Xile - Volcans, Mapuches i motoristes

Quan marxem de Pucón deixem enrere el darrer lloc turístic i ens endinsem en una zona rural. Desapareixen les excursions a les termes i les cabalgatas (pasejades a cavall per a guiris), ja no hi ha trekkings organitzats i els ràftings adrenalínics queden substituïts pel ritme calmós dels qui es desplacen a peu o a cavall.

Aquí la majoria de gent són d'ètnia Mapuche, un poble que tradicionalment ha viscut de la recol·lecció i del bestiar. Per això, el seu estil de vida és encara mig nòmada. Ara som al final de l'època de les veranadas, quan els pobles es buiden i tots se'n van a les zones altes de les muntanyes per recollir els piñones, fer pasturar el bestiar o recol·lectar la mosqueta (un fruit molt apreciat del que se'n fan olis per massatge, cremes per les arrugues, licors, mermelades... de tot!). Les veranadas suposen un moviment tal de gent que l'Estat xilè envia unitats mòbils de metges i dentistes als campaments de muntanya mapuches per poder atendre'ls.

Per la nostra banda, tracem la ruta una mica a cegues: mapes fiables a mitges, els coneixements de la gent local no van més enllà de 50 km de casa seva i el seu concepte de les distàncies i de per on pot passar una bici és bastant difús (una bici amb alforges no és un cavall!)... Amb tot plegat, només ens calen unes indicacions equivocades dels Carabineros perquè arribi el dia de la nostra Primera Encigalada: això mateix, ens perdem! Però és una perduda feliç, perquè anem a parar a una casa de tot un personatge: l'Héctor Fernández. Nascut a Logronyo però vivint a Chile des que tenia 1 any, aquest armari de 125 kg està tan feliç de trobar-se dos gallegos com ell que ens convida a dormir a casa seva: Ahí a fuera van a cagarse de frío! (Suposo que veure l'Isra intentant arreglar el fogonet a les fosques va acabar de tocar-li la fibra sensible). Així que a les 9 del vespre l'estampa era digne de veure: l'Isra intentant empassar-se el segon whisky a pal sec per no fer un lleig (l'home se n'empassava una ampolla al dia...) mentre la Laia fa el sopar amb la cuina econòmica del bon Héctor, demostrant que las mujeres españolas todavía cocinan, no como aquí. Chile se ha convertido en un país feminista: tenemos una presidenta mujer, un ministerio de la mujer... ¿y los hombres qué?

Una mica brutu però això sí, un tros de pa, mentre ell marxa al poble a fer una copa amb els amics nosaltres ens quedem allà, guardant la casa amb els seus tres pastors alemanys i els dos gats.

L'endemà, amb les indicacions de l'Héctor vem arribar allà on volíem: el Parque de la China Muerta, una zona volcànica espectacular, de sorra negra i araucàries gegants. Mentre recorríem el parc, anàvem passant per la vora de campaments de Mapuches, instal·lats allà per la recol·lecta de piñones. Treien el nas de les cabanes per mirar-nos amb curiositat i algun s'apropava per saludar i esbrinar què se'ns havia perdut per per aquelles muntanyes. Pocs cicloturistes havien passat per allà!

Però si hi ha un tram que mai sortirà a la guia essencial del ciclista és el que vem fer un parell de dies més tard. El primer dia, rai. Fem una etapa curta i planera i acampem a la vora d'un riu. L'endemà, el camí puja i baixa seguint el riu i es va endinsant en una vall molt bonica.

Pont sobre el riu Bío-bío, la frontera natural que va separar durant molts anys el territori Xilè al nord, del Mapuche al sud.

Fins aquí bé. Parlem amb un parell de persones i preguntem pel camí a Ralco, el nostre destí. Ens diu que està a prop, més a prop que el poble d'on venim, que la pista no és apta per cotxes però per bicis sí. Perfecte, doncs! Continuem pedalant per un camí cada vegada més estret i sinuós, la mar de bucòlic, on de tant en tant ens creuem amb un gaucho a cavall o un carro tirat per bous. De cop i volta, un soroll de motor estripa l'aire i un motorista equipat de cap a peus derrapant davant nostre. Saludem -Hola! ¿Vienen más detrás?- Ens fa que sí amb el casc. Vaja, ens haurem d'apartar- ¿Muchos? Sí, unos ochenta- !!! Resulta que ens trobem de cara amb la macro-trobada de motocross anual de la regió, justament avui! Ens ho prenem amb filosofia i parem a menjar per deixar-ne passar uns quants. Però hem de continuar, així que anem fent, per un camí cada vegada més costerut, destrossat per les riuades i rematat per uns motoristes suïcides.
Les cobertes derrapen, el plat petit no és prou petit i la pols que aixequen les motos ens va recobrint d'una capa cada vegada més gruixuda. Fem més trams empenyent que pedalant. I el coll? On és el coll? I com és que ningú ens havia parlat d'aquesta pujada inhumana?... són les preguntes que ens volten pel cap, i és que 500 m de desnivell en 4,5 km de camí intransitable donen molt per pensar...

Però fins les pitjors agonies acaben i arribem a dalt de tot. L'expectativa de la baixada i un parell de plàtans ens reanimen i fins i tot fem alguna foto.

Però l'alegria no dura gaire.
El camí és molt empinat, estret, excavat per l'aigua i ple de pedres que han fet saltar les motos: impedalable. Baixem com podem, sempre és millor baixar que pujar, no? Així que intentem que les bicis no se'ns emportin costa avall mentre pensem el pitjor ja ha passat.

De vegades la gravetat tira més que els braços...

Però per arribar a Ralco hem de creuar un riu, i el riu està més avall que el poble, i el corriol que hem de remuntar per pujar al poble està tan destrossat i fa tanta pendent que ens hem de posar tots dos a empènyer una sola bici per poder arribar al poble. Però hi arribem. Destrossats i coberts de pols, la nostra pinta desperta compassió: quan preguntem on podem acampar, una família ens convida a passar la nit en una casa que no fan servir. Tot té el seu costat positiu, no?