TRANSANDES

L'Isra a l'Illimani

2007-08-11T18:31:00.000+01:00

Hem fet el cim!!!!

L'Illimani és la muntanya emblemàtica de La Paz. Domina la ciutat amb els seus 6.462 metres d'alçada, coberta de neu tot l'any. En les postals i pintures de la ciutat, apareix sovint la seva silueta.
Encara que en línia recta quedi bastant a prop de la ciutat, la carretereta fins al poble més proper del camp base de la via normal és dolenta i molt virada. Són 5 hores a furgona. Després es camina un parell d'hores per fer els 600 metres de desnivell aprox fins al camp base. Aquí hem arribat en Julio i en Mario, els guies, en Miguel, el cuiner, i el trio guiri: Bruno, Jean i jo mateix.

Pujant cap a Nido de Cóndores. El camp base queda més avall.

L'endemà cal pujar al camp avançat, Nido de Cóndores, l'últim raplà que queda sense neu a 5.500 metres d'alçada. Són unes 5 hores de pujada xino xano per donar temps al body a aclimatar-se. Des d'aquí es veu amb claredat la ruta normal fins al cim.
Sopem aviat, cap a les 5 de la tarda, i quan ja es posa el sol, la rasca comença a apretar. Moment per entrar a la tenda i intentar dormir fins a l'una de la matinada. Son quarts de 7.

Vista bastant brutal des del camp avançat.

Passem més o menys la nit del lloro, ens llevem a l'una i a les dues comencem a caminar. La ruta es fa bé, només té una pala algo tiesa d'uns 200 o 300 metres de desnivell, potser en el tram més dret uns 65 o 70%. Superat això, ja és bufar, i molt, i fer ampolles, algunes esquerdes a evitar i poc més. Arribem al cim ja amb llum, són les 7 del matí. Yeeeeeeeeeeeeeess!!

En Bruno i en Mario al cim.

L'Isra baixant poc metres per sota del cim.

Hem fet el cim! Huayna Potosí - 6.088 m

2007-07-29T02:59:00.000+01:00

Ja som a La Paz, una ciutat que s'exten entre els 3.000 i els 4.000 m d'alçada i envoltada de muntanyes. Una situació immillorable per anar a fer algún cimet, no?

A l'Isra li tempta fer l'Illimani, un cim imponent que es pot veure des de la ciutat, el segon més alt del país, però potser primer caldria reacostumar les cames a caminar, després de tanta bici. A la Laia li agradaria fer algun cim que no sigui tècnicament complicat, per falta d'experiència, així que el Huayna Potosí ens va com anell al dit, i el Cédric s'hi apunta.

Huayna Potosí, venint de La Paz. Maco, no?

Contractem una expedició al Huayna, amb dos guies i un cuiner. Sortim de La Paz per un camí de terra que maltracta la furgoneta de mala manera i ens porta en poc més d'una hora al peu de la muntanya.

De camí cap al cim passem per uns llacs amb tonalitats violetes, granatoses pel seu gran contingut en ferro.

Cementiri miner amb el Huayna Potosí al fons.

En arribar, plantem la tenda, mengem un pollo con arroz comprat a El Alto i anem a jugar una mica amb el piolet, els crampons i la corda. La idea és familiaritzar-nos una mica amb el material i, de pas, aclimatar-nos. Som a 4.700 m d'alçada.

Fent pràctique en una glacera... per sort per pujar al Huayna les parets no eren ni tan dretes ni tan glaçades!

L'endemà, es tractava de fer una curta pujada al camp d'alçada, a 5.100 m. Feia un dia fantàstic, ens ho vem prendre amb molta calma per facilitar l'aclimatació. Pel camí, ens vem trobar amb uns quants grups que baixaven del cim. Alguns estaven en un estat lamentable, i és que le agències venen l'ascensió com accessible a tothom encara que no hagi vist uns crampons en la seva vida o no hagi agafat mai un piolet, i l'alçada sempre ho complica tot...

Campament d'alçada, abans que vingués el mal temps.

Mentre fèiem passar les hores a base de partides de UNO, el cel s'anava ennuvolant.
-Quina previsió hi ha? preguntem als nostres guies. Pel que havíem vist un parell de dies abans el temps havia de complicar-se l'endemà, però aquella tarda no!
Però s'alcen d'espatlles amb cara de i jo què sé. I és que mai miren la previsió del temps. Si demà quan ens despertem fa bo pujarem, sinó no. I ja està. Es posa a nevar...
Anem a dormir o, com a mínim, ho intentem, perquè quan sona el despertador a la 1 de la matinada tenim la sensació de no haver aclucat l'ull. A fora neva una mica, però no fa massa fred i bufa un vent fluix.

Esmorzem una mica i comencem a pujar. La nevada a tapat les traces i la neu és seca i flonja. Anem pujant i a estones un forat entre els núvols ens deixa veure els estels. Al cap d'un parell d'hores els guies no ho tenen massa clar. Total, no veureu res des de dalt! Però nosaltres volem continuar amunt, sempre que el temps no es compliqui. La nostra obstinació no els fa molta gràcia però continuem endavant.

Cap a les 7 a.m. arribem al cim. Estem envoltats de núvols així que de vistes, res de res, però la satisfacció de ser-hi ja és suficient!

Ja som al cim!

Durant la baixada, de mica en mica el dia es va aclarint. El paisatge és espectacular...

Treiem la càmara de fotos i ens encantem una mica assaborint la baixada, llàstima que el guia ens dona presses...

Quan surt el sol veiem la vall, seca el dia anterior i blanquejada per la neu que ha caigut aquesta nit.

Al camp d'alçada, el cuiner ens espera amb una sopa calenta que ens ajuda a recuperar forces per plegar la tenda i tirar avall. A l'hora de dinar ja som de nou a La Paz amb un gran dilema: què fer primer, dutxar-se, menjar o dormir.

Vista baixant del cim. A la dreta de les muntanyes hi ha La Paz, a l'esquerra, comencen les Yungues i la zona selvàtica.

Bolívia és una festa!

2007-07-27T22:59:00.000+01:00

Quan érem a Chile vem conèixer un home d'origen espanyol que ens va dir que les festes bolivianes eren les més desfassades que havia vist mai. Quan vem arribar a Bolivia, no vem tenir la sensació que fossin gent especialment alegre i divertida, no tenien pinta de fiesterus empedernits, vaja.

Però la nostra opinió ha canviat.

De camí cap a La Paz, la nostra ruta passava per Independencia. 200 km abans d'arribar-hi, la gent ens preguntava si anàvem cap allà per la festa. No ens sabien dir quins pobles ens trobaríem, com era el recorregut, el desnivell, l'estat de la carretera... però tothom tenia molt clar que el 16 de juliol s'hi feia una festa que durava tres dies, amb litres i litres de chicha i ballaruca. I molts tenien clar també que no s'ho volien perdre...

Vem arribar a Independencia quatre dies abans de l'aconteixement. Durant el dia, tranquil·litat absoluta. Al vespre, tothom era al carrer. D'uns bafles enormes sortia música a tota canya i grups de gent assajaven els balls tradicionals en un carrer empedrat sense llum i en baixada. No sabem com va sortir l'espectacle el dia D però, en qualsevol cas, durant els assajos s'ho passaven pipa.

Per les festes, treuen la vestimenta tradicional...

Dos dies més tard, el 14 de juliol, vem arribar a Cajuata. Un poble cocalero que havia tingut els seus anys d'esplendor però que ara es troba en un estat de decrepitud lamentable. Mentre rebotàvem de botiga en botiga buscant fruita (veus mandariners i tarongers per tot arreu però impossible trobar fruita a les botigues!), ens vem creuar amb el director de l'escola i el corregidor (l'alcalde) del poble. Ens van comentar que aquell vespre feien un desfile de teias, un homenatge a Don Pedro Domingo Murillo, el mestís que va liderar la revolta criolla del 16 de juliol contra els espanyols, aprofitant que aquests estàven despitats amb les festes de la verge del Carme. És la festa oficial de La Paz, però allà també o celebraven amb dos dies de desfilades i actes diversos. De fet, érem el 14 de juliol, però les coses importants s'han de prendre amb temps així que començaven la festa dos dies abans de la data assenyalada.

Cap a les set de la tarda, afamats, vem sortir de l'hotel amb la intenció d'anar a trobar un pollo con papas o con arroz que ens deixés ben tips i poder anar a dormir d'hora, estàvem baldats. Però en passar el portal, ens adonem que la festa estava començant i ens vem quedar a fer una mica el badoc. La mestra d'anglès s'havia convertit en mestra de cerimònies i anava parlant per un micro presentant les diferents autoritats del poble i explicant els actes que es farien aquell vespre. De sobte, sentim que entre les autoritats cita "una delegación extranjera con representantes de las repúblicas española y francesa", i ens convida a presenciar els actes festius des de la tribuna, al costat del metge, el director de l'escola i l'alcalde. Com que només quedava una cadira lliure, la Laia va ser designada com a representant de la Delegació Estrangera. Així, va tenir el privilegi d'escoltar de ben aprop un parell de discursos sobre com els malvats espanyols havien oprimit durant segles als bolivians que, finalment, es van revoltar i van aconseguir conquerir la seva independència a base de sang, suor i llàgrimes.

La Laia, a la tribuna d'honor, en la celebració de la revolta boliviana contra els opressors espanyols.

L'acte central consistia en una desfilada de tots els estudiants, ordenats per edats i diferentes seccions, que es distingien per una vestimenta específica. El professor de música dirigia la banda i el mestre de gimnàstica organitzava la desfilada a base de "En formación... ar!" i "descansen... ar!", segurament més inspirat pel que va aprendre durant el servei militar que pels seus coneixements d'educació física. De tant en tant, la música callava i se sentia un "Te queremos Bolivia" i "Viva la poderosa Cajuata" corejat a ple pulmó per tot el jovent.

Un parell d'hores més tard, després que uns nens d'uns vuit anyets ballessin unes danses que tenien molt més de chotis madrileny que de tradició ayamara, i que una nano que no feia més d'un metre declamés apassionadament un poema patriòtic escrit per ell que li augura un brillant futur en la carrera política, l'acte es va donar per tancat i tothom se'n va anar cap a casa o a menjar-se un polllo con arroz, fideos i papas en algun dels xiringuitos del poble .

Tres dies més tard, arribem a Plazuela. L'etapa havia sigut llarga, polsegosa i dura. El poble no és gaire gran, sense cap gràcia, carrers de terra i poca cosa a les botigues. Ens diuen que aquell dia és la festa del poble, però de moment no veiem que hi hagi gaire ambient, només més gent del normal pel carrer xerrant, prenent una cervesa, però res més.

Aconseguim que ens donin permís per instal·lar-nos en una aula de l'escola, a uns 200 m de la plaça del poble. Després de sopar treiem el nas a la plaça però no hi ha música ni res en especial, algú diu que estan esperant la banda. Pensem que la cosa no dona per gaire i que la festa no passa d'una borratxera col·lectiva, així que anem a dormir. Però al cap de poca estona, la banda ja deu haver arribat perquè comença a tocar. Ens posem els taps. Enmig d'un son intermitent, sentim com la banda plega i el substitueix un DJ que punxa les canciones del verano que portem sentint des d'Argentina. Després el ja només són tambors, que encara sonen quan ens aixequem a quarts de set. La festa no ha parat en tota la nit.

Cansats i ullerosos, recollim els trastos i agafem la bici. Quan passem per la plaça, la banda torna a tocar cançons tradicionals, en una mena de cercavila on unes dones ja grans amb uns llampants vestits tradicionals ballen al costat de joves completament borratxos que ja no deuen recordar ni el seu nom.

Al centre de La Paz, un diumenge al matí ens trobem que han tallat la circulació del carrer principal. De 9 del matí a 7 de la tarda, una quarantena de comparsen van desfilant, ballant al so de la música amb vestits tradicionals. Són els estudiants universitaris que celebren el començament de curs. Cada comparsa té el seu uniforme, la seva banda de música i la seva coreografia, que en alguns casos és força monòtona però en d'altres sembla una fusió d'aeròbic i danses africanes, cosa que a prop de 4.000 m d'alçada té el seu mèrit.

Una comparsa d'estudiants el dia de l'assaig general

Ens quedem impressionats per la il·lusió dels estudiants per començar el curs i per l'energia dedicada a la celebració i a recuperar les danses i músiques tradicionals. Però el que no sabem encara és que allò només és un assaig, la celebració real és el diumenge següent, amb vestits encara més llampants, cadires i grades plenes de gent a banda i banda del carrer que no et deixen creuar de cap de les maneres, i un taxa d'alcohol mitjana a les 7 del vespre de record Guinness.

Cholitas de gala, i és que la tradició no està renyida amb l'elegància... o sí?

Més tard, en la nostra escapada a la Selva, coincidim amb les festes de Rurrenabaque. Més desfilades d'estudiants i treballadors agrupats per sectors, actuacions i actes oficials. I no se t'acudeixi buscar un guia que et porti a fer un trek en aquestes dates, perquè cap d'ells es vol perdre la desfilada dels seus fills...

No hi ha dubte que la tradició i la festa estan ben arrelades en la cultura boliviana!

¿De dónde están viniendo?

2007-07-23T21:17:00.000+01:00

Quan vem entrar a Bolivia per la zona de l'altiplà, ens vem trobar amb gent reservada, que demostraven poca curiositat cap a nosaltres i tenien poques ganes de parlar. Un bon contrast després de la xerrameca Argentina!

Però en deixar enrere l'altiplà i aproximar-nos a la zona de Las Yungas la cosa va començar a canviar. Sortint de Cochabamba en direcció de La Paz, vem agafar una carretera que no era la principal, per evitar el tràfic. Objectiu acomplert. Estavem completament fora de la ruta habitual, tan de locals com de turistes.

La primera nit, vem demanar permís per dormir dins d'una escola d'un petit poblet. Una senyora que apenes parlava castellà ens va dir que sí, que no hi havia problema. Al vespre, enmig d'una emocionant partida de UNO, una comitiva formada per tres homes el poble ens va venir a saludar. Venien a comprovar si érem gent de bé o bé si teníem intencions de fer mal (robar un pupitre?). No entenien què hi fèiem allà. Els vem dir que estàvem de viatge.
-¿Paseando nomás, de gira?
-Sí.
-¿Para qué?
-Para conocer Bolivia.
-Ah!

La resposta no sembla que els convenci perquè repeteixen la pregunta dues o tres vegades durant la conversa. Els diem que som turistes. Però la cosa tampoc no els aclareix gaire perquè, de fet, som els primers exemplars d'aquesta raça que passen per allà.

-¿Y quién les paga por hacer esto?

-Nadie.

Es queden mirant el terra, desconcertats.

Al cap d'una estona de parlar, ens saluden i marxen. Tenim la sensació que no han entès gran cosa del que els hem explicat... però almenys no els hem semblat perillosos!

Les escoles es converteixen en el nostre allotjament habitual durant el tram Cochabamba-La Paz.

Aquí, el Cédric preparant el sopar en un pupitre de l'escola de Ventilla

(el nom ja ho diu tot sobre per què preferim dormir entre quatre parets!).

