¿De dónde están viniendo?

Quan vem entrar a Bolivia per la zona de l'altiplà, ens vem trobar amb gent reservada, que demostraven poca curiositat cap a nosaltres i tenien poques ganes de parlar. Un bon contrast després de la xerrameca Argentina!

Però en deixar enrere l'altiplà i aproximar-nos a la zona de Las Yungas la cosa va començar a canviar. Sortint de Cochabamba en direcció de La Paz, vem agafar una carretera que no era la principal, per evitar el tràfic. Objectiu acomplert. Estavem completament fora de la ruta habitual, tan de locals com de turistes.

La primera nit, vem demanar permís per dormir dins d'una escola d'un petit poblet. Una senyora que apenes parlava castellà ens va dir que sí, que no hi havia problema. Al vespre, enmig d'una emocionant partida de UNO, una comitiva formada per tres homes el poble ens va venir a saludar. Venien a comprovar si érem gent de bé o bé si teníem intencions de fer mal (robar un pupitre?). No entenien què hi fèiem allà. Els vem dir que estàvem de viatge.
-¿Paseando nomás, de gira?
-Sí.
-¿Para qué?
-Para conocer Bolivia.
-Ah!

La resposta no sembla que els convenci perquè repeteixen la pregunta dues o tres vegades durant la conversa. Els diem que som turistes. Però la cosa tampoc no els aclareix gaire perquè, de fet, som els primers exemplars d'aquesta raça que passen per allà.

-¿Y quién les paga por hacer esto?

-Nadie.

Es queden mirant el terra, desconcertats.

Al cap d'una estona de parlar, ens saluden i marxen. Tenim la sensació que no han entès gran cosa del que els hem explicat... però almenys no els hem semblat perillosos!

Les escoles es converteixen en el nostre allotjament habitual durant el tram Cochabamba-La Paz.

Aquí, el Cédric preparant el sopar en un pupitre de l'escola de Ventilla

(el nom ja ho diu tot sobre per què preferim dormir entre quatre parets!).

L'endemà, després de fer un coll inesperat a més de 4.000 m, baixem a la vall, on passem per diversos pobles. La gent ens mira, encuriosida. Alguns nens s'acosten corrents per veure'ns millor. D'altres fugen corrents, espantants, quan els sorprenem pel camí. Quan s'acosta l'hora de plantejar-nos on dormim passem per un poble on hi ha una escola. Hi anem per preguntar si hi podem passar la nit. La dona que ens atén no dubta ni un moment, ens diu que sí de seguida. Ella i el seu marit viuen en el recinte de l'escola, en són els vigilants. Ens assigna una classe i ens hi instal·lem. Al vespre, el marit ve a saludar-nos. S'interessa per les bicicletes, per si quan duren els neumàtics i les llantes. Tot i que són una parella molt jove ja tenen 4 fills, i n'hi ha un parell que no paren d'observar-nos, però són molt tímids i quan els parlem ens contesten amb monosíl·labs. Més tard, mentre sopem, el marit ens ofererix una palangana plena de blat de moro, l'acaba de preparar la seva dona. Tot i la gana que tenim, costa empassar-s'ho, els grans són grossos i la pell dura, però fem un esforç, després de la seva amabilitat l'últim que voldríem és ofendre'ls...

Els nens ens observen encuriosits, en alguns llocs ens ametrallen a preguntes i fiquen el nas a tot arreu, en d'altres no s'atreveixen a acostar-se a menys de 20 metres...

Ens acomiadem de la família i continuem la ruta. Pel camí, alguns ens saluden, molts ens miren. Quan parem, sempre hi ha algú que pregunta: ¿De dónde están viniendo? i quan els diem que venim de Chile es queden astorats ¿Pura bicicleta? Pregunten, fent el gest de pedalar amb les mans. I quan els diem que sí, aleshores ve la pregunta ¿Y no se cansan?. I sí, es clar que ens cansem, però aleshores parem, descansem i continuem. Aquestes preguntes són les fàcils, són les que ja ens esperem, les que hem respost desenes de vegades. Però quan et pregunten el per què la cosa es complica, perqué les nostres respostes no els encaixen. Está clar que viatjar per turisme és un concepte que els queda molt lluny.
-¿Hacia dónde están yendo?
-Vamos a La Paz
-¿A qué?
-A pasear, a conocer...
-¿Y por qué? ...
-¿Y quién les financia? ...
-¿Han hecho algún voto o alguna promesa a un santo?

Cada dos per tres ens parlen d'una parella de ciclistes holandesos que ha passat per allà fa unes 3 o 4 setmanes, de camí cap a Coroico, i acabem una mica tips de sentir repetir la mateixa història vint vegades. Sembla que tothom els hagi vist. Un senyor ens explica que els van fer una entrevista per la ràdio quan éren per la regió i, un dies més tard, els van tornar a entrevistar en ser a Coroico, així tots es van quedar tranquils sabent que els dos holandesos havien arribat sans i estalvis.

