El Sr. Tompkins: propietari del parc natural privat més gran del món.

En Douglas Tompkins és un nordamericà que va tenir una vida professional molt productiva i lucrativa. Va ser un dels fundadors de les marques de roba i articles de muntanya Esprit i North Face, i el dia que va decidir vendre's la seva parts dels negocis, va ingressar uns 150 mil·lions de dòlars.

I què va fer amb aquesta pasta? Doncs va decidir dedicar-los a conservar parts del planeta que encara estan verges o quasi no han estat alterades per l'home. Així va començar una creuada per la compra de terres en la Patagònia xilena, fins aconseguir quasi 400.000 ha.

Parc Pumalín

Amb tota aquesta terra va fundar el Parc Pumalín , una magnífica regió que va de la costa del Pacífic a la Cordillera dels Andes incloent fiords, volcans i glaceres, i on viuen diverses espècies amenaçades, com per exemple els "alerces". Per aconseguir comprar totes les terres va trigar més de deu anys i li va suposar -i de fet encara li suposa- enfrontar-se a part de l'opinió pública xilena. I és que el Pumalín és un territori estratègic perquè devideix literalment el país, deixant la Patagònia sud sense connexió terrestre amb la resta de Xile, i perquè conté una de les reserves més importants d'aigua dolça de la nació.

Comprar aquesta franja de territori que va de la costa a la frontera andina amb argentina aïlla indirectament les poblacions al sud de Chaitén fins arribar a Villa O'Higgins, els quasi 1.000 km de la Carratera Austral que avui en dia són accessibles per vaixell o per avió des de Xile, o per cotxe si es ve des d'Argentina. En Tompkins sabia el que es feia, una regió sense carretera connectada amb la resta del pais l'atura del desenvolupament més ferotge i abrassiu. Tot i així la regió s'està obrint al turisme, sobretot al guiri extranger, i com aquest és el que deixa més calers, inevitablement cada dia hi ha més capitalistes interessats en construïr algun resort, portar una barca que passegi al personal pels llacs o simplement muntar un restaurant. Sí, hi ha aquest moviment, però tot es mou més a poc a poc que si Pumalín no existis, i a més, i per sobre de tot, els xilens patagònics són avui més conscients del patrimoni natural que tenen, doncs alguna cosa a de tenir la regió que un pirat "gringo" es lapida la seva fortuna en fundar un parc. En Douglas Tompkins sabia el que es feia: presevar i generar consciència.

Però la creuada conservadora d'en Tompkins no va acabar aquí, després va decidir saltar la frontera i va dedicar-se a comprar terres a la Patagònia argentina, inclús una part de la Península Valdés. El resultat és que avui dia, ell i els seus socis, tenen més d'un mil·lió i mig d'hectàries dins la Patagonia per fer-ne, o ja transformades, en reserva natural o parc nacional.

Alguns creuen que no existeixen filantrops amb tants diners i sense objectius lucratius, d'altres recolzen la seva iniciativa perquè entenen que si ell no les hagués comprat, moltes valls i rius que avui estan intactes ja serien malmeses. En fi, el tema dóna per moltes pàgines i si algú hi està interessat, que busqui Douglas Tompkins en el Google, i trobarà mil entrades que en parlen.

Tornem cap a Xile - zona dels volcans

Gauchos argentins en acció.

L'herba sempre és més verda a l'altra banda dels Andes... i és que a penes portem 10 dies per Argentina que decidim creuar de nous la serralada andina per recórrer la zona dels volcans de Xile.

Així que, des de San Martín de los Andes, anem a buscar un pas cap al país veí. Per la banda Argentina la pujada és més progressiva, però pel costat Xilè l'orografia és més abrupte: molt de desnivell en pocs km = rampes inhumanes. Això sí, la pista recórre uns boscos espectaculars que són el principal recurs de la zona juntament amb les aigües termals.

Després d'una etapa dura... el premi! L'Isra provant els banys termals... només li falta el barnús blanc amb la inicial brodada!