L'endemà, després de fer un coll inesperat a més de 4.000 m, baixem a la vall, on passem per diversos pobles. La gent ens mira, encuriosida. Alguns nens s'acosten corrents per veure'ns millor. D'altres fugen corrents, espantants, quan els sorprenem pel camí. Quan s'acosta l'hora de plantejar-nos on dormim passem per un poble on hi ha una escola. Hi anem per preguntar si hi podem passar la nit. La dona que ens atén no dubta ni un moment, ens diu que sí de seguida. Ella i el seu marit viuen en el recinte de l'escola, en són els vigilants. Ens assigna una classe i ens hi instal·lem. Al vespre, el marit ve a saludar-nos. S'interessa per les bicicletes, per si quan duren els neumàtics i les llantes. Tot i que són una parella molt jove ja tenen 4 fills, i n'hi ha un parell que no paren d'observar-nos, però són molt tímids i quan els parlem ens contesten amb monosíl·labs. Més tard, mentre sopem, el marit ens ofererix una palangana plena de blat de moro, l'acaba de preparar la seva dona. Tot i la gana que tenim, costa empassar-s'ho, els grans són grossos i la pell dura, però fem un esforç, després de la seva amabilitat l'últim que voldríem és ofendre'ls...

Els nens ens observen encuriosits, en alguns llocs ens ametrallen a preguntes i fiquen el nas a tot arreu, en d'altres no s'atreveixen a acostar-se a menys de 20 metres...

Ens acomiadem de la família i continuem la ruta. Pel camí, alguns ens saluden, molts ens miren. Quan parem, sempre hi ha algú que pregunta: ¿De dónde están viniendo? i quan els diem que venim de Chile es queden astorats ¿Pura bicicleta? Pregunten, fent el gest de pedalar amb les mans. I quan els diem que sí, aleshores ve la pregunta ¿Y no se cansan?. I sí, es clar que ens cansem, però aleshores parem, descansem i continuem. Aquestes preguntes són les fàcils, són les que ja ens esperem, les que hem respost desenes de vegades. Però quan et pregunten el per què la cosa es complica, perqué les nostres respostes no els encaixen. Está clar que viatjar per turisme és un concepte que els queda molt lluny.
-¿Hacia dónde están yendo?
-Vamos a La Paz
-¿A qué?
-A pasear, a conocer...
-¿Y por qué? ...
-¿Y quién les financia? ...
-¿Han hecho algún voto o alguna promesa a un santo?

Cada dos per tres ens parlen d'una parella de ciclistes holandesos que ha passat per allà fa unes 3 o 4 setmanes, de camí cap a Coroico, i acabem una mica tips de sentir repetir la mateixa història vint vegades. Sembla que tothom els hagi vist. Un senyor ens explica que els van fer una entrevista per la ràdio quan éren per la regió i, un dies més tard, els van tornar a entrevistar en ser a Coroico, així tots es van quedar tranquils sabent que els dos holandesos havien arribat sans i estalvis.

En aquest poble no hi ha escola, així que ens conviden a acampar en el porxo de l'església.
Ho agraïm, perquè al cap de pocs minuts d'instal.lar-nos es posa a ploure a bots i a barrals...

La regió de Cochabamba i Las Yungas no és àrida com l'altiplà. La terra és fèrtil i el clima benigne, suau a l'hivern i calorós i plujós a l'estiu. Un pagès ens explica que allà s'hi pot fer créixer de tot: blat, blat de moro, patata, tarongers, carbassa... però que el problema és el terreny. És tan muntanyós que no hi ha ni un camp pla, tots fan molta pendent, impossible treballar-hi amb tractors. Per altra banda, la carretera que els uneix a La Paz és de terra, amb uns pendents i unes curves que la fan lentíssima i insegura per al transport de les mercaderies. Per l'altra banda, un riu talla la comunicació amb Cochabamba uns 4 mesos a l'any (sort que hem vingut a l'època seca!). Tot plegat fa que aquests pobles no siguin miserables, però tampoc creixin, no es desenvolupen prou per donar feina a tothom i molts marxen a l'estranger per tenir més oportunitats. Alguns es queden, però d'altres tornen a Bolívia, es compren una casa i monten una botigueta. I és que la gran dificultat per a la majoria dels bolivians és acumular prou diners per poder engegar algun negoci.

No hi ha ni un lloc pla. Els camps en pendent, la carretera que només fa que pujar una muntanya per baixar per l'altre costat, tot plegat fa que aquesta zona quedi molt aïllada i poc desenvolupada.

Creuant el riu Sacampaya. No hi ha pont, l'estan construint. En aquests moments és època seca i baixa poca aigua, però durant els mesos de pluja la carretera cap a Cochabamba queda tallada.

Durant els darrers anys, el destí de molts bolivians ha estat Espanya. Així que quan els diem que som espanyols, molts ens parlen dels seus familiars i amics que han marxat cap allà. I aquí ve una de les sèries de preguntes que més temem.

-¿Y cómo les va a los bolivianos en su país? ¿Y cómo se está en su país? ¿Hay trabajo? ¿Cúanto cuesta la visa?...-

No sabem massa què dir-los perquè la visió que en poguem tenir segurament és molt parcial i superficial. Intentem explicar-los que no és gens fàcil, sobretot la qüestió dels papers, emigrar no és un camí de roses. Intentem posar-nos per un moment en la pell d'una persona que ha viscut tota la vida en un d'aquells pobles i que arriba a Madrid o a Barcelona i per fer-s'hi un lloc. Ho veiem negre. Però per altra banda, què els hem de dir, que es quedin tota la vida en una casa d'adobe, sense electricitat ni aigua corrent, treballant uns camps inclinats en pendents del 20%, sense possibilitats de donar estudis (i per tant la possibilitat d'una vida millor) als fills?

Després de quatre dies de pedalar per llocs habitats però amb pobles que no passen de la dotzena de famílies, arribem a Independencia, una població ja gran, amb botigues, mercat setmanal i una festa anual de renom. Aquí, per dormir, substituïm les escoles per un hostal d'on marxarem carregats de puces. Però això ve després. Perquè a l'arribada, el primer que ens trobem són dos periodistes que ens volen fer una entrevista en directe per a dues ràdios locals. No ens hi podem negar -de fet, ja tenim una mica d'experiència en el tema perquè en un poble del nord d'Argentina, Chilecito, ja ens van entrevistar; l'endemà el gerent del càmping on érem ens va dir que ens havia vist a la TV, pel canal local-.

La reportera entrevistant a l'Isra, en directe. La introducció era en quechua així que vés a saber què va dir sobre nosaltres...

Així que tots tres passem pel micròfon, el Cédric l'Israel i jo, explicant la nostra aventura i com ens agrada Bolívia i que bé que ens tracten els bolivians. M'imagino la gent que ens sent, pensant... mira, com els holandesos! I d'altres: els matats que he vist aquest matí suant per la carretera! I d'altres que canviaran el dial perquè només parlen quechua o aymara...

Una cholita punxant música per a ràdio Independencia. Degut a l'aïllament dels pobles i l'absència de TV en la majoria de cases, la ràdio té un paper molt important en aquesta zona.

Una setmana més tard veiem un 4x4 aparcat a la vora el camí, matrícula suïssa. Són els primers guiris que veiem des de Cochabamba. Ens parem per saludar-los.

- Hola... Hi! (introducció-test d'idioma per veure en què responen)

- Hola! (accent de suïss-argentí)... Ustedes son tres ciclistas, dos españoles y un francés, que vienen de Cochabamba y van hacia Coroico, ¿verdad? ¡Estamos hartos de que nos hablen de ustedes en cada pueblo!

L'últim tram: Cochabamba a La Paz per les Yungas

2007-07-22T18:07:00.000+01:00

La feina ben feta, no té fronteres

És una veritat de "perogrullo" que si un prepara la ruta pels propers dies sense tenir tota la informació de com és la carretera, pot endur-se alguna sorpresa dolorosa per a les cames.
El procediment és fàcil: obres el mapa rutero del país on a penes surten les ciutats més importants, busques les possibles carreteres que et poden portar a la teva destinació, i veus que tot és factible.

No hi ha res com trobar-se un Sheraton a mig camí per tenir una mica de confort.

Per assegurar-te que no hi ha cap parany amagat en les regions per on passen els recorreguts -com ara que la carretera fa anys que ja no existeix o no és transitable, o que resulta ser la zona preferida per màfies del narcotràfic, cosa que potser ens faria sentir no massa ben rebuts- fas alguna pregunta al paio de l'hotel perquè et digui el què. Clar que sovint la resposta, i com va ser pel tram que preparàvem entre Cochabamba i La Paz, és de l'estil, "-sí, sale a La Paz por esa ruta" o "no estuve por ahí, pero no hay problema, pueden ir". Vaja, que et marxen tots els dubtes que tenies, i ja no tens més remei que escollir per criteris més simples, com que hi haurà menys trafic de camions, o que passes per unes runes que veus en un mapa turísitic de la zona però que no apareixen en cap guia de les reconeguedes.

Hi ha dues maneres d'anar de Cochabamba a La Paz. La més òbvia és la carrtera principal, asfaltada i d'uns 600 km. Té bastant de tràfic perquè de fet és l'eix que uneix les ciutats més importants del pais, Santa Cruz de la Sierra, La Paz i Cochabamba. L'altra opció, és un recorregut que es fa a base d'anar passant per una regió algo més a l'est, per pistes locals i per on vem intuir que no hi hauria massa camió torrecollons. Perdó pel vocabulari. Amb això, i sabent que el recorregut per pistes era algo més curt en distància, vem llençar-nos-hi, calculant que tardariem sobre una setmana per liquidar el tram.

Pels qui estueu acostumats a veure perfils de desnivell, us fareu una idea del que donen de si les carreteres tranquiles de Bolivia. En 500 km, vem fer 15.000 de desnivell acumulat de pujada, i que amb les bicis carregades li va donar un alicient extra al tema. Això si, us asseguro que no hi havia tràfic, aquí no ens vem equivocar. En les dues setmanes, al cap de dos dies de pedalar ens reiem de la previsió algo optimista que vem fer, quasi no vem trobar cotxes ni camions, només en el tram més proper a La Paz la cosa va passar de 1 o 2, a una centena.

Però, ei, val la pena

Els primers quilòmetres de sortida de Cochabamba són, per dir-ho d'alguna manera, poc interessants. La carretera és una mena d'autovia que va passant per fàbriques, pobles perifèrics i poca cosa més.

Para muestra un botón: una rampeta de pinyó gran i plat petit.

Quan ja es porten una desena de km, a mà dreta es veu un muntanyot bastant alt, i s'aprecia una carretereta que s'hi enfila fins on es perd la vista. Sí, encara estàvem relaxats i contents, ni ens imaginàvem que a partir d'aquell moment no hi hauria més trams plans. Inclús a l'hotel de La Paz vem haver de carregar les bicis a l'esquena fins al segon pis, la puntilla!

Laia cuinant dins d'una aula d'escola.

Tornant a les nostres pistes sense tràfic, un cop superat el muntanyot, s'entra en una regió espectacular de pendents exagerades, poblets tranquils de penes algunes desenes d'habitans, camps trebellats on l'orografia ho permet, rius i, com no, pistes trenca-moral-i-cames.

Vem passar per Morochata, Yanani, Santa Rosa, Independència, entre d'altres. A Independència, no sabem si per la novetat o per què, dues radios locals ens van entrevistar. La pregunta del mi·lió va ser: "y por qué motivo están ustedes por aquí?". També va ser un bon moment quan l'entrevistador explica que Independència s'anomena així perquè va ser un enclau estratègic per fer fora als espanyols de La Paz. Pregunta "Usted que opina al respecto?". Llàstima que la cara de pocker no arribés als transistors.

Villa Independencia

Cédric mirant a Villa Independencia. Se li han posat els pèls de punta de veure el pujadot que ve després!!!

Les Yungues i la coca

Poc després de Independencia, vaja un dia de puja i baixa, s'arriba al riu Sakampaia. És la frontera amb la regió de les Yungues. Aquesta part del pais és coneguda pel seu clima més agradable, la producció d'alguns fruits tropicals, com pinya o mango, i el conrreu de la coca.

La coca és una planta que té un aspecte bastant pobre, però com tots sabem dóna al·legria a una bona part de la humanitat. I és ben cert, dóna ingressos a uns mil·lers de camperols en una regió on no és evident cultivar qualsevol cosa, alivia el cansament de la gent de l'altiplà, especialment als miners de galeria, i se'n beneficia molta més gent, un cop s'ha passat per la cuina i se n'ha fet polssim blanc. Res que no sapigueu.

Fulles de coca assecant-se. Al fons una agència de viatges, molt adecuat.

Fulles de coca assecant-se en el camp de fútbol del poble.

Cajuata és un exemple de poble on s'ha produït tradicionalment la coca des dels temps dels Inques. Ens ho explica un paio amb més pinta a Pablo Escobar que a José Bové. El poble està decadent, però les plantes de coca l'envolten per totes bandes plenes de fulles miraculoses.

Fulla de coca.

A Irupana coneixem en Javier, més boratxo que una cuba, d'origen espanyol i que s'acaba otorgant la professió de químico. Del que diu és dificil saber què és veritat o mentida, però que és una perla, no hi ha dubte.

Ei, però que no tot és pedalar!!!!

Després d'això ja encara queda, Chulumani, una baixada fins a la vegetacio frondosa de Puente Villa, i l'útlima pujada inhumana fins a La Cumbre, abans d'arribar a La Paz! La pujadeta són 3.600 metres de desnivell non-stop, que ens van suposar dos dies de molinet. Ara, val la pena, el paissatge canvia de tropical a les pelades muntanyes de l'altiplà.

Arribem a La Cumbre, que és l'últim coll abans de baixar cap a La Paz, que està sobre els 4.600 metres d'alçada. La baixada és agradable i en una vintena de quilòmetres ja comencen les cases i entrem a la ciutat. Final de trajecte, aquí pengem les bicis per aquest viatge i fins a la propera aventurilla.

Sucre - La vida és al mercat.

2007-06-29T23:17:00.000+01:00

Situada enmig d'una zona molt muntanyosa i envoltada de boscos d'eucaliptus, la ciutat de Sucre ens sorprèn per la tranquil·litat que respira. De fet, tot i compartir la capitalitat del país amb La Paz, té poc més de dos-cents mil habitants. Ens esperàvem una arribada de circulació i caos, soroll de claxons i eslàloms entre autobusos, però unes fortes rampes per arribar al centre són l'única dificultat que ens trobem.

Ja hi som. Seiem en uns bancs de la plaça principal per assaborir la satisfacció d'haver arribat i la perspectiva de no fer ni un cop de pedal en uns dies, deixar la vida nòmada i empapar-nos amb tranquil·litat de l'atmòsfera de Sucre, llegir una mica, atipar-nos de fruita i de carn, fer alguna compra i, qui sap, potser anar al cine!

Mentre pedalàvem per l'altiplà on no trobaves una trista poma, la fruita abundant, variada i barata dels mercats de Sucre, Cochabamba i La Paz són un somni fet realitat...

Quan portem pocs segons en aquest estat proper al nirvana, un grapat de nens ens venen a proposar els seus serveis de neteja-sabates. Deuen tenir a penes 10 anys, però una perseverància a tota prova. Només la nostra tossuderia els supera, i és que què pots enllustrar en unes bambes de tela recobertes de pols?

Apliquem l'estratègia habitual de quan arribem en una població: un de nosaltres vigila les bicis i els altres dos busquen allotjament. Mentre voltem a la caça i captura d'un niu mínimament confortable per passar-hi uns dies de vacances, la sensació de tranquil·litat s'evapora ràpidament. Camperoles assegudes als portals venent camamilla, quatre pèsols o unes llimones escarransides, venedors de sucs de taronja empenyent els seus carrets, nens proposant xiclets o caramels, homes bramant les destinacions dels autobusos, jovenets engominats comprant llaminadures... és un autèntic formiguer de gent. I enmig de tota aquesta agitació, trobem un hostal on instal·lar-nos.

