L'Isra a l'Illimani

Hem fet el cim!!!!

L'Illimani és la muntanya emblemàtica de La Paz. Domina la ciutat amb els seus 6.462 metres d'alçada, coberta de neu tot l'any. En les postals i pintures de la ciutat, apareix sovint la seva silueta.
Encara que en línia recta quedi bastant a prop de la ciutat, la carretereta fins al poble més proper del camp base de la via normal és dolenta i molt virada. Són 5 hores a furgona. Després es camina un parell d'hores per fer els 600 metres de desnivell aprox fins al camp base. Aquí hem arribat en Julio i en Mario, els guies, en Miguel, el cuiner, i el trio guiri: Bruno, Jean i jo mateix.

Pujant cap a Nido de Cóndores. El camp base queda més avall.

L'endemà cal pujar al camp avançat, Nido de Cóndores, l'últim raplà que queda sense neu a 5.500 metres d'alçada. Són unes 5 hores de pujada xino xano per donar temps al body a aclimatar-se. Des d'aquí es veu amb claredat la ruta normal fins al cim.
Sopem aviat, cap a les 5 de la tarda, i quan ja es posa el sol, la rasca comença a apretar. Moment per entrar a la tenda i intentar dormir fins a l'una de la matinada. Son quarts de 7.

Vista bastant brutal des del camp avançat.

Passem més o menys la nit del lloro, ens llevem a l'una i a les dues comencem a caminar. La ruta es fa bé, només té una pala algo tiesa d'uns 200 o 300 metres de desnivell, potser en el tram més dret uns 65 o 70%. Superat això, ja és bufar, i molt, i fer ampolles, algunes esquerdes a evitar i poc més. Arribem al cim ja amb llum, són les 7 del matí. Yeeeeeeeeeeeeeess!!

En Bruno i en Mario al cim.

L'Isra baixant poc metres per sota del cim.

Hem fet el cim! Huayna Potosí - 6.088 m

Ja som a La Paz, una ciutat que s'exten entre els 3.000 i els 4.000 m d'alçada i envoltada de muntanyes. Una situació immillorable per anar a fer algún cimet, no?

A l'Isra li tempta fer l'Illimani, un cim imponent que es pot veure des de la ciutat, el segon més alt del país, però potser primer caldria reacostumar les cames a caminar, després de tanta bici. A la Laia li agradaria fer algun cim que no sigui tècnicament complicat, per falta d'experiència, així que el Huayna Potosí ens va com anell al dit, i el Cédric s'hi apunta.

Huayna Potosí, venint de La Paz. Maco, no?

Contractem una expedició al Huayna, amb dos guies i un cuiner. Sortim de La Paz per un camí de terra que maltracta la furgoneta de mala manera i ens porta en poc més d'una hora al peu de la muntanya.

De camí cap al cim passem per uns llacs amb tonalitats violetes, granatoses pel seu gran contingut en ferro.

Cementiri miner amb el Huayna Potosí al fons.

En arribar, plantem la tenda, mengem un pollo con arroz comprat a El Alto i anem a jugar una mica amb el piolet, els crampons i la corda. La idea és familiaritzar-nos una mica amb el material i, de pas, aclimatar-nos. Som a 4.700 m d'alçada.

Fent pràctique en una glacera... per sort per pujar al Huayna les parets no eren ni tan dretes ni tan glaçades!

L'endemà, es tractava de fer una curta pujada al camp d'alçada, a 5.100 m. Feia un dia fantàstic, ens ho vem prendre amb molta calma per facilitar l'aclimatació. Pel camí, ens vem trobar amb uns quants grups que baixaven del cim. Alguns estaven en un estat lamentable, i és que le agències venen l'ascensió com accessible a tothom encara que no hagi vist uns crampons en la seva vida o no hagi agafat mai un piolet, i l'alçada sempre ho complica tot...

Campament d'alçada, abans que vingués el mal temps.

