L'últim tram: Cochabamba a La Paz per les Yungas

La feina ben feta, no té fronteres

És una veritat de "perogrullo" que si un prepara la ruta pels propers dies sense tenir tota la informació de com és la carretera, pot endur-se alguna sorpresa dolorosa per a les cames.
El procediment és fàcil: obres el mapa rutero del país on a penes surten les ciutats més importants, busques les possibles carreteres que et poden portar a la teva destinació, i veus que tot és factible.

No hi ha res com trobar-se un Sheraton a mig camí per tenir una mica de confort.

Per assegurar-te que no hi ha cap parany amagat en les regions per on passen els recorreguts -com ara que la carretera fa anys que ja no existeix o no és transitable, o que resulta ser la zona preferida per màfies del narcotràfic, cosa que potser ens faria sentir no massa ben rebuts- fas alguna pregunta al paio de l'hotel perquè et digui el què. Clar que sovint la resposta, i com va ser pel tram que preparàvem entre Cochabamba i La Paz, és de l'estil, "-sí, sale a La Paz por esa ruta" o "no estuve por ahí, pero no hay problema, pueden ir". Vaja, que et marxen tots els dubtes que tenies, i ja no tens més remei que escollir per criteris més simples, com que hi haurà menys trafic de camions, o que passes per unes runes que veus en un mapa turísitic de la zona però que no apareixen en cap guia de les reconeguedes.

Hi ha dues maneres d'anar de Cochabamba a La Paz. La més òbvia és la carrtera principal, asfaltada i d'uns 600 km. Té bastant de tràfic perquè de fet és l'eix que uneix les ciutats més importants del pais, Santa Cruz de la Sierra, La Paz i Cochabamba. L'altra opció, és un recorregut que es fa a base d'anar passant per una regió algo més a l'est, per pistes locals i per on vem intuir que no hi hauria massa camió torrecollons. Perdó pel vocabulari. Amb això, i sabent que el recorregut per pistes era algo més curt en distància, vem llençar-nos-hi, calculant que tardariem sobre una setmana per liquidar el tram.

Pels qui estueu acostumats a veure perfils de desnivell, us fareu una idea del que donen de si les carreteres tranquiles de Bolivia. En 500 km, vem fer 15.000 de desnivell acumulat de pujada, i que amb les bicis carregades li va donar un alicient extra al tema. Això si, us asseguro que no hi havia tràfic, aquí no ens vem equivocar. En les dues setmanes, al cap de dos dies de pedalar ens reiem de la previsió algo optimista que vem fer, quasi no vem trobar cotxes ni camions, només en el tram més proper a La Paz la cosa va passar de 1 o 2, a una centena.

Però, ei, val la pena

Els primers quilòmetres de sortida de Cochabamba són, per dir-ho d'alguna manera, poc interessants. La carretera és una mena d'autovia que va passant per fàbriques, pobles perifèrics i poca cosa més.

Para muestra un botón: una rampeta de pinyó gran i plat petit.

Quan ja es porten una desena de km, a mà dreta es veu un muntanyot bastant alt, i s'aprecia una carretereta que s'hi enfila fins on es perd la vista. Sí, encara estàvem relaxats i contents, ni ens imaginàvem que a partir d'aquell moment no hi hauria més trams plans. Inclús a l'hotel de La Paz vem haver de carregar les bicis a l'esquena fins al segon pis, la puntilla!

Laia cuinant dins d'una aula d'escola.

Tornant a les nostres pistes sense tràfic, un cop superat el muntanyot, s'entra en una regió espectacular de pendents exagerades, poblets tranquils de penes algunes desenes d'habitans, camps trebellats on l'orografia ho permet, rius i, com no, pistes trenca-moral-i-cames.

Vem passar per Morochata, Yanani, Santa Rosa, Independència, entre d'altres. A Independència, no sabem si per la novetat o per què, dues radios locals ens van entrevistar. La pregunta del mi·lió va ser: "y por qué motivo están ustedes por aquí?". També va ser un bon moment quan l'entrevistador explica que Independència s'anomena així perquè va ser un enclau estratègic per fer fora als espanyols de La Paz. Pregunta "Usted que opina al respecto?". Llàstima que la cara de pocker no arribés als transistors.

Villa Independencia

Cédric mirant a Villa Independencia. Se li han posat els pèls de punta de veure el pujadot que ve després!!!

Les Yungues i la coca

Poc després de Independencia, vaja un dia de puja i baixa, s'arriba al riu Sakampaia. És la frontera amb la regió de les Yungues. Aquesta part del pais és coneguda pel seu clima més agradable, la producció d'alguns fruits tropicals, com pinya o mango, i el conrreu de la coca.

La coca és una planta que té un aspecte bastant pobre, però com tots sabem dóna al·legria a una bona part de la humanitat. I és ben cert, dóna ingressos a uns mil·lers de camperols en una regió on no és evident cultivar qualsevol cosa, alivia el cansament de la gent de l'altiplà, especialment als miners de galeria, i se'n beneficia molta més gent, un cop s'ha passat per la cuina i se n'ha fet polssim blanc. Res que no sapigueu.

Fulles de coca assecant-se. Al fons una agència de viatges, molt adecuat.

Fulles de coca assecant-se en el camp de fútbol del poble.

Cajuata és un exemple de poble on s'ha produït tradicionalment la coca des dels temps dels Inques. Ens ho explica un paio amb més pinta a Pablo Escobar que a José Bové. El poble està decadent, però les plantes de coca l'envolten per totes bandes plenes de fulles miraculoses.


Fulla de coca.

A Irupana coneixem en Javier, més boratxo que una cuba, d'origen espanyol i que s'acaba otorgant la professió de químico. Del que diu és dificil saber què és veritat o mentida, però que és una perla, no hi ha dubte.

Ei, però que no tot és pedalar!!!!

Després d'això ja encara queda, Chulumani, una baixada fins a la vegetacio frondosa de Puente Villa, i l'útlima pujada inhumana fins a La Cumbre, abans d'arribar a La Paz! La pujadeta són 3.600 metres de desnivell non-stop, que ens van suposar dos dies de molinet. Ara, val la pena, el paissatge canvia de tropical a les pelades muntanyes de l'altiplà.

Arribem a La Cumbre, que és l'últim coll abans de baixar cap a La Paz, que està sobre els 4.600 metres d'alçada. La baixada és agradable i en una vintena de quilòmetres ja comencen les cases i entrem a la ciutat. Final de trajecte, aquí pengem les bicis per aquest viatge i fins a la propera aventurilla.