L'hostal té una terrasseta assolellada molt agradable, és tranquil i relativament net. Però el millor, per nosaltres, és el mercat que tenim just al davant. És el pol d'atracció del barri, és on es concentra tota l'agitació, el soroll, els autobusos, les olors de fregit i les coloraines estridents dels mocadors que porten les pageses lligat a l'esquena.

A quarts de vuit del matí, en una de les entrades, els venedors de tres o quatre paradetes ja estan omplint les bosses dels seus clients amb el pa del dia. Més endavant, s'estan instal·lant les de la fruita, un passadís més enllà les que ténen verdures, i finalment els venedors de plàtans, que curiosament van a part. Només venen plàtans. Això sí, ben barat, quatre o cinc plàtans per un bolivià (deu cèntims d'euro). Qué se va a llevar, mamita? el detector de possibles clients t'identifica i la frase salta automàticament quan passes davant de cada parada.

Les patates , una aliment que apareix en tots els plats. I és que en ténen de tota classe, forma i colors.

Les paradetes estan ben ordenades per seccions. Agafes el passadís dels productes envasats (purés, sopes de sobre, llaunes...), i arribes a la zona dels xampús i cremes hidratants. Si gires a l'esquerra, ets a la secció pastissos, a la dreta, entres en el món dels fetges de bè, potes de vedella i tripes que sobresurten d'una galleda de plàstic. Tot endreçat i ben col·locat, perquè hi ha poc espai per molta gent. L'únic problema és que totes les parades de la mateixa secció venen exactment el mateix, alesores, com esculls?
-Qué se va a llevar, mamita?

Desconcertada, penso que em puc guiar pel preu. Però aquí no hi ha preus escrits enlloc, així que preguntaré:
-¿A cuánto va la lechuga?

-Depende, cuánta quiere, un boliviano, dos bolivianos? Resignada dic un bolivano i a veure què passa. Em posa un parell de petits enciams en una bossa. Amb el mateix sistema compro tomàquets i alvocats, ja tinc el dinar resolt; ara, la qüestió dels preus continua igual de confusa...

Aquí hi ha tot el necessari per fer ofrenes a la Pachamama. Penjant del sostre, fetus de llama, un element imprescindible. Mercat de Cochabamba.

Una mica més enllà, surts a un pati central. Al centre, una font seca, als voltants, sota el porxo, s'alineen les paradetes dels sucs i les amanides de fruita. Damunt de cada paradeta, una pila de fruites col·locades de la manera més seductora possible -pinyes, pomes, papayes, plàtans, kiwis...- i, al darrere d'aquesta muralla multivitamínica, una senyora amb el seu davantal i una mena de gorret, tot de color blau: - ¿qué va a tomar, mamita?

Fent el ple de vitamines al mercat de Sucre.

Però ens reservem les amanides de fruites per les postres. Per menjar alguna cosa consistent, cal anar al pis de dalt. Allà, una dotzena de llargues taules blaves amb bancs a banda i banda formen el menjador del mercat. A l'extrem de cada taula, un minúscul xiringuito on una dona amb davantal blau fregeix carn, patates, ous ferrats i salsitxes o escalfa una sopa. Mentrestant, la seva companya va declamant el menú del dia en bucle i intentant enganxar el primer que passa pel passadís central. De fet, a totes les taules serveixen pràcticament el mateix. El servei és ràpid i el preu competitiu (entre 0,50 a 0,80 euros el menú) . Els menús hiper-colesteròlics i les begudes, col·locades damunt la taula, no estan incloses en el preu. L'ambient és familiar, la gent s'apreta per fer-te una mica de lloc al banc. L'olor de fregit de la roba et trigarà almenys 24h en desaparèixer.

Companya de taula esmorzant. Mercat de Potosí.

Si alguna cosa ens agrada de les ciutats bolivianes, sigui Potosí, Sucre o Cochabamba, són aquests mercats. No són molt bonics, ni molt nets, ni fan sempre molt bona olor, però l'ambient, la vida, el moviment i el color enganxen.

Però després hi ha un altre tipus de mercat, els de poble, els que es fan un dia a la setmana i apleguen a tots els pagesos del voltant que s'acosten a comprar tot el que necessiten caminant o en camió. A Tarabuco, a un parell d'hores de bus de Sucre, el mercat és el diumenge. És famós perquè s'hi vènen teixits tradicionals de molt bona qualitat, així que vem anar-ho a veure.

I realment els teixits que s'hi vènen no tan sols són bonics sinó que, a més, un petit museu ens van fer descobrir tot un món artesanal on la creativitat i la tècnica es mesclen amb la tradició i la visió indígena del món.

Ara bé, com vem apreciar més els vestits tradicionals no era de les mans d'un venedor en una paradeta sinó veient els que portaven posats la gent que venia a mercat a fer la compra setmanal.

Els mercats són un concentrat de vidilla boliviana!

Potosí i el Cerro Rico

2007-06-28T17:23:00.000+01:00

Fa tres dies que hem sortit d'Uyuni. Tres dies pedalant per un terreny muntanyós, amb fred al matí però caloreta al migdia (per fi!!). Avui l'etapa és llarga però tenim ganes d'arribar ja a Potosí, així que apretem una mica, no en volem deixar un bocinet per demà. Llargues pujades sinuoses i baixades espectaculars. I compte amb els autobusos, que es pensen que estan fent un rally!

Les llames són la principal activitat econòmica de la zona a part de la mineria

Però finalment, al final d'una altra bona pujada, tombem un revolt i allà els tenim: El Cerro Rico i la ciutat de Potosí, que s'extén als seus peus. Des que som a Bolívia, hem vist més d'una població plantada enmig del no-res i mines de tota classe. Però el que tenim al davant ho supera tot i de llarg: la muntanya, imponent, arriba als 4.800 m d'alçada i està tota completament perforada, treballada, explotada. Un autèntic gruyère. La ciutat, s'aferra al pendent empinat cobrint més de 400 m. de desnivell.

El Cerro Rico de Potosí, un gruyère.

Arribem per la part més baixa de la ciutat i hem de pujar al centre, que està situat al capdamunt. Així que comencem a pujar. Primer creuem una barriada miserable, després la cosa s'anima i creuem carrers plens de gent, venedors de gelats, petits autobusos pudents, estudiants d'uniforme, cholitas de trenes llargues i venedores de gelatines de colors. Caos, fum, soroll, poc oxigen i molta pujada. Arribem al centre una mica atabalats, però de seguida passem a estar impressionats. Edificis oficials de l'època espanyola, serenes esglésies blanques, cases colonials amb uns patis florits i silenciosos que conviden a refugiar-s'hi del caos del carrer... estem tan lluny de les cases de poble baixetes i humils que hem vist fins ara!

Pasta gansa
I és que Potosí és una ciutat molt especial. La seva única raó de ser és el Cerro Rico, del qual fa més de 400 anys que se n'extreuen minerals. Primer, va ser la plata. Una plata que ha decorat desenes d'esglésies espanyoles, vestit i coronat centenars de verges maríes, que ha passat per milers de mans en forma de moneda, que va financçar les guerres del regne espanyol arreu d'Europa i que va arribar al vell continent en una quantitat tal que es considera un element clau per al naixement de l'economia capitalista a occident. Una plata que va permetre a Europa comprar espècies i seda a Àsia i que, en competir amb els minerals preciosos africans (de menor qualitat) va fer dels esclaus negres la mercaderia que tenia més sortida per al continent africà. La ciutat, fundada el 1.545, en tan sols un segle es va convertir en la primera ciutat del món. Tenia 160.000 habitants, més que París o Londres en aquella època. S'hi van construir desenes d'esglésies, cases de ball, de joc, convents i teatres esplèndidament decorats, alguns dels quals encara duren. Es diu que per la celebració del Corpus Cristi s'empedraven els carrers amb lingots de plata i que es ferraven els cavalls amb el mateix metall. Riquesa i festa... esplendor en estat pur!

La mita o esclavatge
Per extreure tanta riquesa del Cerro Rico, els espanyols, faltats de mà d'obra, van recórrer al sistema de la mita. És un sistema de treball obligatori per a la comunitat que ja existia en la societat inca. El virrei espanyol Francisco de Toledo ho va adoptar i imposar als seus súbdits indígenes, però endurint les condicions fins a l'extrem que molt pocs sobrevivien a la seva estada a les mines.

"No es oro todo lo que reluce"
Però ara, l'esplendor de l'èpocs colonial ha desaparegut. O, més aviat, ha desaparegut dels carrers. El que en queda, està ben guardat dins de les esglésies i dels convents, que acumulen tresors en forma de col·leccions interminables de retaules d'or, altars de plata, pintura religiosa, teixits preciosos o porcelana fina d'arreu del món. Però al carrer, poca plata.
Les vetes de plata estan pràcticament exhaurides. Els 15.000 miners que actualment encara s'escarrassen a foradar les entranyes del Cerro en treuen estany, coure i plom. Després de l'època colonial, durant la república, les mines van ser explotades per l'estat bolivià. Però amb la caiguda del preu de l'estany durant els anys 80', el govern no va poder mantenir en funcionament les mines i uns 100.000 miners es van trobar al carrer i van haver d'anar a buscar-se la vida a una altra banda, molts d'ells en el cultiu de coca. D'altres, però, es van associar per formar cooperatives i continuen explotant el Cerro pel seu compte, amb uns guanys que depenen tant de la sort de trobar una bona veta com de l'evolució dels preus del metall en el mercat internacional.

Les mines del Cerro Rico s'han convertit en un atractiu turístic.

Per protegir-nos les orelles del soroll de les detonacions, improvitzem uns taps. Però quan exploten els 15 pals de dinamita, tot i que som a una altra galeria, es nota l'ona expansiva als pulmons, la vibració al terra i les ganes que s'acabi en la cara d'espant de tots nosaltres.

La majoria dels miners són fills de miners (que han començat ajudant al pare passant-li els llumins per encendre la dinamita o portant-li algunes eines) o bé camperols que vénen a buscar un sou i un estatus una mica més alt. De fet, a les mines, hi ha nens que comencen a treballar-hi als 15 anys, empenyent vagonetes de 1.500 kg o omplint-les de pedres a cop de pala. Però com que a Bolívia no es pot treballar fins els 18, no tenen contracte, només una paga per dia treballat, sense cap mena de cobertura en cas d'accident. Les condicions són molt dures i les malalties que se'n deriven escurcen molt l'esperança de vida d'aquests treballadors. L'any 1996, per primera vegada, un miner bolivià va arribar a la jubilació.

Dos nois empenyent un carro de 1.500 kg cap a la sortida de la galeria (uns 2 km). Fan uns 10 viatges al dia. El del jersei vermell té 16 anys, i ja en porta un treballant a la mina. L'altre, té una bola de fulles de coca a la galta, que va mastegant per ajudar-lo a superar el cansament.

Per ajudar-los i protegir-los, en una de les galeríes, hi ha el tío. Un ésser amb aspecte de dimoni que vetlla per la seguretat dels miners i els ajuda a trobar bones vetes. Això sí, cal anar a veure'l i oferir-li (challar) el mateix que els agrada als miners: coca, tabac sense filtre i alcohol "potable" de 96º.

El tío està en totes les mines des de l'època colonial espanyola.

I per acabar, la cosa no millora

Durant els segles XVI i XVII, Potosí va ser el centre de la vida colonial americana i la riquesa que es va extreure del Cerro supera qualsevol altre tresor d'arreu del món. S'estima que va caldre sacrificar 8.000.000 de vides per fer-ho possible. Al s.XXI, la muntanya forma part del patrimoni de la UNESCO, però la plata ja no està al carrer. Al carrer hi ha nens de 8 anys treballant per sobreviure.

Rètols de tots colors

2007-06-24T22:49:00.000+01:00

El Salar d´Uyuni

2007-06-15T03:20:00.000+01:00

És un dels plats forts, un dels punts ineludibles del nostre viatge. L'Isra ja hi ha estat i vol repetir, la Laia es mor de ganes de veure-ho. I no queda decepcionada.

El Salar d'Uyuni (o de Tunupa) és, amb els seus 12.000 km2, el desert de sal més gran del món. Fa 40.000 anys, aquesta àrea situada a 3.650 m d'alçada, estava coberta pel Llac Ballivián, un mar interior que es va anar assecant donant lloc a aquest Salar, com també el de Coipasa, i els llacs Poopó i Uru Uru. El Salar d'Uyuni té una profunditat d'uns 120 m i està format per capes de sal i fangs rics en minerals. De fet, a part de constituir la major reserva mundial de liti, també conté bórax, potasi i magnesi. Per això, al voltant del salar hi ha diverses explotacions mineres. Tot i així, segons ens va dir l'Edgar, un engingyer Bolivià que acaba de començar un negoci d'extracció d'ulexita, sembla ser que la població local s'oposa a l'explotació del salar per part d'empreses estrangeres i això fa que el partit que se'n treu és encara molt petit en relació al potencial existent.

Arribem a les instal·lacions del negoci de l'Edgar per casualitat. Ens havien dit que hi havia unes cases abandonades, l'últim lloc arrecerat abans d'entrar al salar. Però quan hi arribem ens trobem l'Edgar amb els seus treballadors, un parell de nois que no arriben als vint anys, i la germana d'un d'ells, que s'ocupa de fer el menjar i fregar la roba. Està encantat de veure'ns arribar i de seguida ens ofereix un lloc per dormir i cuinar. Ens passem un parell d'hores xerrant, i ens fa un retrat no gaire optimista de la situació política i econòmica del país.

L'endemà sortim ben d'hora, uns quants graus sota zero però no fa vent. Una pista lleugerement elevada ens allunya de terra i ens endinsa cap al salar. En aquesta època, gairebé tot el salar està sec. Però a l'extrem sud, per on hi accedim nosaltres, encara hi ha una mica d'aigua degut a la desembocadura d'un riu i a que està un pèl inclinat cap a aquesta banda. Tindreu uns 20 o 30 cm d'aigua durant uns 200m, ens han dit. Però quan arribem a l'extrem del camí, on un monument fet de sal marca l'inici del Salar pròpiament dit, veiem que aquesta distància es multiplica per dos, o potser per quatre, o per... Quan? ni ideia. Però no ens quedarem aquí, no?

I ara què? Diuen que l'aigua salada flota, no?

No, no flota. Però s'hi pot pedalar.

Ens calcem les xancles i ens fiquem a l'aigua. A fora, la temperatura no passa dels 6 o 7 graus. Els peus, a l'aigua, sembla que se'ns hagin de caure a bocinets. Però la cosa sembla que no s'enfonsa més enllà de mitja roda, així que seguim pedalant, xip-xap, fins arribar a la sal ferma.

2 km pedalant dins l'aigua salada, suficient per deixar cadenes i pinyons en un estat deplorable. .

Estem la mar de contents, prova superada! L'aigua no ens ha facilitat les coses però li dóna un encant extraordinari al paisatge. Les muntanyes llunyaneses es reflecteixen sobre aquest llac absolutament plàcid, el del cel i de l'aigua es confonen, i el blanc de la sal s'extén fins l'horitzó.

Laia emergint de les aigües, malles arromangades i bosses de plàstic als peus.