Mentre fèiem passar les hores a base de partides de UNO, el cel s'anava ennuvolant.
-Quina previsió hi ha? preguntem als nostres guies. Pel que havíem vist un parell de dies abans el temps havia de complicar-se l'endemà, però aquella tarda no!
Però s'alcen d'espatlles amb cara de i jo què sé. I és que mai miren la previsió del temps. Si demà quan ens despertem fa bo pujarem, sinó no. I ja està. Es posa a nevar...
Anem a dormir o, com a mínim, ho intentem, perquè quan sona el despertador a la 1 de la matinada tenim la sensació de no haver aclucat l'ull. A fora neva una mica, però no fa massa fred i bufa un vent fluix.

Esmorzem una mica i comencem a pujar. La nevada a tapat les traces i la neu és seca i flonja. Anem pujant i a estones un forat entre els núvols ens deixa veure els estels. Al cap d'un parell d'hores els guies no ho tenen massa clar. Total, no veureu res des de dalt! Però nosaltres volem continuar amunt, sempre que el temps no es compliqui. La nostra obstinació no els fa molta gràcia però continuem endavant.

Cap a les 7 a.m. arribem al cim. Estem envoltats de núvols així que de vistes, res de res, però la satisfacció de ser-hi ja és suficient!

Ja som al cim!

Durant la baixada, de mica en mica el dia es va aclarint. El paisatge és espectacular...

Treiem la càmara de fotos i ens encantem una mica assaborint la baixada, llàstima que el guia ens dona presses...

Quan surt el sol veiem la vall, seca el dia anterior i blanquejada per la neu que ha caigut aquesta nit.

Al camp d'alçada, el cuiner ens espera amb una sopa calenta que ens ajuda a recuperar forces per plegar la tenda i tirar avall. A l'hora de dinar ja som de nou a La Paz amb un gran dilema: què fer primer, dutxar-se, menjar o dormir.

Vista baixant del cim. A la dreta de les muntanyes hi ha La Paz, a l'esquerra, comencen les Yungues i la zona selvàtica.

Bolívia és una festa!

Quan érem a Chile vem conèixer un home d'origen espanyol que ens va dir que les festes bolivianes eren les més desfassades que havia vist mai. Quan vem arribar a Bolivia, no vem tenir la sensació que fossin gent especialment alegre i divertida, no tenien pinta de fiesterus empedernits, vaja.

Però la nostra opinió ha canviat.

De camí cap a La Paz, la nostra ruta passava per Independencia. 200 km abans d'arribar-hi, la gent ens preguntava si anàvem cap allà per la festa. No ens sabien dir quins pobles ens trobaríem, com era el recorregut, el desnivell, l'estat de la carretera... però tothom tenia molt clar que el 16 de juliol s'hi feia una festa que durava tres dies, amb litres i litres de chicha i ballaruca. I molts tenien clar també que no s'ho volien perdre...

Vem arribar a Independencia quatre dies abans de l'aconteixement. Durant el dia, tranquil·litat absoluta. Al vespre, tothom era al carrer. D'uns bafles enormes sortia música a tota canya i grups de gent assajaven els balls tradicionals en un carrer empedrat sense llum i en baixada. No sabem com va sortir l'espectacle el dia D però, en qualsevol cas, durant els assajos s'ho passaven pipa.

Per les festes, treuen la vestimenta tradicional...

Dos dies més tard, el 14 de juliol, vem arribar a Cajuata. Un poble cocalero que havia tingut els seus anys d'esplendor però que ara es troba en un estat de decrepitud lamentable. Mentre rebotàvem de botiga en botiga buscant fruita (veus mandariners i tarongers per tot arreu però impossible trobar fruita a les botigues!), ens vem creuar amb el director de l'escola i el corregidor (l'alcalde) del poble. Ens van comentar que aquell vespre feien un desfile de teias, un homenatge a Don Pedro Domingo Murillo, el mestís que va liderar la revolta criolla del 16 de juliol contra els espanyols, aprofitant que aquests estàven despitats amb les festes de la verge del Carme. És la festa oficial de La Paz, però allà també o celebraven amb dos dies de desfilades i actes diversos. De fet, érem el 14 de juliol, però les coses importants s'han de prendre amb temps així que començaven la festa dos dies abans de la data assenyalada.

