Quan érem a Chile vem conèixer un home d'origen espanyol que ens va dir que les festes bolivianes eren les més desfassades que havia vist mai. Quan vem arribar a Bolivia, no vem tenir la sensació que fossin gent especialment alegre i divertida, no tenien pinta de fiesterus empedernits, vaja.
Però la nostra opinió ha canviat.
De camí cap a La Paz, la nostra ruta passava per Independencia. 200 km abans d'arribar-hi, la gent ens preguntava si anàvem cap allà per la festa. No ens sabien dir quins pobles ens trobaríem, com era el recorregut, el desnivell, l'estat de la carretera... però tothom tenia molt clar que el 16 de juliol s'hi feia una festa que durava tres dies, amb litres i litres de chicha i ballaruca. I molts tenien clar també que no s'ho volien perdre...
Vem arribar a Independencia quatre dies abans de l'aconteixement. Durant el dia, tranquil·litat absoluta. Al vespre, tothom era al carrer. D'uns bafles enormes sortia música a tota canya i grups de gent assajaven els balls tradicionals en un carrer empedrat sense llum i en baixada. No sabem com va sortir l'espectacle el dia D però, en qualsevol cas, durant els assajos s'ho passaven pipa.
Per les festes, treuen la vestimenta tradicional...
Dos dies més tard, el 14 de juliol, vem arribar a Cajuata. Un poble cocalero que havia tingut els seus anys d'esplendor però que ara es troba en un estat de decrepitud lamentable. Mentre rebotàvem de botiga en botiga buscant fruita (veus mandariners i tarongers per tot arreu però impossible trobar fruita a les botigues!), ens vem creuar amb el director de l'escola i el corregidor (l'alcalde) del poble. Ens van comentar que aquell vespre feien un desfile de teias, un homenatge a Don Pedro Domingo Murillo, el mestís que va liderar la revolta criolla del 16 de juliol contra els espanyols, aprofitant que aquests estàven despitats amb les festes de la verge del Carme. És la festa oficial de La Paz, però allà també o celebraven amb dos dies de desfilades i actes diversos. De fet, érem el 14 de juliol, però les coses importants s'han de prendre amb temps així que començaven la festa dos dies abans de la data assenyalada.
Cap a les set de la tarda, afamats, vem sortir de l'hotel amb la intenció d'anar a trobar un pollo con papas o con arroz que ens deixés ben tips i poder anar a dormir d'hora, estàvem baldats. Però en passar el portal, ens adonem que la festa estava començant i ens vem quedar a fer una mica el badoc. La mestra d'anglès s'havia convertit en mestra de cerimònies i anava parlant per un micro presentant les diferents autoritats del poble i explicant els actes que es farien aquell vespre. De sobte, sentim que entre les autoritats cita "una delegación extranjera con representantes de las repúblicas española y francesa", i ens convida a presenciar els actes festius des de la tribuna, al costat del metge, el director de l'escola i l'alcalde. Com que només quedava una cadira lliure, la Laia va ser designada com a representant de la Delegació Estrangera. Així, va tenir el privilegi d'escoltar de ben aprop un parell de discursos sobre com els malvats espanyols havien oprimit durant segles als bolivians que, finalment, es van revoltar i van aconseguir conquerir la seva independència a base de sang, suor i llàgrimes.
La Laia, a la tribuna d'honor, en la celebració de la revolta boliviana contra els opressors espanyols.
L'acte central consistia en una desfilada de tots els estudiants, ordenats per edats i diferentes seccions, que es distingien per una vestimenta específica. El professor de música dirigia la banda i el mestre de gimnàstica organitzava la desfilada a base de "En formación... ar!" i "descansen... ar!", segurament més inspirat pel que va aprendre durant el servei militar que pels seus coneixements d'educació física. De tant en tant, la música callava i se sentia un "Te queremos Bolivia" i "Viva la poderosa Cajuata" corejat a ple pulmó per tot el jovent.
Un parell d'hores més tard, després que uns nens d'uns vuit anyets ballessin unes danses que tenien molt més de chotis madrileny que de tradició ayamara, i que una nano que no feia més d'un metre declamés apassionadament un poema patriòtic escrit per ell que li augura un brillant futur en la carrera política, l'acte es va donar per tancat i tothom se'n va anar cap a casa o a menjar-se un polllo con arroz, fideos i papas en algun dels xiringuitos del poble .
Tres dies més tard, arribem a Plazuela. L'etapa havia sigut llarga, polsegosa i dura. El poble no és gaire gran, sense cap gràcia, carrers de terra i poca cosa a les botigues. Ens diuen que aquell dia és la festa del poble, però de moment no veiem que hi hagi gaire ambient, només més gent del normal pel carrer xerrant, prenent una cervesa, però res més.
Aconseguim que ens donin permís per instal·lar-nos en una aula de l'escola, a uns 200 m de la plaça del poble. Després de sopar treiem el nas a la plaça però no hi ha música ni res en especial, algú diu que estan esperant la banda. Pensem que la cosa no dona per gaire i que la festa no passa d'una borratxera col·lectiva, així que anem a dormir. Però al cap de poca estona, la banda ja deu haver arribat perquè comença a tocar. Ens posem els taps. Enmig d'un son intermitent, sentim com la banda plega i el substitueix un DJ que punxa les canciones del verano que portem sentint des d'Argentina. Després el ja només són tambors, que encara sonen quan ens aixequem a quarts de set. La festa no ha parat en tota la nit.
Cansats i ullerosos, recollim els trastos i agafem la bici. Quan passem per la plaça, la banda torna a tocar cançons tradicionals, en una mena de cercavila on unes dones ja grans amb uns llampants vestits tradicionals ballen al costat de joves completament borratxos que ja no deuen recordar ni el seu nom.
Al centre de La Paz, un diumenge al matí ens trobem que han tallat la circulació del carrer principal. De 9 del matí a 7 de la tarda, una quarantena de comparsen van desfilant, ballant al so de la música amb vestits tradicionals. Són els estudiants universitaris que celebren el començament de curs. Cada comparsa té el seu uniforme, la seva banda de música i la seva coreografia, que en alguns casos és força monòtona però en d'altres sembla una fusió d'aeròbic i danses africanes, cosa que a prop de 4.000 m d'alçada té el seu mèrit.
Una comparsa d'estudiants el dia de l'assaig general
Ens quedem impressionats per la il·lusió dels estudiants per començar el curs i per l'energia dedicada a la celebració i a recuperar les danses i músiques tradicionals. Però el que no sabem encara és que allò només és un assaig, la celebració real és el diumenge següent, amb vestits encara més llampants, cadires i grades plenes de gent a banda i banda del carrer que no et deixen creuar de cap de les maneres, i un taxa d'alcohol mitjana a les 7 del vespre de record Guinness.
Cholitas de gala, i és que la tradició no està renyida amb l'elegància... o sí?
Més tard, en la nostra escapada a la Selva, coincidim amb les festes de Rurrenabaque. Més desfilades d'estudiants i treballadors agrupats per sectors, actuacions i actes oficials. I no se t'acudeixi buscar un guia que et porti a fer un trek en aquestes dates, perquè cap d'ells es vol perdre la desfilada dels seus fills...
No hi ha dubte que la tradició i la festa estan ben arrelades en la cultura boliviana!
2 comentarios:
"República" espanyola? A Bolívia tenen més bona opinió de nosaltres del que ens mereixem. Però trobo que nomenar la Laia cònsul conjunt hispano-francès és d'una sagacitat espectacular: ho sabien que té un peu a cada banda?
Què fotos! Són bestials!!
Publicar un comentario