El nostre objectiu del dia és l'illa d'Incahuasi. Anem pedalant en la seva direcció (primer dia que utilitzem el GPS!) sense veure-la una bona estona, ens la tapa la corvatura de la terra... Fins que no som a uns 30 km de distància no comença a aparèixer, com del no-res. És una illa petita, rocosa, plena de cactus gegants. És una parada clàssica per als tours, però només els ciclistes s'hi poden quedar a dormir. Així que al vespre, quan l'últim tot-terreny ja ha marxat, tenim el privilegi de gaudir de l'illa i la gran extensió blanca que l'envolta per nosaltres sols.

Els cactus mirant la posta de sol des de l'Illa d'Incahuasi.

Al fons, el volcà Tunupa. Sembla el Tibidabo però fa més de 5.000 m.

Però hem de deixar l'illa i tornar cap a terra. Són 70 km absolutament plans i blancs fins a Colchani. Allà, tornem a la crua realitat marronosa, polsegosa i ventada dels pobles miners de la zona.

Sessió fotgràfica al salar... un escenari únic!

I en 25 km més ja som, per fi, a Uyuni!

Ja som a Uyuni, cerveseta i cacahuets per celebrar-ho!

Llacs de colors, géisers i llames: benvinguts a Bolívia!!

2007-06-14T22:26:00.000+01:00

Aquesta vegada, la prudència i l’experiència han marcat l’estratègia a seguir: el fred i el vent són els nostres enemics, hem de lluitar contra ells. Després de grans deliberacions decidim incorporar un nou element al nostre kit de supervivència: un termos (a més a més d’uns leotardos, un nou gorro d’alpaca, una dotzena de sopes instantànies, crema per les mans i una samarreta damart i un forro polar cedit per una turista americana que se n’anava cap a terres més benignes).

31 de maig

Sabent que som a l’època més freda i ventada de l´any, amb uns núvols grisos que encapoten el cel de la banda boliviana i un vent que, per una vegada, bufa a favor nostre, fem els tràmits a l’aduana xilena de San Pedro i comencem a pujar en direcció de la frontera boliviana.
La ruta és clara, des de San Pedro mateix es veuen la quarantena de km que hem de pujar, una línia grisa pràcticament recta que ens ha de portar de 2.400 m d’alcada als 4.600 m on es troba el trencant cap a Bolívia.
Anem molt carregats. De menjar, per 6 dies, d’aigua, per 2, i de ganes d´arribar a Bolívia, sobretot després deu dies de vida sedentària. Així que la pujada és lenta, tal com ha estat l'arrencada el matí (es torna a complir la inevitable llei cicloturista: com més temps et quedes en un lloc més trigues a sortir el matí que marxes!), i ens veiem obligats a acampar a mitja pujada.

Són les 15.30h. Ens espavilem a plantar la tenda a recer del vent abans que la temperatura caigui en picat.

En aquella pampa inhòspita, ventada i deserta, una cabana de pastor ens serveix de paravent per plantar les tendes i una mena de tipi fet de taulons ens fa de cuina i menjador. Això sí, la posta de sol ens fa sentir privilegiats, per un moment...

Curiosa cabana de pastor, en forma de tipi.

1 de juny

Tornem a la nostra pujada. Amunt i amunt fins que, per fi, veiem el cartell que indica el desviament cap a Bolívia. Ho celebrem amb una tassa de tè calent del nostre termos salvador que, tanmateix, no compensa el fred d´estar parats en aquell vent glaçat...

Una pista sorrenca i destrossada pel pas de camions i tot terrenys ens porta fins a l'aduana boliviana. L'interior és encara més inhòspit i desolat que l´exterior. Un fred polar, uns banys on els cubells amb aigua mig congelada subsitueixen l´aigua corrent i uns oficials resignats al càstig d'estar destinats un mes allà. Potser més per matar l´avorriment que altra cosa, ens ofereixen una taula per improvitzar un pícnic i carregar calories.

Agafem les bicis enmig d´un vendaval de mil dimonis que no ens permet apreciar gaire el paisatge que ens envolta: el majestuós volcà Licancabur a la nostra esquerra i allà lluny al fons la Laguna Blanca. Sabem que allà hi ha un refugi així que.... directes cap allà!

El refugi, com altres recursos turístics de la zona, està gestionat per la gent del poble més proper, Quetena. Això significa que gent d´aquest poble, per torns d´un mes, deixa la seva casa i se'n va a ocupar-se del refugi, tingui idea o no de cuina o de gestió turística. Nosaltres arribem justament el dia que es dóna el relleu entre dos equips. El caos. Cuineres que no saben fer funcionar la cuina, un responsable que improvitza els preus, un rebost pràcticament buit i la promesa d´un menú a base de sopa, espaguetis i carn de llama que es veu reduït a un plat d´espaguetis i un tè.

Provant nous sistemes per protegir els peus del fred...

2 de juny

El vent no ha parat de bufar en tota la nit. Però ens aferrem a la idea que hem tingut sort, que el temps millora. Ens han dit que fa dos dies va fer un temporal de vent i neu, un viento blanco, en el qual seria impossible pedalar. Així que, tapats amb gorros, guants, buffs i ulleres (i amb el termos ple!), ens dirigim cap a la Laguna Verde, una de les meravelles promeses. Aquest llac salat, segons la llum que rep, pren un color verd turquesa molt especial que contrasta amb el color torrat del volcà que té al darrere i el blanc de la sorra que l´envolta. Llàstima que arribem a l´hora dels 4x4, sembla que s´hagin donat cita per espatllar-nos el moment màgic contemplatiu!

Creuant un rierol a la vora de la Laguna Verde, procurant que no es trenqui el glaç...

El tram següent es converteix en un calvari. Una pista sorrenca on les rodes no s'agafen i el vent juga a tombar-nos. Una dotzena de km així avançant, ara pedalant, ara empenyent, amb la promesa d´un revolt que ens canviarà la orientació i ens ho posarà més fàcil. Finalment arriba i avancem una mica més depressa, una darrera pujada, una baixada pedregosa, i agafem una recta sorrenca que ens ha de portar cap a les Termes de Chalviri, el nostre final d´etapa. A la nostra dreta veiem les Roques d'en Dalí. I és que el paisatge sembla relament sortit d'un quadra del pintor català, amb unes quantes roques escampades en una superfície sorrenca, completament llisa. Surrealista!

El vent continua bufant amb força però ara és mig aliat nostre, bufa mig de canto mig del darrere, així que el joc ja no consisteix en pedalar sinó en deixar-se empènyer sense que les ràfegues laterals et tirin de la bici. Amb un peu al pedal i l´altre tocant el terra o fent de contrapès per mantenir l´equilibri, sembla que anem amb patinet!

A les termes, una bassa d´aigua a 35 graus, i un asado de llama que a casa nostra li diríem ou ferrat amb arròs, ens fa oblidar la duresa de l´etapa.

3 de juny

Ens despertem i trobem a faltar alguna cosa... el vent! No bufa! Així que arrenquem animats, avui és l'etapa reina, pugem fins a 4.900 m d´alcada. L´ascensió és molt lenta. Tot i que estem ben aclimatats, trobem a faltar l'oxigen i les pulsacions es disparen. A mida que avanca el matí el vent es posa a bufar de nou, però només és vent, ja no és l´huracà dels dies anteriors.

Deixant enrere la Laguna de Chalviri.

Quan som al punt més alt, veiem les fumeroles, allà lluny, d'uns géisers. Cal baixar un centenar de metres per anar a veure'ls. La Laia considera que ja ha acumulat prou desnivell per avui i que el cos demana més menjar i tè calent que km extra, només en Cédric i l´Israel s'acosten a veure les bufades d'aire cremant que surten de la terra glaçada.

Per fi comenca la baixada. Una baixada que, en un revolt, ens permet veure la següent gran meravella de la zona: la Laguna Colorada. Un altre llac salat que, per uns microorganismes que viuen en les seves aïgues agafa un color granat, morat o violeta segons la llum i l'hora del dia.

Aconseguim trobar un lloc arrecerat per plantar les tendes. Unes roques ens protegeixen del vent, el sol encara escalfa i la vista sobre la Laguna Colorada és inmillorable: què més volem? Això sí, avui batem tots els rècords d'anar a dormir d'hora, a les 18.30h el fred i el cansament ja ens tenen ficats al sac!

4 de juny

Avui costa arrencar. Esperem el sol per poder esmorzar i el confort del nostre solàrium-mirador fa que la cosa s'allargui més del normal. Quan les condicions són bones, els músculs es relaxen, les ganes de xerrar s´accentuen i es fan més fotos. Tot va més lent. I és que aquesta etapa és un regal: voregem el llac enmig de la calma més total, quan hem de pujar un petit collet el vent ens empeny i quan hem de pedalar per una immensa plana fins a les mines de Capina, el nostre destí, el vent torna a ser el nostre aliat.

Deixant enrere la Laguna Colorada

Capina és un campament miner que explota un salar proper. Enmig d'una esplanada immensa, dues fileres paral·leles de casetes més una altra fila col·locada en angle recte conformen la dolça llar dels miners. Per completar-ho, dues porteries de futbol i un parell de letrines situades a uns 100 metres. A dins les cases, un terra de ciment, un llit, una estufa on cremar una barreja de gasoil i llareta (una molsa que substitueix la inexistent llenya) i una finestra que no es pot obrir.

En veure un cartell que posa Panadería preguntem si podem comprar pa. Ens diuen que no, només és per a la gent de l´empresa. Vaja, haurem de continuar menjant crackers.

No sembla que els fagi una il·lusió especial que ens quedem, però uns treballadors ens ofereixen una d'aquestes cases perquè hi passem la nit. Hi fa un fred que pela. Ens donen una mica de gasoil i llareta, però allò no crema. Fa un gran BLUFFF quan s'encén, molt de fum, però la cosa no tira. Tant és, sopeta calenta i al sac!

5 de juny

Avui ens aixequem amb la il·lusió d'arribar al primer poble en 6 dies. Tenim ganes de sopar carn i verdures, de prendre una dutxa calenta i d'esmorzar pa amb mantega i mermelada. El porridge del matí se'ns atravessa, les crackers que mengem en ruta costen d'empassar i el dulce de leche i el codony que tant ens agradava no s'acaben mai. I és que amb l´alçada, ni la gana ja no és el que era ni els espaguetis queden al dente. I els menús repetitius no milloren la cosa...

Després d´una forta pujada, per fi comencem a baixar cap a la plana, cap a la civilització. De sobte ens adonem que fa olor, olor de vegetació. Fa dies que tot és mineral: sorra, sal, pedra... ara hi ha molsa verda a la vora d´un rierol i arbustos que creixen en el terra pedregós, tot plegat dóna un aire més amable, més acollidor al paisatge.

Finalment arribem a Villamar. Una cinquantena de cases a la vora d´un rierol on beuen unes llames i une dones renten roba de tots colors. Anem directes a un hostal on veiem un parell de 4x4 aparcats. Si hi ha turistes hi haurà alguna cosa bona per menjar, no? Ens instal·lem i preguntem què ens poden fer per sopar: sopa d´espàrrecs i espaguetis... Decepció! És el mateix que tenim a les nostres alforges... Decidim cuinar nosaltres, així que anem a buscar una botiga on comprar un bon bistec, ni que sigui de llama. Però no trobem carn, ni verdures, ni fruita, ni una trista barra de pa... només una cervesa trencarà la monotonia del menú ciclista aquesta nit.

Villamar

De fet, en aquests pobles, les dones només fan pa per a l'escola i, justament, demà és el dia del mestre i és festa, així que no hi ha pa. També ens sorprèn el fet que, havent-hi grups de turistes que hi paren a dinar, els hostals no tinguin menjar fresc per oferir-nos i no hi hagi cap mena de bar o restaurant . Però és que aquests tours són autosuficients, porten l´aigua i el menjar que els cal per als 3 o 4 dies de ruta, tan sols utilitzen una sala dels hostals per poder preparar i servir els àpats. Així que els pobles per on passen aquests tours no veuen ni una engruna del pastís turístic. I nosaltres ens quedem amb les ganes d'un bon àpat...

San Pedro de Atacama

2007-06-14T15:39:00.000+01:00

San Pedro de Atacama és un nom quasi mític entre els viatgers d'aquesta part del món. Està situat enmig del no res: el desert d'Atacama. Però tothom ho coneix. Ens esperàvem arribar a una mena de Roses o Lloret de secà, amb els seus restaurants i botiguetes mones per a guiris. Per això, quan l´autobús es va ficar per un carrer format per cases d'adobe enmig d'un núvol de pols que aixecava el vent, vem preguntar si allò era San Pedro, per si de cas. El que no ens pensàvem és que ens diguessin que sí.

De fet, el poble és un conjunt de carrers de terra, quatre hostals i un grapat de botigues que lloguen bicis, tenen una connexió a internet reumàtica i venen gorros bolivians. Tres o quatre restaurants ben posats i mitja dotzena d´agències turístiques, totes amb les mateixes propostes, acaben de completar el quadro. No és un poble turístic sinó una mena de lloc de pas, la base per fer diverses excursions pel desert atacameny, el punt de partida per al pack Laguna Verde, Laguna Colorada y Salar d´Uyuni a Bolívia, o el lloc d´arribada dels que venen de l´altiplà Bolivià per conèixer Xile.

Els dos convalescents en plena activiat frenètica...

Enmig de tot aquest moviment, nosaltres ens instal·lem en un hostal tranquil, amb una hamaca en un pati assolellat i una cuina que ens permet recuperar energies a base de sopes de quínua, estofats de llenties i un bon tall de carn de tant en tant.

-Heu fet el Valle de la Luna?- Ens pregunta algún altre hoste, -Val la pena aixecar-se a les quatre de la matinada per anar a veure els Géisers?- S´interessa un altre, en veure la nostra pinta de veterans de San Pedro.... però els hem de confessar que el nostre món de ciclistes convalescents es redueix a l´habitació, el pati assolellat i a la botiga de comestibles on comprem la fruita a preu d´or.

Tot i així, abans de marxar, i per comprovar si les cames ja estan en estat de pedalar Andes amunt, anem a veure el Valle de la Luna. És una vall molt bonica, en forma de lluna, amb formacions rocoses curioses, dunes immenses i una pila de turistes que hi van a veure la posta de sol. I és que val la pena.

Vista del volcà Licancabur des d'el Valle de la Luna

Paso Sico: Adéu a Argentina

2007-06-14T15:37:00.000+01:00

San Antonio de los Cobres
El dia de descans a San Antonio de los Cobres ens va de perles per posar-ho tot a punt, soldar el quadre d'una de les bicis que està fent llufa i carregar les piles per als propers dies. San Antonio no és el tipus de poble on un programaria passar-hi unes vacances, barraques, pols, fred, camions i algún chuchu sarnós. No motiva massa, oi?

Soldant el quadre de la bici "con alambre".

Des del nord-oest argentí, hi ha bàsicament dues maneres per creuar cap a San Pedro de Atacama, a Xile. La primera i la més "normal" és pel Paso Jama: una carretera asfaltada que va passant de tant en tant per algún poblet i que arriba a una alçada màxima d'uns 4.300 metres. La segona opció és pel Paso Sico, una carretera de terra que només passa per un poble, Olacapato, i que passa per tres colls, dos a 4.600 i un altre a 4.300. Vaja, com la Carretera de la Aigües.....

Cap al Paso Sico

Són les 10 del matí. Tot i el sol, encara fa fred i el vent ja comença a bufar. És un vent fred que s'escola per tots els racons i que ho deixa tot "tiesu". En Cédric, el nostre nou company francés, ha estat buscant Camembert per totes les botigues del poble, però res de res, s'ha de conformar amb un tall de formatge de barra ressec. Tots tres llestos, marxem contents cap a Olacapato, on ha d'acabar l'etapa del dia.