Cap a les set de la tarda, afamats, vem sortir de l'hotel amb la intenció d'anar a trobar un pollo con papas o con arroz que ens deixés ben tips i poder anar a dormir d'hora, estàvem baldats. Però en passar el portal, ens adonem que la festa estava començant i ens vem quedar a fer una mica el badoc. La mestra d'anglès s'havia convertit en mestra de cerimònies i anava parlant per un micro presentant les diferents autoritats del poble i explicant els actes que es farien aquell vespre. De sobte, sentim que entre les autoritats cita "una delegación extranjera con representantes de las repúblicas española y francesa", i ens convida a presenciar els actes festius des de la tribuna, al costat del metge, el director de l'escola i l'alcalde. Com que només quedava una cadira lliure, la Laia va ser designada com a representant de la Delegació Estrangera. Així, va tenir el privilegi d'escoltar de ben aprop un parell de discursos sobre com els malvats espanyols havien oprimit durant segles als bolivians que, finalment, es van revoltar i van aconseguir conquerir la seva independència a base de sang, suor i llàgrimes.

La Laia, a la tribuna d'honor, en la celebració de la revolta boliviana contra els opressors espanyols.

L'acte central consistia en una desfilada de tots els estudiants, ordenats per edats i diferentes seccions, que es distingien per una vestimenta específica. El professor de música dirigia la banda i el mestre de gimnàstica organitzava la desfilada a base de "En formación... ar!" i "descansen... ar!", segurament més inspirat pel que va aprendre durant el servei militar que pels seus coneixements d'educació física. De tant en tant, la música callava i se sentia un "Te queremos Bolivia" i "Viva la poderosa Cajuata" corejat a ple pulmó per tot el jovent.

Un parell d'hores més tard, després que uns nens d'uns vuit anyets ballessin unes danses que tenien molt més de chotis madrileny que de tradició ayamara, i que una nano que no feia més d'un metre declamés apassionadament un poema patriòtic escrit per ell que li augura un brillant futur en la carrera política, l'acte es va donar per tancat i tothom se'n va anar cap a casa o a menjar-se un polllo con arroz, fideos i papas en algun dels xiringuitos del poble .

Tres dies més tard, arribem a Plazuela. L'etapa havia sigut llarga, polsegosa i dura. El poble no és gaire gran, sense cap gràcia, carrers de terra i poca cosa a les botigues. Ens diuen que aquell dia és la festa del poble, però de moment no veiem que hi hagi gaire ambient, només més gent del normal pel carrer xerrant, prenent una cervesa, però res més.

Aconseguim que ens donin permís per instal·lar-nos en una aula de l'escola, a uns 200 m de la plaça del poble. Després de sopar treiem el nas a la plaça però no hi ha música ni res en especial, algú diu que estan esperant la banda. Pensem que la cosa no dona per gaire i que la festa no passa d'una borratxera col·lectiva, així que anem a dormir. Però al cap de poca estona, la banda ja deu haver arribat perquè comença a tocar. Ens posem els taps. Enmig d'un son intermitent, sentim com la banda plega i el substitueix un DJ que punxa les canciones del verano que portem sentint des d'Argentina. Després el ja només són tambors, que encara sonen quan ens aixequem a quarts de set. La festa no ha parat en tota la nit.

Cansats i ullerosos, recollim els trastos i agafem la bici. Quan passem per la plaça, la banda torna a tocar cançons tradicionals, en una mena de cercavila on unes dones ja grans amb uns llampants vestits tradicionals ballen al costat de joves completament borratxos que ja no deuen recordar ni el seu nom.

Al centre de La Paz, un diumenge al matí ens trobem que han tallat la circulació del carrer principal. De 9 del matí a 7 de la tarda, una quarantena de comparsen van desfilant, ballant al so de la música amb vestits tradicionals. Són els estudiants universitaris que celebren el començament de curs. Cada comparsa té el seu uniforme, la seva banda de música i la seva coreografia, que en alguns casos és força monòtona però en d'altres sembla una fusió d'aeròbic i danses africanes, cosa que a prop de 4.000 m d'alçada té el seu mèrit.

Una comparsa d'estudiants el dia de l'assaig general

Ens quedem impressionats per la il·lusió dels estudiants per començar el curs i per l'energia dedicada a la celebració i a recuperar les danses i músiques tradicionals. Però el que no sabem encara és que allò només és un assaig, la celebració real és el diumenge següent, amb vestits encara més llampants, cadires i grades plenes de gent a banda i banda del carrer que no et deixen creuar de cap de les maneres, i un taxa d'alcohol mitjana a les 7 del vespre de record Guinness.

