El Calafate - Glacera Perito Moreno

Després d'estar deu dies a Torres del Paine, vem recuperar les bicis i entrar una altra vegada a la pampa patagònica. La frontera entre Xile i Argentina de Cerro Castillo, que es diu Río Don Guillermo, és algo solitaria....

Però la cosa va millorar quan vem conèixer el nostre padrí, Ricardo. En Ricardo és un policia assignat temporalment al Destacamiento Tomás Sosa, una caserna on només viu un policia i que es floreix perquè "Acá nunca pasada nada". La regió que controla hi ha set estancias, que en xifres representa una vintena de persones i unes 10.000 ovelles. Ens va convidar a dormir dins la casa on viu, que tenia dutxa d'aigua calenta, luju asiàtic per dos cicloturistes, i ens va explicar quatre coses d'Argentina.

El Calafate és una població, per dir-ho suaument, artificial. De fet, si la glacera del Perito Moreno no existís, seria un petit poble amb un petit centre administratiu i mil·lers d'ovelles. En canvi, avui en dia hi viuen 15.000 persones, té una avinguda plena de botigues de souvenirs, pizzeries, xocolateries i "Exchange Money Here". Per a nosaltres, també és un petit balneari, perquè ha suposat la primera amanida i el primer tall de carn en dues setmanes (nosaltres, al final, no vem agafar el pack de 4 nits).

De la glacera del Perito Moreno, d'uns 30 km, només penjarem un parell de fotos. És bastant espectacular. La pared de gel té uns 60 metres d'alt i mentre un se la mira, es van sentint els moviments del gel i com cauent bocinets de glaç d'unes quants tones de pes.

Torres del Paine

Suposo que tothom ha sentit a parlar alguna o altra vegada de les Torres del Paine, d'unes muntanyes que estan penjades a la penjada Patagònia, tant lluny que per arribar-hi, anys enrera, calia fer un viatge interminable en vaixell i un altre, també etern, a cavall. Ara, a l'era de la Play Station, el Google i la AirMadrid (de bon rotllo!) un s'hi planta en un vol a Puerto Natales i després un bus de tres hores.

Torres del Paine és un massís que arriba a poc més de 3.000 metres, tot dins de territori xilè, que és famós per les parets verticals de granit, paisatges espectaculars i per un temps algo més variable del normal. De fet, cada cop que un demana la previsió del temps a un refugi la resposta és de l'estil: "Acá en la Patagonia, nunca se sabe". En un dia pot haver-hi les 4 estacions condensades en poques hores, neu, pluja, sol, vents huracanats o calma.

Les torres, i perquè us feu una idea aquí penjem una instantània...

són unes puntxes, que semblen inofensives i poca cosa des de la pantalla de l'ordinador, però que tenen uns paredots de més de 500 metres, que fan somniar a qualsevol escalador.
Però les torres són una petita part del massís. La glacera Grey, situada a l'oest, és una llengua de gel de poc més de 20 km que forma part del Campo de Hielo Sur, un modest sistema de glaceres que fa uns 360 km de llarg. Vaja, més llarg que de Barcelona a València! De fet, la glacera del Perito Moreno, que està a Argentina, també pertany a aquesta massa immensa de gel.
A més, també hi ha altres parets de granit, muntanyes alpines de roca i gel, valls de boscos frondosos, llacs i inclús camps de margarites. Cada dia que s'està al Parc Nacional es té un paisatge diferent i, potser, el més xocant per dos catalanets, és que tot això està a quasi el nivell del mar. La glacera Grey acaba en un llac a uns 200 msm i, tornant a les comparacions, com si el llac de Banyoles estigués envoltat de glaç i tingués blocs de gel del tamany d'un edifici de 20 plantes surant....

Per visitar-lo com a guiri
Hi ha mil maneres, però les tres més complertes, però de matat, es coneixen com:
-fer la W (acá, la doblebé), uns 3-4 dies,
-fer el circuit, uns 6 dies,
-o fer la W i el circuit, uns 7-8 dies.

També hi ha l'opció d'instal·lar-se en un hotelet que es diu Explora, que té unes vistes bastant bones, i ara ve el millor: té dos chefs, un per al menjar "normal" i un altre per a les postres. Fan paquets d'oferta a 3.200 dòlars, americans, per 4 nits. Un xollo!!!

Per les opcions més austeres, hi ha càmpings i refugis per tot arreu, tot està molt ben indicat i es pot comprar menjar quasi cada dia.

En fi, i com a resum d'aquesta entrada, les Torres del Paine es mareixen els galons (encara que sigui sense agafar el pack de 4 dies).