La felicitat no existeix, o com a mínim, algunes persones ho asseguren i, de fet, al cap de mitja hora de sortir de San Antonio nosaltres n'estàvem convençuts. El vent, la pista plena de calamina i les rampes cap al primer coll, eren una combinació ideal per torturar al cicloturista.

Per molt rebentat que s'arribi a un coll, sempre es fa un esforç per somriure a la càmara.

Després del coll Abra Chorillo, les coses no van millorar massa. En lloc d'una magnífica baixada, ens trobem amb una mena de plana amb un pendent ridícul i un vent cada cop més fort. La cosa no començava massa bé en el nostre primer dia de travessa. Poc abans que es pongui el sol, acabem els 60 km i arribem a Olacapato.

La calamina és la tortura més comú al ciclista de Sudamèrica. No hi ha escapatòria, només ho alleugera una capa de cremeta pel "pompis" al vespre.

Després del primer dia, la segona etapa no va tenir un paisatge massa interessant. Però la veritat, no va ser gaire complicada i a primera hora de la tarda ja érem al control fronterer argentí. Passem els tràmits aduaners i ens ofereixen passar la nit en un apartament amb dutxa d'aigua calenta. La calefacció és algo primitiva: "-enciendan el horno y los fogones, sinó se van a congelar". Festa grossa!

L'aduana argentina en mig d'una magnífica pampa desèrtica.

Sico, Xile i més vent: comença l'espectacle.

A només 6 km dels Gendarmes argentins, arribem al Paso Sico, que no és res més que la frontera, en mig del no res, ni coll, ni res més que una indicació que anuncia el canvi de país.

Seguim i la pista va pujant xino-xano per un paisatge muntanyós àrid però espectacular.

Després del Paso Sico, la pista va pujant sense perdonar.

El vent cada cop és més fort, i fa fred, molt més del que ens havíem pensat. Amb gran esforç superem el nostre segon coll de la travessa a 4.300 metres i creiem que la jornada està ben encarrilada... Il·lusos: en baixar uns pocs metres, el vent es torna tant potent que quasi no podem pedalar. Per sort, al cap de pocs quilòmetres arribem al refugi dels Carabineros xilens.

Al fons es veu el refugi dels Carabineros. Sembla a prop però triguem gairebé una hora per fer aquest tram. En últim terme tenim el tercer coll. El deixem per demà.

Sí, és la Laia.

El retén El Laco, és el primer contacte amb el món xilè. A dins, una parella de Carabineros, el Sargento Segunda López i el Sargento Cortez. Ens saluden, ens conviden a passar dins del petit i glaçat habitacle i ens ofereixen "unos pancitos con queso". La veritat és que estem bastant acabats, només hem fet 35 km, i ja no tenim més ganes de bici per avui.

Ens expliquen que ells estan de pas, que els carabineros que estan destinats a El Laco han anat a saludar els Gerdames argentins, i afegeixen: "-el clima aquí és extremo". Molt observador el Sargento Segunda López, estem els cinc morts de fred a ple migdia, dins d'un refugi metal·lic amb una micro llar de foc, mentre que a fora el sol radiant no fa ni pessigolles a la pell. El vent no para de bufar.

El refugi dels Carabineros és la casa blanca, la de fusta està fora d'ús.

Del Laco a San Pedro i a l'hospital.
Més tard van venir els tres carabineros exil·liats a El Laco. Es presenten i passen dels formalismes de sargentos i cabos, són simplement en Tomàs, en Montoya i en Pablo. Passem el que queda de tarda i la nit xerrant, menjant, bevent i dient parides. Realment unes setmanes en aquestes condicions millor prendre-se-les amb humor.

L'endemà marxem del refugi i com no, el vent segueix apretant. I així seguirà tot el dia. Per sort, encara que costa bastant d'aprofitar, l'entorn és brutal, i acampem en un lloc privilegiat.

Tot el paisatge té aquest nivell!!!

Acampats el dia abans de tornar a la civilització.

L'endemà de l'acampada, ens llevem a -7. En Cédric té la gola atacada i l'Isra ha tossit unes quantes vagades durant la nit. Fem uns cafès, tès, i el porridge de rigor. Les aspirines van que se les pelen. Fem uns quants quilòmetres i arribem a les llacunes Miñique i Miscandi. Després fem un últim mini-coll, no previst i que ens desfonda del tot. Finalment ataquem una llarga però feliç baixada a Socaire i més tard Toconao a tan sols 2.500 metres d'alçada. A Toconao, destrossats, anem a veure els nostres amics carabineros que havíem conegut a El Laco i, tal com ens havien promès, ens ofereixen dormir a la comissaria. Fan honor al seu lema: ¨Un amigo siempre¨.

Llacuna Miñique.

Llacuna Miscanti

La nit a Toconao va ser un calvari, en Cédric es mocava que semblava un huracà, l'Isra no va parar de tossir. Faltaven 30 km per arribar a San Pedro, en Cédric es lleva i es dopa a aspirines. Té la moral d'agafar la bici. L'Isra està fos i la Laia l'acompanya en bus, directes a San Pedro amb parada a l'hospital. Hem arribat pels pèls.

Uns dels 5 dies de llit de l'Isra: radio i brou de pollastres.

Argentina I: com un país tan ric pot patir una crisi com la del 2001?

2007-05-27T23:43:00.000+01:00

El Bolsón, Patagònia argentina
Envoltat de muntanyes, llacs i boscos, El Bolsón va ser el poble escollit per un grapat de hippies per començar un món millor. Van venir d'arreu del país i, mica en mica, van crear una comunitat d'artesans, agricultors sensibilitzats per l'ecologia i escriptors, entre d'altres, que plegats van donar vida i impuls a El Bolsón. Inclús van conferir-li un cert aire vanguardista en el món de la preservació del medi ambient quan es va declarar AREA NO NUCLEAR.

Avui en dia, El Bolsón no és el mateix d'anys enrrera. La seva condició hippi li ha donat fama entre motxilleros i turistes, nacionals i estrangers, i s'ha omplert d'hotels, hostals i albergs. Nosaltres ens vem instal·lar en una petita pensió regentada per una parella d'uns 50 anys. El lloc ni apareix a la Lonely Planet, ni està en la relació donada per l'Oficina de Turismo, hi vem arribar per casualitat. La casa no estava acabada del tot, des del carrer es veien les golfes sense paret i, en alguns llocs, uns plàstics impedien que la pluja s'escolés dins l'edifici. En canvi, la nostra habitació era més que correcte, un bon llit, dur i ample, calefaccio, bany i mini-cuina. L'habitació estava implecable, feia bona olor, tot estava net. Els amos estaven tota l'estona amunt i avall, l'un netejant i endreçant, l'altre penjant làmpades, canviant bombetes o reparant una canonada embussada. Tot s'ho feien ells, treballant de bon matí a última hora del vespre.

Vem començar una conversa amb ells sobre el poc moviment que vèiem al poble. Ja no era temporada alta, i això es notava en que la gran quantitat de restaurants i bars estaven buits o quasi buits. "Ya, pero estos años no son malos, por lo menos podemos ir a comprar con tranquilidad" "¿Cómo, hubo un epoca en la que no podían ir comprar de forma normal?" "Uy, y tanto que no, hubo unos años en que casi no había plata, la inflación era descomunal, comprábamos por la mañana y, por la tarde, lo mismo ya era más caro".

Quan ells van decidir marxar de Buenos Aires fa 10 anys i instal·lar-se a El Bolsón per engegar un petit negoci d'allotajement, els va enxampar la crisi econòmica, el turisme nacional se'n va anar a pique, i amb la paritat dòlar-peso -això volia dir que per un dòlar americà un aconseguia un peso argentí i visceversa- el turisme estranger venia en compta-gotes, el pressupost d'unes vacances a Argentina era prohibitiu per a molts. El govern de Menem havia continuat amb la política aperturista de l'economia però, lamentablement, l'empresa nacional sovint estava plena d'ineficiències i sobrecostos que la feien patosa i artrítica devant dels nous mercats globalitzats. Només unes poques empreses, sovint comprades i sanejades per grups extrangers, se'n sortien.

"Lo peor vino con lo del corralito, tuvimos que vender muebles, libros, lo que fuera con tal de tener un plato en la mesa. Ay, ¡¡¡y la gente que vendió justo antes sus casas!!!" "¿Por qué la gente se vendía sus casa?" Ens van explicar que els mesos anteriors a la debacle financera del país i al bloqueig de tots els comptes per part del Govern, els tipus d'interès que donaven els bancs era molt alt, tant alt que era un negoci especular amb la propia vivenda: un es venia el pis o la casa, posava els diners al banc, i amb els interessos que donava, podia pagar el lloguer d'alguna cosa similar i a més tenir un extra per viure. Els pares d'ell van decidir fer-ho, però poc després l'economia es va esfondrar i aquells interessos van desaparèixer, i els diners van passar a només tenir valor en pesos, perquè de dolars només en donaven una quarta part. "Mucha gente lo perdió todo. Algunos se suicidaron". Per a ells, el país no té solució "los políticos siempre se afanan la plata" i encara que molta gent volgués que les coses anessin millor, la classe política malbarata els esforços.

Aduana de Ezeiza, Aeroport Internacional de Buenos Aires
Portava dos dies sencers penjat al telèfon des del petit poble de Uspallata, prop de l'Aconcagua. Parlava amb l'aduana d'Ezeiza, amb DHL d'aquí, amb DHL d'allà, amb despatxants d'aduanes, i tot per arribar a la conclusió que, si volíem recuperar el paquet, no teníem més remei que anar en persona a l'aduana d'Ezeiza, a 1.200 km d'on érem.

Feia mes i mig que una de les càmares fotogràfiques que portàvem s'havia espatllat i havia semblat que la manera més senzilla de reparar-la era enviar-la a Barcelona, al servei tècnic oficial. Pensant que potser calia fer algun tràmit especial per enviar un aparell que després havia de tornar a entrar al país (en aquells moments ja teníem una navalla enviada com regal bloquejada en una aduana del sud del país), vem informar-nos. Menys mal, l'agent d'aduanes de San Carlos de Bariloche ens va fer un certificat on es donava fe que aquell aparell de número de referència bla bla bla sortia efectivament del país per ser reparat en garantia. Signat a puny i lletra per la seva autoritat, "De no ser así, cuando este aparato ingresase de vuelta a Argentina, sería retenido y deberían cancelar gastos de aranceles por un 60% de su valor".
Havien passat unes 6 setmanes desde tot plegat i ara la càmara ja estava reparada i ens l'havien enviat a Mendoza, la ciutat més gran prop d'Uspallata. Ens l'enviaven per DHL, doncs millor una companyia que no fos Correos, vem pensar. Però el paquet estava retingut a l'aduana de Ezeiza, DHL deia que l'aduana l'havia bloquejat i que no podien fer res, i l'aduana deia que DHL podia remetre el paquet a l'aduana de Mendoza perquè nosaltres hi féssim els tràmits. Però per rebre el paquet a l'aduana de Mendoza, DHL ens demanava 250 euros.

Estava fent cua amb els documents de "corte de guía" a l'aduana quan, cansat d'esperar, em vaig asseure a la vora d'una dona d'uns 60 anys. Tenia la cara cansada i, en un moment que les nostres mirades es van creuar, em va preguntar "¿De adónde sos?" "España" "¿De qué parte?" "De Barcelona" "Aaaaaah, Catalán". Ella era filla de bascos que havien emigrat durant el franquisme, i el seu marit era fill de catalans, catalans de Calaf. "Nos gusto mucho España, pero cuando fuimos al pueblo de mis suegros, la verdad, nunca pensé que podría ser un lugar tan chico. Creo que ahí nunca pasada nada".

M'explica que viuen a Mar del Plata, a unes hores de cotxe de Ezeiza, i que han vingut a buscar unes peces que els van enviar dels USA per a millorar una radio. "Venían en un Fedex y nos aseguraron que nos las entregarían en la puerta de casa". Però al seu paquet li va passar com al nostre, estava retingut a l'aduana i només el podien recuperar fent els tràmits en persona. Per a ella, això tenia un únic significat: "algo de plata, y todo irá más suave".
La seva cara cansada deixava entreveure que aquell dia havien matinat per venir a la capital. Era un escàndol, en aquella cua hi havia gent de tot el país, persones que havien rebut paquets de l'estranger i que s'havien vist obligats a venir per recuperar-los. "La corrupción está en todas las administraciones, aunque en aduanas es bastante grave, como en la policia. No sé si este país tiene solución." "Pero visto desde fuera, como turista, la verdad es que parece que las cosas funcionen, parece incluso exagerado lo devaluado que está el peso". Les meves pauraules no la convencen, ella segueix veient amb escepticisme el futur del país i, com per confirmar-ho, el petit soborn a l'inspector d'aduanes ja ha fet efecte i el tràmit que està fent el seu marit s'ha resolt en pocs minuts. Mitja hora més tard jo sortia d'Ezeiza amb la càmara sota el braç.

Parc Nacional de Talampaya, Província de La Rioja
Acabem de visitar l'engorjat de Talampaya, distinguit per les verticals i erosionades parets de color rogenc. És una petita joya de la natura que es troba prop de Villa Unión, on hem de tornar per passar la nit i recuperar totes les nostres coses, bicis incloses. En la furgoneta que ens ha portat pel parc, hem intercanviat quatre comentaris intrascendents. Els demanem si van cap a Villa Unión, i si no els fa res portar-nos-hi. "Por supuesto que no hay inconveniente. Sólo les pido que nos acompañen a tomar un café antes de partir. Les importa?". Es evident que són d'aquelles persones que els ha anat bé en l'Argentina actual. Ell és advocat i viuen a Córdoba, ens explica mentre pugem en el seu confortable 4x4. Una de les seves filles está a punt d'anar a viure a París a estudiar Belles Arts, "es lo que desea hacer".

Des que havíem començat el viatge sempre haviem dormit en pensions cutres, càmpings, refugis o el prat o camp d'un pagès. En aquest entorn, els nostres co-tertulians habituals eren cambrers, turistes estrangers, responsables de càmping, camioners, pastors o currantes de benzinera. La vida de cicloturista dóna per parlar amb molta gent diferent, però no amb tothom. Així que aquesta vegada, dins del cotxe, teniem l'oportunitat de conèixer l'opinió d'algú d'un entorn diferent sobre què passava en el país. "Desafortunadamente este país está gobernado por una clase dirigente corrupta, que miran por sus intereses antes de hacerlo por los de la comunidad." "La corrupción está tan arraigada que se convirtió en tradición". Però, a més de la poca rectitud dels polítics, ens explica que durant el segle XX, Argentina va sofrir diversos cops d'estat en els quals els militars van robar i van deteriorar greument l'economia del país. En especial va parlar dels anys del General Videla, però també de cops d'estat anteriors, doncs durant molts anys els militars havien disposat de molt suport i poder.

La realitat és bastant més complexa
Aquestes converses i d'altres ens han deixat clar que força argentins consideren que els seus polítics són corruptes i que, tot i semblar que de mica en mica les coses es redrecen, caldrà esperar uns quants anys per veure si una nova conciència s'apodera dels gestors del país, presidents, governadors o intendents.

Però les xerrades també evoquen altres raons, com la corrupció en l'Administració o el passat militar, altres motius que han fet que ens interesséssim més per les causes de la crisi. Un país democràtic, amb grans recursos naturals i relativament poca població com és Argentina, no sembla lògic que sofrís una gravíssima crisi econòmica fa 6 anys.