En aquest poble no hi ha escola, així que ens conviden a acampar en el porxo de l'església.
Ho agraïm, perquè al cap de pocs minuts d'instal.lar-nos es posa a ploure a bots i a barrals...

La regió de Cochabamba i Las Yungas no és àrida com l'altiplà. La terra és fèrtil i el clima benigne, suau a l'hivern i calorós i plujós a l'estiu. Un pagès ens explica que allà s'hi pot fer créixer de tot: blat, blat de moro, patata, tarongers, carbassa... però que el problema és el terreny. És tan muntanyós que no hi ha ni un camp pla, tots fan molta pendent, impossible treballar-hi amb tractors. Per altra banda, la carretera que els uneix a La Paz és de terra, amb uns pendents i unes curves que la fan lentíssima i insegura per al transport de les mercaderies. Per l'altra banda, un riu talla la comunicació amb Cochabamba uns 4 mesos a l'any (sort que hem vingut a l'època seca!). Tot plegat fa que aquests pobles no siguin miserables, però tampoc creixin, no es desenvolupen prou per donar feina a tothom i molts marxen a l'estranger per tenir més oportunitats. Alguns es queden, però d'altres tornen a Bolívia, es compren una casa i monten una botigueta. I és que la gran dificultat per a la majoria dels bolivians és acumular prou diners per poder engegar algun negoci.

No hi ha ni un lloc pla. Els camps en pendent, la carretera que només fa que pujar una muntanya per baixar per l'altre costat, tot plegat fa que aquesta zona quedi molt aïllada i poc desenvolupada.

Creuant el riu Sacampaya. No hi ha pont, l'estan construint. En aquests moments és època seca i baixa poca aigua, però durant els mesos de pluja la carretera cap a Cochabamba queda tallada.

Durant els darrers anys, el destí de molts bolivians ha estat Espanya. Així que quan els diem que som espanyols, molts ens parlen dels seus familiars i amics que han marxat cap allà. I aquí ve una de les sèries de preguntes que més temem.

-¿Y cómo les va a los bolivianos en su país? ¿Y cómo se está en su país? ¿Hay trabajo? ¿Cúanto cuesta la visa?...-

No sabem massa què dir-los perquè la visió que en poguem tenir segurament és molt parcial i superficial. Intentem explicar-los que no és gens fàcil, sobretot la qüestió dels papers, emigrar no és un camí de roses. Intentem posar-nos per un moment en la pell d'una persona que ha viscut tota la vida en un d'aquells pobles i que arriba a Madrid o a Barcelona i per fer-s'hi un lloc. Ho veiem negre. Però per altra banda, què els hem de dir, que es quedin tota la vida en una casa d'adobe, sense electricitat ni aigua corrent, treballant uns camps inclinats en pendents del 20%, sense possibilitats de donar estudis (i per tant la possibilitat d'una vida millor) als fills?

Després de quatre dies de pedalar per llocs habitats però amb pobles que no passen de la dotzena de famílies, arribem a Independencia, una població ja gran, amb botigues, mercat setmanal i una festa anual de renom. Aquí, per dormir, substituïm les escoles per un hostal d'on marxarem carregats de puces. Però això ve després. Perquè a l'arribada, el primer que ens trobem són dos periodistes que ens volen fer una entrevista en directe per a dues ràdios locals. No ens hi podem negar -de fet, ja tenim una mica d'experiència en el tema perquè en un poble del nord d'Argentina, Chilecito, ja ens van entrevistar; l'endemà el gerent del càmping on érem ens va dir que ens havia vist a la TV, pel canal local-.

La reportera entrevistant a l'Isra, en directe. La introducció era en quechua així que vés a saber què va dir sobre nosaltres...

Així que tots tres passem pel micròfon, el Cédric l'Israel i jo, explicant la nostra aventura i com ens agrada Bolívia i que bé que ens tracten els bolivians. M'imagino la gent que ens sent, pensant... mira, com els holandesos! I d'altres: els matats que he vist aquest matí suant per la carretera! I d'altres que canviaran el dial perquè només parlen quechua o aymara...

Una cholita punxant música per a ràdio Independencia. Degut a l'aïllament dels pobles i l'absència de TV en la majoria de cases, la ràdio té un paper molt important en aquesta zona.

Una setmana més tard veiem un 4x4 aparcat a la vora el camí, matrícula suïssa. Són els primers guiris que veiem des de Cochabamba. Ens parem per saludar-los.

- Hola... Hi! (introducció-test d'idioma per veure en què responen)

- Hola! (accent de suïss-argentí)... Ustedes son tres ciclistas, dos españoles y un francés, que vienen de Cochabamba y van hacia Coroico, ¿verdad? ¡Estamos hartos de que nos hablen de ustedes en cada pueblo!