Hablando chileno

Doncs sí, els xilens no parlen ben bé com nosaltres, però ens entem força bé. En pocs dies hem desenvolupat tot un lèxic bàsic del cicloturista patagònic i deixem anar frases del tipus: ¿Dónde puedo encontrar bencina para la cocinilla? o bé, ¿cuál es el mejor sitio para armar la carpa i amarrar las bicis? O també: ¿quién es tu pololo, el de las xalas amarillas y la linda polera azul? I aquí els alvocats son palta i els préssecs i els albercocs es converteixen en duraznos i damascos. Harto complicado!

Sí, a la Patagònia el vent bufa...

Sortim de la plaça major de Punta Arenas el 2 de gener. Comencem a pedalar sota un cel gris i una pluja fina. Però això rai. Al cap d’uns 30 km el vent lateral es posa a bufar com si ens volgués tirar de la bici. I de fet ho aconsegueix, perquè acabo fent (jo, la Laia) unes quantes incursions descontrolades a la cuneta de la carretera. El terreny és pla. No hi ha ni un montícul ni un arbre per frenar la ventolera furiosa. Veiem una casa i ens hi parem. De fet són els Carabineros, la policia Xilena. Són la mar d’amables i ens ofereixen refugiar-nos en una mena de cobert, però al final ens acaben convidant a cafè i passem una estona xerrant amb ells i mirant el culebrot de la tarda en el seu sofà... Aquí neix un carinyo insospitat cap a la policia que s’anirà amplificant durant la ruta.
El vent continua a la seva, sobre els 100-120 km/h, però un dels carabineros ens assegura que cap a les 6h acostuma a parar. Són les 4h i l’Isra té la sensació que ja no bufa tant. Així que continuem la nostra ruta, però cap de les dues previsions es compleix, mala sort!
Dormim en l’únic lloc habitat a menys de 80 km: una estació de servei que em recorda la de “Bagdad Café”. El propietari ens ofereix la seva cabana de llenya-galliner i acceptem encantats (no hi fa vent, però a quarts de 5 ens adonem que aquí els galls canten molt d’hora, la nit és molt curta...).
Els dos dies restants són llargs i ventats. El paisatge està poc habitat, és bastant variat, i veiem els nostres primers nyandús (com estruços però en més petit) i bastantes ovelles amb un tou de llana impressionant . De fet, la llana va ser a principis del segle XX la gran industria patagònica, també uns quants cicloturistes (amb vent de cua!) amb els que intercanviem les nostres típiques obsessions: on aconseguir menjar, aigua, on dormir, a quin hostal donen l’esmorzar més abundant, etc.
El 4 de gener arribem a Puerto Natales. Una ciutat petita, molt orientada a un turisme que dura els mesos d’estiu, i que durant l’hivern es tanca a casa perquè les temperatures oscil·len entre els 0 i els -20º C. Brrrr!

Punta Arenas... el c*l del mon

Ja hi som. Després d'agafar dos vols en retard, de que ens perdonin 400 euros d'excés d'equipatge i més d'un dia sencer de viatge, ja som a Punta Arenas, amb les bicis i tot.
En aterrar ja veiem que patirem: la vegetacio és escassa, estepària, i tota inclinada cap a una banda... esta claríssim, aqui el vent bufa i amb ganes.
És 31/12 al vespre i el poble està mort, desert, quatre gossos passegen pels carrers i algun desarrapat ja bastant alcoholitzat. Ens volem integrar així que escollim el restaurant més... autèntic (?) (de fet és el que trobem obert...) per celebrar el cap d'any.
L'endemà l'ambient no millora. Els alcoholics d'ahir encara no han tornat a casa. Els gossos segueixen rondant, i també quatre guiris, tots uniformats de North Face. De fet, l'1 de gener, com que aqué és ple estiu, és dia de costellada i tothom marxa al camp a rostir un asado en família.
Anem a veure el gran atractiu de la zona: la pingüinera de la Isla Magdalena. És una petita illa, a dues hores de Ferry de Punta Arenas, recoberta de pinguins. N'hi ha per tot arreu, sembla la platja de lloret al més d'agost. Així que ens dediquem a fer fotos a tort i a dret aprofitant que no s'espanten (si et despistes quasi els podries trepitjar...).
Els pinguins adults van arribar-hi al setembre, van pondre els ous, i després de 40 dies d'incubació van neixer les cries. I no sé que els donen de menjar però ja estan enormes, tenen el mateix tamany que els pares!, però se'ls diferencia perquè estan perdent el borrissol que els protegia del fred estant a terra i els queda un pèl més adaptat a l'aigua.
I aquí s'acaba el la vida de guiri i demà comença la de cicloturista. Destí: Puerto Natales.