Així que continuarem donant-hi voltes en una propera entrada...

De Cafayate a San Antonio de los Cobres: molta pujada i poc oxígen

2007-05-27T17:58:00.000+01:00

Cafayate és un poble de la provincia de Salta, al nord-oest argentí. Envoltat de vinyes i altes muntanyes d'una aridesa absoluta, Cafayate és un lloc agradable, tranquil, amb prou turisme per donar vida a quatre restaurants decorats amb una rusticitat molt estudiada i un parell de botigues d'artesania d'alt nivell. Però tot i així conserva l'estil de vida rural, el ritme de vida pausat i la forma de fer locals.

Per nosaltres, Cafayate era el lloc per carregar piles abans de creuar d'Argentina a Chile per darrera vegada. Però aquest cop, som més al nord i els Andes estan més crescudets, així que el gran repte era l'alçada.

De fet, la ruta més habitual per anar d'Argentina cap a Bolívia és per Salta, la capital turística del nord argentí (li diuen la linda), i la quebrada de Humahuaca, directes a Bolivia. Però nosaltres volíem passar per San Pedro de Atacama, a Chile, i entrar a Bolívia des d'allà. A més, un grup de cicloturistes argentins ens van cantar les mil meravelles d'una ruta situada a l'oest de Salta, enganxada a la serralada andina, de paisatges espectaculars i molt menys transitada. Ens va temptar, vem treure el mapa per situar-ho i... ep! aqui hi ha un coll a 4.895 m! -¿Qué tal se pedalea a esta altura? -Bien, mascando coca-.

Així que vem sortir de Cafayate preparats pel gran repte. El primer dia vem fer nit a Angastaco. Un poblet de 300 habitants que, com la majoria de la zona viu principalment de la vinya. El que no ens esperàvem és que la gran finca del poble es digués Montserrat, que fos d'un tal Miralpeix i que el petit santuari que el protegia de les males collites fos dedicat a la Moreneta. Per cert, al poble del costat, la finca que li feia la competència es deia Colomé...

L'endemà continuem cap al nord, pel Valle Calchaquí. El paisatge és espectacular. L'aridesa mineral de les muntanyes que ens envolten, la sorra blanca, els colors taronges, rogencs i ocres de les roques, les cases baixes amb unes porxades que conviden a deixar passar la tarda des d'un balancí, la cantarella especial de la gent d'aquí... és encara una altra Argentina.

Els pebrots assecant-se al sol, per fer pimentón, dónen un toc de color al paisatge.

Arribem a Cachi. Al centre, carrers empedrats, parets encalades que enlluernen, boigues d'artesania amb marcs de fotos fets de fusta de cactus i cafès on prendre un expresso de màquina. A les afores, tot és marró: les cases d'adobe sovint inacabades, la pols que se't fica als ulls i els omnipresents gossos vagarejant. El que és menys típic i tòpic són alguns joves que veiem corrent en calça curta i un buf al coll. I és que a Cachi hi ha un centre d'entrenament en alçada i hi vénen atletes de tot el país a esbufegar i a fer glòbuls vermells. I només estem a 2.200 m.!

Quan marxa el sol, la temperatura baixa en picat i ens fiquem ràpid dins del sac. De sobte, en el silenci d'un càmping completament buit, sentim una remor que s'acosta... vent? no pot ser, si hi ha una calma absoluta. Però un remolí de vent sacseja amb violència la nostra tenda i a través de la tela notem la sorra i les fulles que s'hi enclasten. Un núvol de pols fina s'ha colat dins la tenda i ens adonem, mentre estosseguem mig asfixiats, que acabem de conèixer el famós zonda, un vent del que havíem sentit a parlar però no havíem tingut l'honor de conèixer.

El zonda és un vent sec, calent i carregat de pols que bufa durant l'hivern del nord argentí. De fet, pot fer pujar la temperatura de 10 o 15 graus, aixecar teulades i omplir l'aire de pols durant dos o tres dies. Per sort per nosaltres, les últimes ratxes van desaparèixer amb l'arribada de l'alba...

Marxem de Cachi per una pista que va pujant suaument, i per la que nosaltres encara pedalem més suaument per anar aclimatant el cos. Això ens permet disfrutar del paisatge, una vall on el verd tendre del fons, regat per un torrent que es va encongint any rere any, es converteix en color siena, ocre o marró pocs metres més amunt, on tan sols els cactus típics de dibuix animat poden sobreviure. Passem alguns poblets de quatre cases, alguna escola amb nens que ens vénen a veure, corrents, i on el més atrevit ens demana caramels o diners. És la primera vegada que ens passa en tot el viatge.

En arribar a La Poma recordem que és diumenge... tot el poble està al camp de futbol, i a la nit el bar està ple de gent mirant un partit... de futbol! Nosaltres ens instal·lem en una fonda i ens fem un tè de coca que hem comprat a Cafayate i que té tota la pinta de ser un enganya-guiris. La propietària s'ho mira amb escepticisme, però ens diu que no fem mala cara, ha vist ciclistes molt més fumuts per l'alçada.

L'endemà, el cap espès i els 900 m que volem pujar ens imposen un ritme lent. Qualsevol rampeta ens dispara les pulsacions i la respiració accelerada ens manté callats. Un ramat de llames se'ns queda mirant quan passem. Hem passat 3 o 4 cases des de la sortida del poble, però nosaltres volem arribar fins la darrera abans del coll. No sabem exactament on és, només que hi viuen dues dones i que és el darrer lloc on agafar aigua.

Les dues dones són mare i filla, i viuen d'un ramat de llames i cabres a 3.900 d'alçada, sense aigua corrent ni electricitat, ni tan sols una llar de foc, a 30 km del poble més proper. Quan li preguntem a la Flavia per un lloc on acampar, ens diu que té una habitació on podem dormir i insisteix perquè ens quedem. Això serà la frase més llarga que dirà en tota la tarda. Després, pràcticament tot es reduirà a respostes de sí o no. Poc abans que es fagi fosc, es fica un grapat de fulles de coca a la boca -para que no me joda la puna- i se'n va a buscar les cabres. Quan ja és negra nit, arriba la mare. Sortim a saludar-la amb ganes de fer-la petar una estona i saber com és això de la vida de pastora d'alçada, però, per frustració nostra, no és més xerraire que la filla. A les vuit ja érem dins del sac.

La cuina, a cel obert, l'únic luxe és la vista.

Sortim ben aviat, fa poc que ha sortit el sol i els rierols que creuen el camí estan glaçats. Pujem lentament, les cames podrien apretar més però els pulmons van de bòlit. Són 14 km de pujada, unes esses ben àmplies per no ofegar els ciclistes ni els motors dels cotxes. No masteguem coca però un paracetamol en alleugereix el cap. El dia és perfectament clar i el vent, ara ens frena però ara ens empeny. I així, mica en mica, anem pujant. En algunes rampes els pulmons arriben al límit i cal posar el peu a terra per reprendre l'alè o empènyer la bici uns metres.

I finalment ja hi som. L'Abra Acay, a 4.895, el pas més alt que hem fet fins ara. I ara ve el premi: 30 km de pura baixada en un paisatge espectacular...

A pocs km de San Antonio de los Cobres ens trobem un ciclista en sentit contrari. Els darrers que ens havíem trobar eren la Sylvie i en Martin, fa uns 15 dies. I aquest, en Cédric, justament anava a trobar-se amb ells a Salta... el món cicloturista és ben petit! Després de xerrar una estona, en Cédric decideix fer mitja volta i venir amb nosaltres, això de la pampa i dels grans espais està molt bé, però sol es fa una mica dur. Així que tots arribem a San Antonio de los Cobres, una població minera trista, freda, ventada i polsegosa.

Eriberto

2007-05-09T16:43:00.000+01:00

Són quarts de set del vespre, no trigarà gaire a fer-se fosc. La pista sorrenca i el vent de cara ens diuen que hem de buscar un lloc on plantar la tenda i deixar per demà els 30 km que ens separen del proper poble, Barreal. Aquest matí hem carregat uns 15 litres d'aigua entre els dos, suficient per beure, cuinar i treure'ns la capa de pols que ens recobreix al final del dia. Però l'extensa pampa que ens envolta és inhòspita i ventada, preferim buscar la protecció d'una casa a la que ens pot oferir un matoll ple de punxes. Fa més de 50 km que no veiem cap lloc habitat però, una mica més endavant, la verdor d'una filera d'arbres ens indica la presència d'una casa. Anem cap allà.

Els lladrucs dels gossos anuncien la nostra arribada i ens mantenen a una distància prudencial de la casa d'adobe, d'on surt un home baixet i xupat de cara, de pell curtida i barret de gaucho. El saludem i li expliquem la nostra situació:
- Estamos buscando un sitio donde armar la carpa para poder pasar la noche protegidos del viento.
- Claro! Pasen nomás! Pueden armarla junto a aqulla pared, allí estarán bien.

De sobte em ve al cap el relat d'un cicloturista brasiler que havia dormit a casa d'un pastor en aquesta zona. L'havia acollit molt bé i li havia ensenyat un àlbum ple de cartes i fotos d'altres viatgers de pas per casa seva. Era aquest home? En qualsevol cas, el nostre amfitrió no sembla molt sorprès de veure'ns, era evident que no som els primers ciclistes que passen per allà.

Mentre ens presentem -li expliquem d'on som, què fem allà, a on anem...- muntem la tenda procurant que no s'hi instal·lin els gats i que els gossos no fiquin el nas dins de les alforges. Una truja dorm a pocs metres al·lièna a tot plegat mentre els galls d'indis i les gallines es passejen per allà picotejant el terra.

Amb la posta de sol, la temperatura ha baixat en picat. Ens posem l'anorac de plumes i l'Eriberto treu al pati un bidó tallat pel mig, li tira unes brases i uns troncs, la llar de foc ja escalfa. Amb les mans prop de les flames i la picor del fum als ulls xerrem i l'escoltem parlar-nos dels nombrosos viatgers que ha acollit a casa seva. Com a prova, treu un àlbum -el que havia vist el brasiler!- i ens el dóna perquè ens el mirem, amb un gest de qui et mostra una cosa valuosa, motiu d'orgull. A la llum del frontal, anem passant les pàgines amb atenció i cura per admirar i comentar les fotos i llegir en veu alta fragments de les cartes. Els autors són hostes d'una nit o de diversos dies, han compartit un chivito sencer, hores de conversa o només quatre galetes, són suïssos, belgues, francesos, joves o més grans, homes o dones; però totes les fotografies estan fetes amb interès, curiositat i un punt d'admiració per l'Eriberto i la seva forma de vida, i totes les cartes transmeten agraïment i afecte. Al final de l'àbum també hi trobem la radiografia del braç que es va trencar, un acord signat amb el propietari de la casa (ell només n'és el masover) entre altres documents personals que no sembla importar-li que tinguem a les mans.

Nascut a Xile, als 15 anys va emigrar amb la seva família, com tants altres, a Argentina per buscar una vida millor. Una mare apenes 15 anys més gran que ell i un germà mort de cirrosi conformen el seu panorama familiar. Alcoholisme i mares molt joves: dos elements que ens hem anat trobant repetidament durant el nostre viatge. Fa 11 anys, la maquinària moderna el va substituir a la fàbrica de bosses de plàstic de Buenos Aires on treballava i, a contra-corrent de la tendència general del moment, va decidir instal·lar-se al camp. Des d'aleshores, fa de masover, sense papers, d'aquesta finca situada a la provincia de San Juan. Després d'onze anys, no té contracte laboral i encara espera cobrar el primer sou. Allò que planta i els animals que cria o caça són la seva despensa. La mel que produeix, els formatges de cabra i les pells de cabrit que ven constitueixen el seu compte corrent. Li agrada la vida al camp i està orgullós de tot el que aconsegueix treure'n, ell sol. En canvi, "al argentino no le gusta el campo, prefiere la ciudad". Per ell, les terres argentines estan poc i mal explotades.

Amb la nit, el fred i el cansament arriba la gana. Comencem a treure el fogonet i les olles per fer el sopar, però l'Eriberto ens insisteix perquè fem servir la seva cuina a gas. Passem a dins, i la combinació d'un llit, una pila de cebes, una prestatgeria coixa amb una pila de revistes polsegoses al damunt, la cuina i les pells de cabrit que pengen de sostre ens diuen que aquella única sala és a la vegada dormitori, cuina, rebost, taller i sala d'estar. D'un racó treu una tauleta i amb dos cadires i un tronc ens instal·lem a sopar. Ens diu que no acostuma a menjar al vespre, però tanmateix accepta provar el nostre menú diari, arròs amb carn picada. Responent a la nostra curiositat, ens parla sobre la seva vida, els seus animals, les dificultats amb què es topa. Fa poques setmanes un ex-convicte va anar a parar a casa seva. L'Eriberto el va acollir, l'endemà, el paio el va atacar, lligar i emmordassar i li va robar la ràdio i una càmara de fotos, després d'estomacar-lo de valent. De passada, va agafar l'escopeta i li va matar uns quants animals. De tot plegat, en va sortir amb un ull tocat, uns quants hematomes i una orella sorda, però no va anar al metge ni ho va declarar a la policia. Total, la policia argentina no hace nada. La pèrdua de la càmara i de la ràdio el tenen desolat.

És tard, ell també s'ha d'aixecar d'hora així que anem a dormir. L'endemà els galls ens desperten ben abans que el sol. Mentre ens empassem la platarada de porridge i ell es beu el seu mate, parlem sobre la seva situació de treballador sense contracte i sense sous des que fa de masover en aquesta finca. Amb la informació que tenim, escassa i confusa, intentem donar-li algun consell.

Nosaltres hem de continuar la ruta i l'Eriberto ha de cuidar els seus animals. Ens acomiadem i prometem enviar-li les fotos que hem fet, que acabaran ampliant l'àlbum ja ben gruixut. -La próxima vez vengan con más tiempo y asamos un chivito!-.

Companys de carretera: Difunta Correo i Gauchito Gil

2007-05-08T21:17:00.000+01:00

Des que vem començar la nostra ruta a Punta Arenas fins ara, a més de 5.000 km, constantment ens hem anat trobant petits altars a tocar de la carretera. D'altars, se'n fan a molts llocs, però el que trobàvem sorprenent era les ofrenes que hi havia. A part de diners, fotografies o escrits d'agraïment, la gent hi deixa objectes que no acabàvem d'entendre quin significat tenien: piles i piles d'ampolles d'aigua, bolquers, tabac, sabates, neumàtics i tota classe de peces de cotxe i camió.

De fet, la majoria d'altars estan dedicats a dos personatges històrics: la Difunta Correa i el Gauchito Gil. Cap dels dos han estat reconeguts com a sants per l'Església, però la devoció dels argentins per ells queda reflectida en els centenars d'altars repartits per tot el país i els peregrinatges multitudinaris que es fan en el seu honor.

La Difunta Correa va ser una dona, Deolinda Correa, que l'any 1.840, preocupada per la salut del seu marit que estava lluitant al front, el va anar a buscar, caminant i amb una criatura als braços. Va caminar i caminar pels deserts de la provincia de San Juan, fins que al final se li van esgotar les provisions i l'aigua. Uns arrieros se la van trobar, morta, però amb el fill encara viu, gràcies a la llet que encara tenia la mare. Aquí està el seu primer miracle. Primer els arrieros i després els camioners s'han convertit en els principals devots d'aquesta santa, i li deixen peces del camió i ampolles d'aigua, per la set.

