Sucre - La vida és al mercat.

Situada enmig d'una zona molt muntanyosa i envoltada de boscos d'eucaliptus, la ciutat de Sucre ens sorprèn per la tranquil·litat que respira. De fet, tot i compartir la capitalitat del país amb La Paz, té poc més de dos-cents mil habitants. Ens esperàvem una arribada de circulació i caos, soroll de claxons i eslàloms entre autobusos, però unes fortes rampes per arribar al centre són l'única dificultat que ens trobem.

Ja hi som. Seiem en uns bancs de la plaça principal per assaborir la satisfacció d'haver arribat i la perspectiva de no fer ni un cop de pedal en uns dies, deixar la vida nòmada i empapar-nos amb tranquil·litat de l'atmòsfera de Sucre, llegir una mica, atipar-nos de fruita i de carn, fer alguna compra i, qui sap, potser anar al cine!

Mentre pedalàvem per l'altiplà on no trobaves una trista poma, la fruita abundant, variada i barata dels mercats de Sucre, Cochabamba i La Paz són un somni fet realitat...

Quan portem pocs segons en aquest estat proper al nirvana, un grapat de nens ens venen a proposar els seus serveis de neteja-sabates. Deuen tenir a penes 10 anys, però una perseverància a tota prova. Només la nostra tossuderia els supera, i és que què pots enllustrar en unes bambes de tela recobertes de pols?

Apliquem l'estratègia habitual de quan arribem en una població: un de nosaltres vigila les bicis i els altres dos busquen allotjament. Mentre voltem a la caça i captura d'un niu mínimament confortable per passar-hi uns dies de vacances, la sensació de tranquil·litat s'evapora ràpidament. Camperoles assegudes als portals venent camamilla, quatre pèsols o unes llimones escarransides, venedors de sucs de taronja empenyent els seus carrets, nens proposant xiclets o caramels, homes bramant les destinacions dels autobusos, jovenets engominats comprant llaminadures... és un autèntic formiguer de gent. I enmig de tota aquesta agitació, trobem un hostal on instal·lar-nos.

L'hostal té una terrasseta assolellada molt agradable, és tranquil i relativament net. Però el millor, per nosaltres, és el mercat que tenim just al davant. És el pol d'atracció del barri, és on es concentra tota l'agitació, el soroll, els autobusos, les olors de fregit i les coloraines estridents dels mocadors que porten les pageses lligat a l'esquena.

A quarts de vuit del matí, en una de les entrades, els venedors de tres o quatre paradetes ja estan omplint les bosses dels seus clients amb el pa del dia. Més endavant, s'estan instal·lant les de la fruita, un passadís més enllà les que ténen verdures, i finalment els venedors de plàtans, que curiosament van a part. Només venen plàtans. Això sí, ben barat, quatre o cinc plàtans per un bolivià (deu cèntims d'euro). Qué se va a llevar, mamita? el detector de possibles clients t'identifica i la frase salta automàticament quan passes davant de cada parada.

Les patates , una aliment que apareix en tots els plats. I és que en ténen de tota classe, forma i colors.

Les paradetes estan ben ordenades per seccions. Agafes el passadís dels productes envasats (purés, sopes de sobre, llaunes...), i arribes a la zona dels xampús i cremes hidratants. Si gires a l'esquerra, ets a la secció pastissos, a la dreta, entres en el món dels fetges de bè, potes de vedella i tripes que sobresurten d'una galleda de plàstic. Tot endreçat i ben col·locat, perquè hi ha poc espai per molta gent. L'únic problema és que totes les parades de la mateixa secció venen exactment el mateix, alesores, com esculls?
-Qué se va a llevar, mamita?

Desconcertada, penso que em puc guiar pel preu. Però aquí no hi ha preus escrits enlloc, així que preguntaré:
-¿A cuánto va la lechuga?

-Depende, cuánta quiere, un boliviano, dos bolivianos? Resignada dic un bolivano i a veure què passa. Em posa un parell de petits enciams en una bossa. Amb el mateix sistema compro tomàquets i alvocats, ja tinc el dinar resolt; ara, la qüestió dels preus continua igual de confusa...

Aquí hi ha tot el necessari per fer ofrenes a la Pachamama. Penjant del sostre, fetus de llama, un element imprescindible. Mercat de Cochabamba.

Una mica més enllà, surts a un pati central. Al centre, una font seca, als voltants, sota el porxo, s'alineen les paradetes dels sucs i les amanides de fruita. Damunt de cada paradeta, una pila de fruites col·locades de la manera més seductora possible -pinyes, pomes, papayes, plàtans, kiwis...- i, al darrere d'aquesta muralla multivitamínica, una senyora amb el seu davantal i una mena de gorret, tot de color blau: - ¿qué va a tomar, mamita?

Fent el ple de vitamines al mercat de Sucre.

Però ens reservem les amanides de fruites per les postres. Per menjar alguna cosa consistent, cal anar al pis de dalt. Allà, una dotzena de llargues taules blaves amb bancs a banda i banda formen el menjador del mercat. A l'extrem de cada taula, un minúscul xiringuito on una dona amb davantal blau fregeix carn, patates, ous ferrats i salsitxes o escalfa una sopa. Mentrestant, la seva companya va declamant el menú del dia en bucle i intentant enganxar el primer que passa pel passadís central. De fet, a totes les taules serveixen pràcticament el mateix. El servei és ràpid i el preu competitiu (entre 0,50 a 0,80 euros el menú) . Els menús hiper-colesteròlics i les begudes, col·locades damunt la taula, no estan incloses en el preu. L'ambient és familiar, la gent s'apreta per fer-te una mica de lloc al banc. L'olor de fregit de la roba et trigarà almenys 24h en desaparèixer.

Companya de taula esmorzant. Mercat de Potosí.

Si alguna cosa ens agrada de les ciutats bolivianes, sigui Potosí, Sucre o Cochabamba, són aquests mercats. No són molt bonics, ni molt nets, ni fan sempre molt bona olor, però l'ambient, la vida, el moviment i el color enganxen.

Però després hi ha un altre tipus de mercat, els de poble, els que es fan un dia a la setmana i apleguen a tots els pagesos del voltant que s'acosten a comprar tot el que necessiten caminant o en camió. A Tarabuco, a un parell d'hores de bus de Sucre, el mercat és el diumenge. És famós perquè s'hi vènen teixits tradicionals de molt bona qualitat, així que vem anar-ho a veure.

I realment els teixits que s'hi vènen no tan sols són bonics sinó que, a més, un petit museu ens van fer descobrir tot un món artesanal on la creativitat i la tècnica es mesclen amb la tradició i la visió indígena del món.

Ara bé, com vem apreciar més els vestits tradicionals no era de les mans d'un venedor en una paradeta sinó veient els que portaven posats la gent que venia a mercat a fer la compra setmanal.

Els mercats són un concentrat de vidilla boliviana!