A l'Isra li tempta fer l'Illimani, un cim imponent que es pot veure des de la ciutat, el segon més alt del país, però potser primer caldria reacostumar les cames a caminar, després de tanta bici. A la Laia li agradaria fer algun cim que no sigui tècnicament complicat, per falta d'experiència, així que el Huayna Potosí ens va com anell al dit, i el Cédric s'hi apunta.
Huayna Potosí, venint de La Paz. Maco, no?
Contractem una expedició al Huayna, amb dos guies i un cuiner. Sortim de La Paz per un camí de terra que maltracta la furgoneta de mala manera i ens porta en poc més d'una hora al peu de la muntanya.
De camí cap al cim passem per uns llacs amb tonalitats violetes, granatoses pel seu gran contingut en ferro.
Cementiri miner amb el Huayna Potosí al fons.
En arribar, plantem la tenda, mengem un pollo con arroz comprat a El Alto i anem a jugar una mica amb el piolet, els crampons i la corda. La idea és familiaritzar-nos una mica amb el material i, de pas, aclimatar-nos. Som a 4.700 m d'alçada.
Fent pràctique en una glacera... per sort per pujar al Huayna les parets no eren ni tan dretes ni tan glaçades!
L'endemà, es tractava de fer una curta pujada al camp d'alçada, a 5.100 m. Feia un dia fantàstic, ens ho vem prendre amb molta calma per facilitar l'aclimatació. Pel camí, ens vem trobar amb uns quants grups que baixaven del cim. Alguns estaven en un estat lamentable, i és que le agències venen l'ascensió com accessible a tothom encara que no hagi vist uns crampons en la seva vida o no hagi agafat mai un piolet, i l'alçada sempre ho complica tot...
Campament d'alçada, abans que vingués el mal temps.
Mentre fèiem passar les hores a base de partides de UNO, el cel s'anava ennuvolant.
-Quina previsió hi ha? preguntem als nostres guies. Pel que havíem vist un parell de dies abans el temps havia de complicar-se l'endemà, però aquella tarda no!
Però s'alcen d'espatlles amb cara de i jo què sé. I és que mai miren la previsió del temps. Si demà quan ens despertem fa bo pujarem, sinó no. I ja està. Es posa a nevar...
Anem a dormir o, com a mínim, ho intentem, perquè quan sona el despertador a la 1 de la matinada tenim la sensació de no haver aclucat l'ull. A fora neva una mica, però no fa massa fred i bufa un vent fluix.
Esmorzem una mica i comencem a pujar. La nevada a tapat les traces i la neu és seca i flonja. Anem pujant i a estones un forat entre els núvols ens deixa veure els estels. Al cap d'un parell d'hores els guies no ho tenen massa clar. Total, no veureu res des de dalt! Però nosaltres volem continuar amunt, sempre que el temps no es compliqui. La nostra obstinació no els fa molta gràcia però continuem endavant.
Cap a les 7 a.m. arribem al cim. Estem envoltats de núvols així que de vistes, res de res, però la satisfacció de ser-hi ja és suficient!
Ja som al cim!
Durant la baixada, de mica en mica el dia es va aclarint. El paisatge és espectacular...
Treiem la càmara de fotos i ens encantem una mica assaborint la baixada, llàstima que el guia ens dona presses...
Quan surt el sol veiem la vall, seca el dia anterior i blanquejada per la neu que ha caigut aquesta nit.
Al camp d'alçada, el cuiner ens espera amb una sopa calenta que ens ajuda a recuperar forces per plegar la tenda i tirar avall. A l'hora de dinar ja som de nou a La Paz amb un gran dilema: què fer primer, dutxar-se, menjar o dormir.
Vista baixant del cim. A la dreta de les muntanyes hi ha La Paz, a l'esquerra, comencen les Yungues i la zona selvàtica.
No hay comentarios:
Publicar un comentario