Es va fer una santuari en el seu honor a Vallecitos, provincia de San Juan. La devoció és tan gran que actualment la visiten unes 700.000 persones a l'any, i el que només era un santuari ara s'ha convertit en un poble, amb escola, ajutament i correus.

Altar a la Difunta Correa a l'entrada de Punta Arenas, Patagònia Xilena

5.000 quilòmetres més al nord, a Argentina, la devoció a la Difunta Correa continua present:

Gauchito Gil

Segons la llegenda, durant el segle XIX va viure un gaucho que (per tema de faldilles o de diners, hi ha versions diferents) va haver de viure al marge de la llei i es va enfrontar amb la policia i als que tenien el poder. Va ser una mena de Robin Hood del nord-est argentí, robava als rics per donar-ho als pobres, que sempre el van ajudar, amagant-lo de les autoritats o tenint sempre un cavall fresc "por si viene Gil". Però les autoritats el van enxampar i condemnar. Poc abans de ser executat, Gil li va dir al comandant de la policia que el seu fill estava greument malalt i que si volia que es curés havia d'invocar el seu nom. El comandant no se'l creu i l'executa. Quan torna a casa i es troba el fill realment malalt, es posa a pregar a Gil, i el fill es cura. D'aquí neix la seva fama com a curador, i es converteix en el gran protector dels oprimits.

Els altars dedicats a ell sempre estan adornats amb banderes i cintes vermelles, el color de la rebel·lió. I li posen tabac perquè, segons la llegenda, era un fumador empedernit i ho va passar molt malament quan era a la presó, sense cigarrets.

Les 4 passions dels argentins

2007-04-30T22:46:00.000+01:00

Argentina és el país del tango, dels psicòlegs i d'en Ricardo Darín. O almenys això és el que ens ha arribat d'aquest país. Ara bé, què és el que mou als argentins, què els fa vibrar, els motiva i arrossega?
L'equip transandí ha arribat a la conclusió que són 4 elements fonamentals:

Para ver en la tiví: El fútbol
Pensava que la passió pel futbol que es viu a Espanya era insuperable. Però és que aquí no és passió, és religió, és el dia a dia, es respira i es transpira. Qualsevol argentí sap com va la lliga espanyola, pot recitar-te l'alineació del Valencia i dir-te com va acabar el darrer Osasuna-Valladolid.
A les notícies, el comunicat sobre les entrades i sortides d'en Maradona de les clíniques de desintoxicació ja són quasi una secció amb entitat pròpia, com el temps d'en Picó a casa nostra.

Cada vegada que diem que som de Barcelona tenim grans debats sobre el Messi. Un consell per als futurs viatgers per Argentina: apreneu de futbol, que us obrirà moltes portes i us farà guanyar simpaties!

El Pibe en paper maché en el barri de La Boca

Un gol blaugrana es pot convertir en portada a Buenos Aires i fer córrer rius de tinta...

Para tomar a cualquier hora, en cualquier lugar y con cualquiera: El mate
El mate és per esmorzar, per mentre es treballa, per després de dinar, per la tarda, per prendre a la fresca. Per tot. Aquesta beguda que es pot beure sola, amb sucre, amb cafè, o mesclada amb altres herbes és omnipresent. La gent es passeja amb la bombilla i el termo com qui porta uns kleenex o unes ulleres de sol a la bossa de mà. I t'ofereixen un mate com qui t'ofereix un cigarret. Amb la diferència que el cigarret (normal) no va passant de mà en mà sinó que cadascú xuscla del seu.
Aquesta omni-mate-presència converteix l'aigua calenta en un element sagrat. Els supermercats rebossen de termos, sempre hi ha teteres plenes d'aigua escalfant-se damunt les cuines econòmiques i en els càmpings on no hi ha aigua calenta per dutxar-se mai et negaran aigua calenta per al mate...

A les benzineres, màquines expenedores d'aigua calenta per omplir el termo.

Para todo: El dulce de leche
Per a molts ciclistes en ruta per aquestes terres no només és una autèntica revel·lació sinó que es converteix en la base de la seva dieta. La clau: una relació preu/sabor/pes/calories insuperable.
Ara bé, per als argentins, és el complement dolç per a qualsevol cosa. Qualsevol pasta o pastís va farcida de dulce de leche, poden tenir fins a 6 classes de gelats de dulce de leche diferent, sense comptar els iogurts, caramels, galetes, alfajores...

Para comer: el asado
Com reconèixer un càmping a Argentina: una zona amb arbres i fogones (barbacoes). Pot no haver-hi aigua calenta, cap protecció del vent, poca vigilància i un terra bonyegut. Però si hi ha fogones, per a ells, ja n'hi ha prou. Quan arribes a les 8 de vespre després d'un dia de bici te'ls ensenyen amb tot l'orgull i es sorprenen que no et posis a fer brasa immediatament. I és que no hi ha dia de camp sense asado. Fer servir un fogonet és una excentricitat.

Però aquesta és una passió totalment justificada, la carn és boníssima i barata. I fan uns asados que converteixen les nostres costellades en un joc de cuinetes.
Una dada: de mitjana, el consum de carn d'un nord-americà és d'uns 30 kg anuals. El d'un argentí supera els 60 kg.

El famós asado al palo!

Aconcagua: les imatges valen més que mil paraules

2007-04-17T21:07:00.000+01:00

Vistes des de l'entrada al Parc Provincial Aconcagua

Baixant del Campamento Francés

Aconcagua!!! La pared sud no és per pardillos.

Més festival visual baixant del Campamento Francés

Montaditos aconcaguinos: fora la tenda fa molt de fred, però amb cuina d'alçada, a qui li importa!

Camí a Mendoza, la terra promesa

2007-04-05T23:08:00.000+01:00

Chos Malal también existe
Quan mires el mapa, Chos Malal sembla una població d'una certa importància, situada damunt de la famosa Ruta 40 argentina. Per nosaltres significava tornar a la civilització, a la carretera asfaltada, a les poblacions ben comunicades. Ja era hora, portàvem més d'un mes sobre les bicis sense fer dos dies seguits de descans. La moral estava alta però les cames matades.
En un tres i no res ens plantaríem a Mendoza, uns 400 km per asfalt sense gaire desnivell, pur tràmit, diu l'Isra. Però la Laia insisteix en ficar la bici en un bus i saltar-se aquest tram. Il·lusa! només hi ha un servei de mini-furgonetes que no agafen bicicletes. No té més remei que pedalar una altra vegada i resar perquè l'Isra no s'equivoqui.

La nit abans de marxar ens expliquen que la carretera només té un asfalt decent en el primer tram, el que de la Provincia de Neuquén, després, quan arribes a la provincia de Mendoza, està fatal, plena de forats, a trams de terra i d'altres migs asfaltada. Segons les males llengües els de Mendoza no arreglen la carretera perquè els turistes es quedin a la seva provincia i desisteixin de continuar carretera avall... una història molt argentina.

Isra: l'etern optimista
Així que ataquem la primera etapa: de Chos Malal a Barrancas, uns 125 km, asfaltats i no s'esperen grans desnivells, s'han de fer sense massa complicació en un dia. Comencem i d'entrada cal posar marxa curta, puja i puja. Veiem un collet, el superem, i segueix pujant. On estava la plana? De cop i volta, un cartell ens revela la dura realitat: Mendoza = 700 km! El pur tràmit es converteix en una setmaneta de canya!
Després de 7 hores pedalant, 1200 metres de desnivell i 110 km, ja en tenim prou i busquem on dormir. Una parella jove ens convida a plantar la tenda al jardí de casa seva. Ell, en Pablo, és mestre. Mentre prenem uns mates a la fresca, ens explica que va estar treballant en una escola de la Cordillera. Allà, l'aïllament els obliga a organitzar el calendari escolar d'una altra manera. Els mestres agafen la furgoneta i van a buscar tots els nens disseminats per les muntanyes, en total recorren uns 400 km. Un cop a l'escola, es queden interns durant vint dies amb classes cada dia, sense caps de setmana, i després tenen 20 dies de festa. No hi ha telèfon, ni fix ni mòbil. Ens diu que és dur, tant pels nens, que són petits i estan lluny de casa, com pels mestres, que estan completament aïllats. -Me perdí el nacimiento de mi gorda- ens diu assenyalant-nos la seva nena - es demasiado duro cuando tienes una familia. Ara és mestre a l'escola de Barrancas, té uns deu alumnes.

L'endemà engeguem en pujada de nou, passem Barrancas i amunt altra vegada. La carretera serpenteja per un pasiatge semi-desèrtic, amb només algunes rucas (cabanes de pastors) i pous de gas i petroli. Només de tant en tant, uns quants pollancres verds trenquen la gama de marrons, ocres i granats, això significa que hi ha aigua i, per tant, alguna estancia o fins i tot un poblet.

A part de la ramaderia, l'activitat econòmica de la zona es basa en l'extracció del líquid preciós...

A l'oest, la pre-cordillera andina amb els cims nevats. A l'est, la Payunia, una àrea amb més de 800 cons volcànics. Ens agradaria ficar-nos-hi però ens diuen que no hi ha aigua, que és perdedor i les pistes molt sorrenques... desistim. En tot cas, de lluny, és una meravella per a la vista.

Un descans i tornem-hi
Tres dies després de sortir de Chos Malal, arribem a Malargüe. Allà ens regalem un dia de descans i de fer el guiri clàssic: contractem una excursió a cavall per anar a veure un volcà, el Malacara.

Volcà Malacara

Va entrar en erupció sota l'aigua, no se sap si fa 4.000 o 60.000.000 d'anys (no ve d'aquí, no?), i això va fer que la lava es refredés ràpidament, bloquejés la sortida per les xemeneies superiors i tot plegat fes un pet tal que tot un lateral de la muntanya va saltar. Ara es pot entrar caminant pel que havia sigut el cor del volcà.

Interior del volcà

Pampa, plana, recta i interminable Pampa.
Però el nostre objectiu final és Mendoza. Així que tornem a agafar la bici i això sí que és pura Pampa, rectes llarguíssimes (fins a 50 km!) i quasi planes. Trobem una escapatòria a aquest asfalt monòton: la ruta 40, una pista que creua pel mig de la Pampa i ens permet estalviar-nos uns km, l'agafem. Menys mal que poc abans hem demanat aigua a uns obrers de la carretera perquè no sembla que hi hagi cap casa en els propers 120 km. La pista puja i baixa suaument i això trenca una mica la monotonia, perquè veure allà on has d'arribar d'aquí a 3 hores al final d'una línia recta enmig de la pura Pampa és poc estimulant.
La gran novetat és que pedalem amb en Rob, un holandès que està preparant una raid ciclista de 4 mesos de Quito a Ushuaïa, amb camió d'assistència, metge i cuiner -Algú s'hi apunta?-. Com a bon cicloturista solitari, té una xerrera inacabable, així que gràcies a ell les rectes es fan menys llargues...

Despertar enmig de la Pampa

L'endemà, la Laia s'aixeca amb l'estómac fumut, les cames fluixes i la motivació sota mínims. La idea és parar el primer cotxe que passi i que la porti fins al proper poble. Però per aquí no passa ni una ànima, així que de la gran idea a la seva realització passen unes 5 hores i 60 km. Finalment, aconsegueix parar un camió i pujar al remolc amb la bici, on es troba amb una família que li ofereixen una cadira per seure i conversa. Es despedeix de l'Isra i del Rob enmig de la polseguera i el soroll del camió a tota pastilla per la pista de terra: -See you in Mendoza!

No tot és arribar, també cal trobar un lloc on dormir

Em deixen en un poble on agafo un bus per Mendoza: 3 hores per fer 120 km, i és que té parada a qualsevol lloc que hi hagi algú que aixequi el braç. Arribo a l'estació de Mendoza a les 9 del vespre i, mentre m'ajuda a carregar les alforges a la bici, el conductor del bus m'anima dient que de camí a l'alberg m'intentaran robar, que no parli amb ningú que no sigui la poli, i que ¿no sabes de aquél pobre gringo que mataron de un balazo el otro día además de robarle todo lo que llevaba?

Però el problema més gros amb el que em trobo és que estem en plena Setmana Santa i la ciutat té un ambientillo increïble (terrassetes a tope, paradetes d'artesania per tot arreu, espectacles de carrer...) i els allotjaments a rebentar. Vaig rebotant de "completo" a "ni una cama libre" fins que al final, a quarts d'onze i després que en un hotel "para parejas" (no ho sabia, no ho posa a la porta!) em guardin la bici perquè pugui buscar amb més facilitat, em donen l'adreça d'un alberg on queda un llit lliure, i l'ansiada dutxa... Per fi a Mendoza!

El Pichachén (o el pas fronterer per on no passa ningú)

2007-04-05T23:05:00.000+01:00

Per creuar de Xile a Argentina hi ha diversos passos fronterers. Després d'informar-nos de les diferents possibilitats ens vem decidir pel Pichachén: no sabíem de ningú que l'hagués fet en bici, passava a 2.000 m creuant el parc natural de Laguna de Laja (els parcs sempre són bonics!) i no estava asfaltat.
No ens va decebre. La pista recórre una zona volcànica d'una aridesa absoluta. La roca, la sorra i l'absència total de vegetació ens donen la sensació de pedalar per la lluna. I ni un sol cotxe a la vista.
Dormim a la vora de la Laguna de Laja i, l'endemà al matí, ens aixequem amb un dia ventat però fantàstic, envoltats per volcans de cims nevats. Ens dirigim a l'aduana xilena per fer els tràmits de sortida del país. Estan encantats de veure'ns, ens diuen que passa una mitjana de 6 persones a la setmana per allà i estan avorridíssims. "No sé por qué está abierto este paso, esto es cosa de los argentinos, que tienen muchos intereses en cruzar por aquí para tener acceso al Pacífico, pero a nosotros no nos aporta nada", ens comenta un inspector mentre prenem un cafè en el seu bungalow. I continua despotricant dels argentins, l'eterna rivalitat argentino-xilena!

Continuem la nostra ruta per una pista sorrenca que s'endinsa per una vall molt ventada, avancem molt lentament, però el paisatge compensa. Creuem uns quants rius, sucant rodes o peus, i finalment ataquem el coll. Després d'una pujada dura però curta, deixem enrere Xile i ens deixem caure per la carretera Argentina per una vall igual de deserta i espectacular, però molt més verda.

L'endemà, a l'aduana argentina, ens conviden a prendre un cafè i ens endrapem mig pa de pagès fet al cuartel (boníssim!) mentre ens expliquen que estan intentant promoure el trànsit per aquest pas. Fins i tot han organitzat curses atlètiques per donar-lo a conèixer. Assentim i els confirmem que allò té un gran potencial turístic, ara bé, mentre no hi hagi ponts per creuar els rius, la cosa està una mica complicada.

A partir d'aquí ens anem allunyant de la Cordillera i baixem cap a la plana, pròxima parada: Chos Malal, on agafarem la ruta 40 per anar en direcció nord, cap a la gran urbe, Mendoza.

Crónica de una muerte anunciada: el fogonet ens ha abandonat!

2007-04-04T23:45:00.000+01:00

Els homes vivim com vivim perquè la tecnologia que hem enginyat i creat ens ha envoltat de mil i un aparells que, prement un botó, fan feina i treball que anys enrera ens soposaven molta suor i llàgrimes. En Magallanes es va passar un parell d'anys per donar la volta al món, en Willy Fogg 80 dies, i ara qualsevol de nosaltres pujem a un Jumbo, i en dos dies hem anat de casa a Hong Kong, parat a Los Angeles i arribat al Prat. Això és la tecnologia!