Cholitas de gala, i és que la tradició no està renyida amb l'elegància... o sí?

Més tard, en la nostra escapada a la Selva, coincidim amb les festes de Rurrenabaque. Més desfilades d'estudiants i treballadors agrupats per sectors, actuacions i actes oficials. I no se t'acudeixi buscar un guia que et porti a fer un trek en aquestes dates, perquè cap d'ells es vol perdre la desfilada dels seus fills...

No hi ha dubte que la tradició i la festa estan ben arrelades en la cultura boliviana!

¿De dónde están viniendo?

Quan vem entrar a Bolivia per la zona de l'altiplà, ens vem trobar amb gent reservada, que demostraven poca curiositat cap a nosaltres i tenien poques ganes de parlar. Un bon contrast després de la xerrameca Argentina!

Però en deixar enrere l'altiplà i aproximar-nos a la zona de Las Yungas la cosa va començar a canviar. Sortint de Cochabamba en direcció de La Paz, vem agafar una carretera que no era la principal, per evitar el tràfic. Objectiu acomplert. Estavem completament fora de la ruta habitual, tan de locals com de turistes.

La primera nit, vem demanar permís per dormir dins d'una escola d'un petit poblet. Una senyora que apenes parlava castellà ens va dir que sí, que no hi havia problema. Al vespre, enmig d'una emocionant partida de UNO, una comitiva formada per tres homes el poble ens va venir a saludar. Venien a comprovar si érem gent de bé o bé si teníem intencions de fer mal (robar un pupitre?). No entenien què hi fèiem allà. Els vem dir que estàvem de viatge.
-¿Paseando nomás, de gira?
-Sí.
-¿Para qué?
-Para conocer Bolivia.
-Ah!

La resposta no sembla que els convenci perquè repeteixen la pregunta dues o tres vegades durant la conversa. Els diem que som turistes. Però la cosa tampoc no els aclareix gaire perquè, de fet, som els primers exemplars d'aquesta raça que passen per allà.

-¿Y quién les paga por hacer esto?

-Nadie.

Es queden mirant el terra, desconcertats.

Al cap d'una estona de parlar, ens saluden i marxen. Tenim la sensació que no han entès gran cosa del que els hem explicat... però almenys no els hem semblat perillosos!

Les escoles es converteixen en el nostre allotjament habitual durant el tram Cochabamba-La Paz.

Aquí, el Cédric preparant el sopar en un pupitre de l'escola de Ventilla

(el nom ja ho diu tot sobre per què preferim dormir entre quatre parets!).

L'endemà, després de fer un coll inesperat a més de 4.000 m, baixem a la vall, on passem per diversos pobles. La gent ens mira, encuriosida. Alguns nens s'acosten corrents per veure'ns millor. D'altres fugen corrents, espantants, quan els sorprenem pel camí. Quan s'acosta l'hora de plantejar-nos on dormim passem per un poble on hi ha una escola. Hi anem per preguntar si hi podem passar la nit. La dona que ens atén no dubta ni un moment, ens diu que sí de seguida. Ella i el seu marit viuen en el recinte de l'escola, en són els vigilants. Ens assigna una classe i ens hi instal·lem. Al vespre, el marit ve a saludar-nos. S'interessa per les bicicletes, per si quan duren els neumàtics i les llantes. Tot i que són una parella molt jove ja tenen 4 fills, i n'hi ha un parell que no paren d'observar-nos, però són molt tímids i quan els parlem ens contesten amb monosíl·labs. Més tard, mentre sopem, el marit ens ofererix una palangana plena de blat de moro, l'acaba de preparar la seva dona. Tot i la gana que tenim, costa empassar-s'ho, els grans són grossos i la pell dura, però fem un esforç, després de la seva amabilitat l'últim que voldríem és ofendre'ls...

Els nens ens observen encuriosits, en alguns llocs ens ametrallen a preguntes i fiquen el nas a tot arreu, en d'altres no s'atreveixen a acostar-se a menys de 20 metres...

