protegir-los, en una de les galeríes, hi ha el tío. Un ésser amb aspecte de dimoni que vetlla per la seguretat dels miners i els ajuda a trobar bones vetes. Això sí, cal anar a veure'l i oferir-li (challar) el mateix que els agrada als miners: coca, tabac sense filtre i alcohol "potable" de 96º.

El tío està en totes les mines des de l'època colonial espanyola.

I per acabar, la cosa no millora

Durant els segles XVI i XVII, Potosí va ser el centre de la vida colonial americana i la riquesa que es va extreure del Cerro supera qualsevol altre tresor d'arreu del món. S'estima que va caldre sacrificar 8.000.000 de vides per fer-ho possible. Al s.XXI, la muntanya forma part del patrimoni de la UNESCO, però la plata ja no està al carrer. Al carrer hi ha nens de 8 anys treballant per sobreviure.