En els boscos de la zona descobrim un arbre molt curiós, l'araucaria (a la foto del costat s'aprecien dos exemplars mil·lenaris), que dóna uns fruits similars als pinyons però molt més grossos i amb un gust que recorda la castanya. Es veu que és un dels aliments bàsics dels indis mapuches, així que nosaltres -amb el nostre esperit camalònic- els hem adoptat: bullits, torrats a la paella i salats es deixen acompanyar bastant bé per una cervesa fresqueta!

Arribem a Pucón, un poble molt turístic gràcies als dos Villarricas: un volcà de 2.847 m i un llac d'uns 25 km de llarg. Pots fer cim pel matí i anar-te a banyar al llac a la tarda...

Volcà Villarrica vist des de Pucón... un con quasi perfecte, de llibre!

De nou a Argentina, terra de colons

S'han acabat les vacances i tornem a pedalar. Seguint el riu Futaleufú, un mite per als fanàtics del ràfting i del kaiak, remuntem una vall que ens porta fins a la frontera Argentina. A partir d'allà, canvi radical, els camins trencacames xilens es transformen en rectes planes a Argentina, el color dels prats vira del verd al groc torrat i les cases ja no són de cabanes de fusta sinó cases de totxo i ciment.
Ara bé, el primer poble que creuem en el país de la pampa i els asados és Trevelín, fundat per una colonia de Gal.lesos (Trevelín significa poble del molí en gaelic). Molts pèl-rojos pigats, cases de totxo, ovelles llanudes, i restaurants oferint "Té galés" ens donen la sensació de retrobar un tros d'Europa a l'hemisferi sud.
El clima també s'hi apunta, així que creuem un parc natural de llacs i boscos espectaculars sota la pluja i la boira. Ens esperem veure el Nessie emergint d'algun d'els llacs en qualsevol moment, però no apareix. Com tampoc veiem cap alerce, tot i que estem en el parc nacional de Los Alerces. Estafa? De fet, és que és un arbre amb una fusta tan apreciada per la seva robustesa que els colons europeus se'ls van polir gairebé tots, i com que el ritme de creixement és d'a penes 1 milímetre anual només se'n troben a les zones més inaccessibles del parc, això sí, sembla que n'hi ha de fins 4.000 anys!

Cap al PN Els Alerces. Quina canya!!!!

Continuem la nostra ruta cap a Bariloche, el principal destí turístic d'hivern a Argentina. El centre del poble amb el seu bullici de circulació, botigues d'esport i turistes atacats per la febre consumista ens recorda Andorra, peró amb menys formatge i molta més xocolata (de la bona!).

Laia hipnotitzada per un aparador plè de xocolata.

La nostra idea era enviar la càmara espatllada de l'Isra per correu i continuar amb la ruta, però les coses sempre són més complicades del que semblen i hem d'esperar-nos tres dies fins que hi hagi un servei d'aduanes obert que ens permeti fer-ho. Així que, amb les papil·les gustatives euforitzades amb una bona dosi de xocolata anem a passar el cap de setmana a la Colonia Suiza.

Es tracta d'un poblet fundat per suïssos, a una vintena de km de Bariloche, envoltat de llacs i boscos. Casetes de fusta, jardins plens de flors... fins i tot la comissaria de policia és acollidora!

Alimentació i supervivència...

... o bé, com s'espavila un quan està tip de menjar pasta i arròs, arròs i pasta.
I és que ens havien dit que a la Carretera Austral hi havia molts llocs per pescar, que valia la pena provar-ho. Tal dit tal fet, l'Isra es va comprar un ham de cullera i, una tarda que vem instal·lar d'hora el campament, va preguntar al paio del càmping quin era el millor lloc per provar les seves habilitats pescadores. I aquí no és com a Catalunya i els bolets, que un boletaire no et revelarà mai els llocs on trionfar, no. -Pasa el puente, tira 200 m rio abajo, verás un tramo con las aguas más mansas, ahí tienes que probar-". I als 5 minuts ja tenia la primera truita atrapada. En menys d'una hora va tornar tot feliç al campament, amb una truita a cada mà. Les vem fer a la paella: boníssimes!

Una altra alternativa als precuinats es troba en els campings. Molts tenen "fogón", que no és res més que una barbacoa, llenys seca i parilles. Quin gust poder menjar unes verdures a la brasa... (lo nostre comença a ser una obsessió pel menjar!!)