Ens acomiadem de la família i continuem la ruta. Pel camí, alguns ens saluden, molts ens miren. Quan parem, sempre hi ha algú que pregunta: ¿De dónde están viniendo? i quan els diem que venim de Chile es queden astorats ¿Pura bicicleta? Pregunten, fent el gest de pedalar amb les mans. I quan els diem que sí, aleshores ve la pregunta ¿Y no se cansan?. I sí, es clar que ens cansem, però aleshores parem, descansem i continuem. Aquestes preguntes són les fàcils, són les que ja ens esperem, les que hem respost desenes de vegades. Però quan et pregunten el per què la cosa es complica, perqué les nostres respostes no els encaixen. Está clar que viatjar per turisme és un concepte que els queda molt lluny.
-¿Hacia dónde están yendo?
-Vamos a La Paz
-¿A qué?
-A pasear, a conocer...
-¿Y por qué? ...
-¿Y quién les financia? ...
-¿Han hecho algún voto o alguna promesa a un santo?

Cada dos per tres ens parlen d'una parella de ciclistes holandesos que ha passat per allà fa unes 3 o 4 setmanes, de camí cap a Coroico, i acabem una mica tips de sentir repetir la mateixa història vint vegades. Sembla que tothom els hagi vist. Un senyor ens explica que els van fer una entrevista per la ràdio quan éren per la regió i, un dies més tard, els van tornar a entrevistar en ser a Coroico, així tots es van quedar tranquils sabent que els dos holandesos havien arribat sans i estalvis.

En aquest poble no hi ha escola, així que ens conviden a acampar en el porxo de l'església.
Ho agraïm, perquè al cap de pocs minuts d'instal.lar-nos es posa a ploure a bots i a barrals...

La regió de Cochabamba i Las Yungas no és àrida com l'altiplà. La terra és fèrtil i el clima benigne, suau a l'hivern i calorós i plujós a l'estiu. Un pagès ens explica que allà s'hi pot fer créixer de tot: blat, blat de moro, patata, tarongers, carbassa... però que el problema és el terreny. És tan muntanyós que no hi ha ni un camp pla, tots fan molta pendent, impossible treballar-hi amb tractors. Per altra banda, la carretera que els uneix a La Paz és de terra, amb uns pendents i unes curves que la fan lentíssima i insegura per al transport de les mercaderies. Per l'altra banda, un riu talla la comunicació amb Cochabamba uns 4 mesos a l'any (sort que hem vingut a l'època seca!). Tot plegat fa que aquests pobles no siguin miserables, però tampoc creixin, no es desenvolupen prou per donar feina a tothom i molts marxen a l'estranger per tenir més oportunitats. Alguns es queden, però d'altres tornen a Bolívia, es compren una casa i monten una botigueta. I és que la gran dificultat per a la majoria dels bolivians és acumular prou diners per poder engegar algun negoci.

No hi ha ni un lloc pla. Els camps en pendent, la carretera que només fa que pujar una muntanya per baixar per l'altre costat, tot plegat fa que aquesta zona quedi molt aïllada i poc desenvolupada.

Creuant el riu Sacampaya. No hi ha pont, l'estan construint. En aquests moments és època seca i baixa poca aigua, però durant els mesos de pluja la carretera cap a Cochabamba queda tallada.

Durant els darrers anys, el destí de molts bolivians ha estat Espanya. Així que quan els diem que som espanyols, molts ens parlen dels seus familiars i amics que han marxat cap allà. I aquí ve una de les sèries de preguntes que més temem.

-¿Y cómo les va a los bolivianos en su país? ¿Y cómo se está en su país? ¿Hay trabajo? ¿Cúanto cuesta la visa?...-

No sabem massa què dir-los perquè la visió que en poguem tenir segurament és molt parcial i superficial. Intentem explicar-los que no és gens fàcil, sobretot la qüestió dels papers, emigrar no és un camí de roses. Intentem posar-nos per un moment en la pell d'una persona que ha viscut tota la vida en un d'aquells pobles i que arriba a Madrid o a Barcelona i per fer-s'hi un lloc. Ho veiem negre. Però per altra banda, què els hem de dir, que es quedin tota la vida en una casa d'adobe, sense electricitat ni aigua corrent, treballant uns camps inclinats en pendents del 20%, sense possibilitats de donar estudis (i per tant la possibilitat d'una vida millor) als fills?

Després de quatre dies de pedalar per llocs habitats però amb pobles que no passen de la dotzena de famílies, arribem a Independencia, una població ja gran, amb botigues, mercat setmanal i una festa anual de renom. Aquí, per dormir, substituïm les escoles per un hostal d'on marxarem carregats de puces. Però això ve després. Perquè a l'arribada, el primer que ens trobem són dos periodistes que ens volen fer una entrevista en directe per a dues ràdios locals. No ens hi podem negar -de fet, ja tenim una mica d'experiència en el tema perquè en un poble del nord d'Argentina, Chilecito, ja ens van entrevistar; l'endemà el gerent del càmping on érem ens va dir que ens havia vist a la TV, pel canal local-.

La reportera entrevistant a l'Isra, en directe. La introducció era en quechua així que vés a saber què va dir sobre nosaltres...

Així que tots tres passem pel micròfon, el Cédric l'Israel i jo, explicant la nostra aventura i com ens agrada Bolívia i que bé que ens tracten els bolivians. M'imagino la gent que ens sent, pensant... mira, com els holandesos! I d'altres: els matats que he vist aquest matí suant per la carretera! I d'altres que canviaran el dial perquè només parlen quechua o aymara...

Una cholita punxant música per a ràdio Independencia. Degut a l'aïllament dels pobles i l'absència de TV en la majoria de cases, la ràdio té un paper molt important en aquesta zona.

Una setmana més tard veiem un 4x4 aparcat a la vora el camí, matrícula suïssa. Són els primers guiris que veiem des de Cochabamba. Ens parem per saludar-los.

- Hola... Hi! (introducció-test d'idioma per veure en què responen)

- Hola! (accent de suïss-argentí)... Ustedes son tres ciclistas, dos españoles y un francés, que vienen de Cochabamba y van hacia Coroico, ¿verdad? ¡Estamos hartos de que nos hablen de ustedes en cada pueblo!

L'últim tram: Cochabamba a La Paz per les Yungas

La feina ben feta, no té fronteres

És una veritat de "perogrullo" que si un prepara la ruta pels propers dies sense tenir tota la informació de com és la carretera, pot endur-se alguna sorpresa dolorosa per a les cames.
El procediment és fàcil: obres el mapa rutero del país on a penes surten les ciutats més importants, busques les possibles carreteres que et poden portar a la teva destinació, i veus que tot és factible.

No hi ha res com trobar-se un Sheraton a mig camí per tenir una mica de confort.

Per assegurar-te que no hi ha cap parany amagat en les regions per on passen els recorreguts -com ara que la carretera fa anys que ja no existeix o no és transitable, o que resulta ser la zona preferida per màfies del narcotràfic, cosa que potser ens faria sentir no massa ben rebuts- fas alguna pregunta al paio de l'hotel perquè et digui el què. Clar que sovint la resposta, i com va ser pel tram que preparàvem entre Cochabamba i La Paz, és de l'estil, "-sí, sale a La Paz por esa ruta" o "no estuve por ahí, pero no hay problema, pueden ir". Vaja, que et marxen tots els dubtes que tenies, i ja no tens més remei que escollir per criteris més simples, com que hi haurà menys trafic de camions, o que passes per unes runes que veus en un mapa turísitic de la zona però que no apareixen en cap guia de les reconeguedes.

Hi ha dues maneres d'anar de Cochabamba a La Paz. La més òbvia és la carrtera principal, asfaltada i d'uns 600 km. Té bastant de tràfic perquè de fet és l'eix que uneix les ciutats més importants del pais, Santa Cruz de la Sierra, La Paz i Cochabamba. L'altra opció, és un recorregut que es fa a base d'anar passant per una regió algo més a l'est, per pistes locals i per on vem intuir que no hi hauria massa camió torrecollons. Perdó pel vocabulari. Amb això, i sabent que el recorregut per pistes era algo més curt en distància, vem llençar-nos-hi, calculant que tardariem sobre una setmana per liquidar el tram.

Pels qui estueu acostumats a veure perfils de desnivell, us fareu una idea del que donen de si les carreteres tranquiles de Bolivia. En 500 km, vem fer 15.000 de desnivell acumulat de pujada, i que amb les bicis carregades li va donar un alicient extra al tema. Això si, us asseguro que no hi havia tràfic, aquí no ens vem equivocar. En les dues setmanes, al cap de dos dies de pedalar ens reiem de la previsió algo optimista que vem fer, quasi no vem trobar cotxes ni camions, només en el tram més proper a La Paz la cosa va passar de 1 o 2, a una centena.

Però, ei, val la pena

Els primers quilòmetres de sortida de Cochabamba són, per dir-ho d'alguna manera, poc interessants. La carretera és una mena d'autovia que va passant per fàbriques, pobles perifèrics i poca cosa més.

Para muestra un botón: una rampeta de pinyó gran i plat petit.

Quan ja es porten una desena de km, a mà dreta es veu un muntanyot bastant alt, i s'aprecia una carretereta que s'hi enfila fins on es perd la vista. Sí, encara estàvem relaxats i contents, ni ens imaginàvem que a partir d'aquell moment no hi hauria més trams plans. Inclús a l'hotel de La Paz vem haver de carregar les bicis a l'esquena fins al segon pis, la puntilla!

Laia cuinant dins d'una aula d'escola.

Tornant a les nostres pistes sense tràfic, un cop superat el muntanyot, s'entra en una regió espectacular de pendents exagerades, poblets tranquils de penes algunes desenes d'habitans, camps trebellats on l'orografia ho permet, rius i, com no, pistes trenca-moral-i-cames.

Vem passar per Morochata, Yanani, Santa Rosa, Independència, entre d'altres. A Independència, no sabem si per la novetat o per què, dues radios locals ens van entrevistar. La pregunta del mi·lió va ser: "y por qué motivo están ustedes por aquí?". També va ser un bon moment quan l'entrevistador explica que Independència s'anomena així perquè va ser un enclau estratègic per fer fora als espanyols de La Paz. Pregunta "Usted que opina al respecto?". Llàstima que la cara de pocker no arribés als transistors.

Villa Independencia

Cédric mirant a Villa Independencia. Se li han posat els pèls de punta de veure el pujadot que ve després!!!

Les Yungues i la coca

Poc després de Independencia, vaja un dia de puja i baixa, s'arriba al riu Sakampaia. És la frontera amb la regió de les Yungues. Aquesta part del pais és coneguda pel seu clima més agradable, la producció d'alguns fruits tropicals, com pinya o mango, i el conrreu de la coca.

La coca és una planta que té un aspecte bastant pobre, però com tots sabem dóna al·legria a una bona part de la humanitat. I és ben cert, dóna ingressos a uns mil·lers de camperols en una regió on no és evident cultivar qualsevol cosa, alivia el cansament de la gent de l'altiplà, especialment als miners de galeria, i se'n beneficia molta més gent, un cop s'ha passat per la cuina i se n'ha fet polssim blanc. Res que no sapigueu.

Fulles de coca assecant-se. Al fons una agència de viatges, molt adecuat.

Fulles de coca assecant-se en el camp de fútbol del poble.

Cajuata és un exemple de poble on s'ha produït tradicionalment la coca des dels temps dels Inques. Ens ho explica un paio amb més pinta a Pablo Escobar que a José Bové. El poble està decadent, però les plantes de coca l'envolten per totes bandes plenes de fulles miraculoses.


Fulla de coca.

A Irupana coneixem en Javier, més boratxo que una cuba, d'origen espanyol i que s'acaba otorgant la professió de químico. Del que diu és dificil saber què és veritat o mentida, però que és una perla, no hi ha dubte.

Ei, però que no tot és pedalar!!!!

Després d'això ja encara queda, Chulumani, una baixada fins a la vegetacio frondosa de Puente Villa, i l'útlima pujada inhumana fins a La Cumbre, abans d'arribar a La Paz! La pujadeta són 3.600 metres de desnivell non-stop, que ens van suposar dos dies de molinet. Ara, val la pena, el paissatge canvia de tropical a les pelades muntanyes de l'altiplà.

Arribem a La Cumbre, que és l'últim coll abans de baixar cap a La Paz, que està sobre els 4.600 metres d'alçada. La baixada és agradable i en una vintena de quilòmetres ja comencen les cases i entrem a la ciutat. Final de trajecte, aquí pengem les bicis per aquest viatge i fins a la propera aventurilla.