Fogonet de benzina
Quan preparàvem aquest viatge per les amèriques, vem pensar que en lloc de portar un fogonet de gas, millor era portar un "multi-fuel". El gas és net, crema bé, no fa massa pudor i pesa poc, però té el desavantatge que no sempre es pot comprar i, de fet, en alguns països, és gairbaé impossible de trobar. Així que, què millor que un fogonet que pot funcionar amb benzina SUPER, sense plom, querosè, benzina blanca i tot allò que tingui alcohol i cremi? Els cotxes estan a tot arreu, o quasi, ergo la SUPER s'ha de trobar a qualsevol cantonada. Dit i fet, la tecnologia ens ha proporcionat una eina per a la cuina campista, nosaltres anem i la comprem.

No es oro todo lo que reluce
Amb el fogonet "multi-fuel" a les alforges arribem a la Patagònia. Anem a una benzinera i omplim l'ampolla de SUPER. "-¿Podría llenarme la botella de bensina, por favor?", "- Ahorita mismo." Carregats de fuel, comencem la ruta i arriba la primera nit a l'aire lliure. Muntem la tenda, treiem les olles, l'atre va a buscar aigua, connectem el fogonet a l'ampolla de SUPER, i Eureka, ens cuinem un suculent arròs amb ceba i tonyina. Sense cap mena de dubte, sense tecnologia encara estaríem picant pedra foguera.
Els dies van passant, i amb ells les acampades. Comprem més SUPER i es van bullint més peroles d'aigua, coent arrossos, pastes, i fregint alguna
longaniza. Tot va bé, eficient, ràpid, barat, tot va com una seda fins que un dia l'aigua no s'escalfa. "-Està l'aigua?", "-No", "-Però si fa mitja hora que està l'olla escalfant-se!!". La flama del fogonet està a les últimes, fa llufa, i encara ens queda bullir l'arròs. Pànic a l'expedició, després d'un dia de bici, amb una gana de lleó, de les coses que fa menys gràcia és quedar-se amb arròs cru i una trista llauna de tonyina a compartir.

Encara hi ha esperança
"-El fogonet s'ha taponat." "-¿Què?", "-doncs que aquesta benzina no crema bé i ha taponat el trasto!". Sí, la tecnologia és maravellosa, ens encanta i li tenim passió, però el dia en que ens abandona, ens deixa molt tirats.
Amb paciència desmuntem el catxarro, li obrim les entranyes i comencem la neteja.
Mentre, l'humor no està en els seus millors moments, no es parla, dos mans treballen, quatre ulls miren. Hi ha gana, i molta, si no reanimem el fogonet ens menjarem una llauna de "ATUN DESMENUZADO EN ACEITE VEGETAL Y AGUA" i unes quantes galetes Maria. El menú que previst no era del Racó de Can Faves, però com a mínim escalfava el cos i omplia l'estómac.
Netegem el millor que podem, remuntem les peces i provem. "-FUNCIONA!!!", no fa la mateixa flama, però escalfa.

El pla B: pat fuego
L'arròs es va coure, vem sopar i l'endemà al matí va haver-hi cafè i porridge. Però ara les coses ja no eren com abans, havíem estat apunt de passar gana i, per tant, feia falta buscar una alternativa al fogonet. Una cosa que no pogués fallar i que no pesés massa: sí, fer foc. Tenim arbres per tot arreu, estem als Andes patagònics on hi ha una les reserves mundials més importants de fusta, està plagat d'asserradors, molts pobles viuen de la fusta. Ja està, farem foc si el fogonet es mor. Ei!!! para el carro, que aquí plou molt, que sí, hi ha molt de bosc, però la ffusta mullada no crema. "-I ara què farem?", "-Comprem pat fuego!"

Tenim la solució al nostre problema, anem a comprar el pat fuego, una altra peça de tecnologia. "-Buenas tardes, queriamos patfuego" "-¿cómo dice?" "Sí, en España le llamamos patfuego, y son unas pastillas para encender fuego" "-Ah! cerillas?" "-No, no, cerillas son cerillas, lo del patfuego es otra cosa. Sirve para ayudar a encender el fuego", "-no, no tenemos nada de eso".
Se'ns fa difícil d'entendre que en una regió on tothom té cuines a llenya i quasi no hi ha gas, i a més plou molt sovint, no coneguin el patfuego.
Decidim anar a una ferreteria, preguntem el mateix. Resposta: "-cerrillas?", "-no, no, sirve para enceder leña cuando está humeda.", resposta "-goma", "-¿cómo dice? ¿goma?", "-sí, goma", "-Goma 2?", "no! goma de bici, una cámara vieja de auto o bicicleta es la única forma de enceder leña mojada. Es lo que usan los pastores."

Murphy existeix: passa el que no havies previst.
Desconcertats per les tècniques locals i no molt segurs de poder posar-la en pràctica, decidim que el millor serà tenir sempre algo de menjar fred per si les mosques.
Tornem a la carretera, muntem més campaments i el fogonet no ens abandona. Ara ja sabem que la nostra eina cal mimar-la, netejar-la de tant en tant, i tractar-la amb delicadesa. Tenim una rutina que funciona, i la rutina ens dóna seguretat. Ja no ens cal llenya ni patfuego, sabem netejar el fogonet.

Però què passa quan desmontes un aparell amb cargols i fils minúsculs i estàs assegut al terra en un camp de pastura? doncs que si no vas en compte la cagues!!!.
I així va ser, netejant una cargol clau, en un moviment de poca coordinació, va sortir volant i va caure en mig del prat. Al principi vem fer conya, però quan ja portàvem una hora buscant la peça, la cosa va canviar.

Per sort teníem pla B, teníem goma i teníem benzina, no per encendre el fogonet, però si per ruixar les branques humides i fer-les cremar per nassos. Vem sopar i vem esmorzar, però el nostre fogonet "multi-fuel" ja no funciona. És MADE IN USA, i això vol dir que no trobarem recanvis a no ser que ens posem en contacte amb un telèfon de California, que ens demanarà dòlars per avançat i que tardarem dies i més dies en rebre el cargol.

La tecnologia ens ha deixat definitivament tirats, ni "multi-fuels", ni pat fuegos, l'únic que ens ha salvat és la llenya i una caixa de mistos.

Resignació i Càmping Gas
Després d'una hora, un va seguir buscant i l'altre ja es va dedicar a recollir fusta per fer un foc. Va arribar en Sandro, un pastor argentí, i es va afegir a buscar el cargol. Una de les seves primeres frases va ser "que felices seríamos si lo halláramos!", i més tard "la muy hija de puta, dónde estará?" Ell també es va desesperar buscant aquella minúscula peça.

Després de dos dies cuinant a la brasa, arribem a Chos Malal: dutxeta calenta, gelat, Coke i internet. La natura és fantàstica, però estem encantats de retrobar les comoditats de la vida hi-tech. Això de cuinar amb brasa és molt maco, però millor deixar-ho per la costellada del diumenge.

Aquí teniu la nostra última compra: un fogonet de gas!!!!!

Xile - Volcans, Mapuches i motoristes

2007-04-01T00:16:00.000+01:00

Quan marxem de Pucón deixem enrere el darrer lloc turístic i ens endinsem en una zona rural. Desapareixen les excursions a les termes i les cabalgatas (pasejades a cavall per a guiris), ja no hi ha trekkings organitzats i els ràftings adrenalínics queden substituïts pel ritme calmós dels qui es desplacen a peu o a cavall.

Aquí la majoria de gent són d'ètnia Mapuche, un poble que tradicionalment ha viscut de la recol·lecció i del bestiar. Per això, el seu estil de vida és encara mig nòmada. Ara som al final de l'època de les veranadas, quan els pobles es buiden i tots se'n van a les zones altes de les muntanyes per recollir els piñones, fer pasturar el bestiar o recol·lectar la mosqueta (un fruit molt apreciat del que se'n fan olis per massatge, cremes per les arrugues, licors, mermelades... de tot!). Les veranadas suposen un moviment tal de gent que l'Estat xilè envia unitats mòbils de metges i dentistes als campaments de muntanya mapuches per poder atendre'ls.

Per la nostra banda, tracem la ruta una mica a cegues: mapes fiables a mitges, els coneixements de la gent local no van més enllà de 50 km de casa seva i el seu concepte de les distàncies i de per on pot passar una bici és bastant difús (una bici amb alforges no és un cavall!)... Amb tot plegat, només ens calen unes indicacions equivocades dels Carabineros perquè arribi el dia de la nostra Primera Encigalada: això mateix, ens perdem! Però és una perduda feliç, perquè anem a parar a una casa de tot un personatge: l'Héctor Fernández. Nascut a Logronyo però vivint a Chile des que tenia 1 any, aquest armari de 125 kg està tan feliç de trobar-se dos gallegos com ell que ens convida a dormir a casa seva: Ahí a fuera van a cagarse de frío! (Suposo que veure l'Isra intentant arreglar el fogonet a les fosques va acabar de tocar-li la fibra sensible). Així que a les 9 del vespre l'estampa era digne de veure: l'Isra intentant empassar-se el segon whisky a pal sec per no fer un lleig (l'home se n'empassava una ampolla al dia...) mentre la Laia fa el sopar amb la cuina econòmica del bon Héctor, demostrant que las mujeres españolas todavía cocinan, no como aquí. Chile se ha convertido en un país feminista: tenemos una presidenta mujer, un ministerio de la mujer... ¿y los hombres qué?

Una mica brutu però això sí, un tros de pa, mentre ell marxa al poble a fer una copa amb els amics nosaltres ens quedem allà, guardant la casa amb els seus tres pastors alemanys i els dos gats.

L'endemà, amb les indicacions de l'Héctor vem arribar allà on volíem: el Parque de la China Muerta, una zona volcànica espectacular, de sorra negra i araucàries gegants. Mentre recorríem el parc, anàvem passant per la vora de campaments de Mapuches, instal·lats allà per la recol·lecta de piñones. Treien el nas de les cabanes per mirar-nos amb curiositat i algun s'apropava per saludar i esbrinar què se'ns havia perdut per per aquelles muntanyes. Pocs cicloturistes havien passat per allà!

Però si hi ha un tram que mai sortirà a la guia essencial del ciclista és el que vem fer un parell de dies més tard. El primer dia, rai. Fem una etapa curta i planera i acampem a la vora d'un riu. L'endemà, el camí puja i baixa seguint el riu i es va endinsant en una vall molt bonica.

Pont sobre el riu Bío-bío, la frontera natural que va separar durant molts anys el territori Xilè al nord, del Mapuche al sud.

Fins aquí bé. Parlem amb un parell de persones i preguntem pel camí a Ralco, el nostre destí. Ens diu que està a prop, més a prop que el poble d'on venim, que la pista no és apta per cotxes però per bicis sí. Perfecte, doncs! Continuem pedalant per un camí cada vegada més estret i sinuós, la mar de bucòlic, on de tant en tant ens creuem amb un gaucho a cavall o un carro tirat per bous. De cop i volta, un soroll de motor estripa l'aire i un motorista equipat de cap a peus derrapant davant nostre. Saludem -Hola! ¿Vienen más detrás?- Ens fa que sí amb el casc. Vaja, ens haurem d'apartar- ¿Muchos? Sí, unos ochenta- !!! Resulta que ens trobem de cara amb la macro-trobada de motocross anual de la regió, justament avui! Ens ho prenem amb filosofia i parem a menjar per deixar-ne passar uns quants. Però hem de continuar, així que anem fent, per un camí cada vegada més costerut, destrossat per les riuades i rematat per uns motoristes suïcides.
Les cobertes derrapen, el plat petit no és prou petit i la pols que aixequen les motos ens va recobrint d'una capa cada vegada més gruixuda. Fem més trams empenyent que pedalant. I el coll? On és el coll? I com és que ningú ens havia parlat d'aquesta pujada inhumana?... són les preguntes que ens volten pel cap, i és que 500 m de desnivell en 4,5 km de camí intransitable donen molt per pensar...

Però fins les pitjors agonies acaben i arribem a dalt de tot. L'expectativa de la baixada i un parell de plàtans ens reanimen i fins i tot fem alguna foto.

Però l'alegria no dura gaire.
El camí és molt empinat, estret, excavat per l'aigua i ple de pedres que han fet saltar les motos: impedalable. Baixem com podem, sempre és millor baixar que pujar, no? Així que intentem que les bicis no se'ns emportin costa avall mentre pensem el pitjor ja ha passat.

De vegades la gravetat tira més que els braços...

Però per arribar a Ralco hem de creuar un riu, i el riu està més avall que el poble, i el corriol que hem de remuntar per pujar al poble està tan destrossat i fa tanta pendent que ens hem de posar tots dos a empènyer una sola bici per poder arribar al poble. Però hi arribem. Destrossats i coberts de pols, la nostra pinta desperta compassió: quan preguntem on podem acampar, una família ens convida a passar la nit en una casa que no fan servir. Tot té el seu costat positiu, no?

El Sr. Tompkins: propietari del parc natural privat més gran del món.

2007-03-18T23:55:00.001+01:00

En Douglas Tompkins és un nordamericà que va tenir una vida professional molt productiva i lucrativa. Va ser un dels fundadors de les marques de roba i articles de muntanya Esprit i North Face, i el dia que va decidir vendre's la seva parts dels negocis, va ingressar uns 150 mil·lions de dòlars.

I què va fer amb aquesta pasta? Doncs va decidir dedicar-los a conservar parts del planeta que encara estan verges o quasi no han estat alterades per l'home. Així va començar una creuada per la compra de terres en la Patagònia xilena, fins aconseguir quasi 400.000 ha.

Parc Pumalín

Amb tota aquesta terra va fundar el Parc Pumalín , una magnífica regió que va de la costa del Pacífic a la Cordillera dels Andes incloent fiords, volcans i glaceres, i on viuen diverses espècies amenaçades, com per exemple els "alerces". Per aconseguir comprar totes les terres va trigar més de deu anys i li va suposar -i de fet encara li suposa- enfrontar-se a part de l'opinió pública xilena. I és que el Pumalín és un territori estratègic perquè devideix literalment el país, deixant la Patagònia sud sense connexió terrestre amb la resta de Xile, i perquè conté una de les reserves més importants d'aigua dolça de la nació.

Comprar aquesta franja de territori que va de la costa a la frontera andina amb argentina aïlla indirectament les poblacions al sud de Chaitén fins arribar a Villa O'Higgins, els quasi 1.000 km de la Carratera Austral que avui en dia són accessibles per vaixell o per avió des de Xile, o per cotxe si es ve des d'Argentina. En Tompkins sabia el que es feia, una regió sense carretera connectada amb la resta del pais l'atura del desenvolupament més ferotge i abrassiu. Tot i així la regió s'està obrint al turisme, sobretot al guiri extranger, i com aquest és el que deixa més calers, inevitablement cada dia hi ha més capitalistes interessats en construïr algun resort, portar una barca que passegi al personal pels llacs o simplement muntar un restaurant. Sí, hi ha aquest moviment, però tot es mou més a poc a poc que si Pumalín no existis, i a més, i per sobre de tot, els xilens patagònics són avui més conscients del patrimoni natural que tenen, doncs alguna cosa a de tenir la regió que un pirat "gringo" es lapida la seva fortuna en fundar un parc. En Douglas Tompkins sabia el que es feia: presevar i generar consciència.

Però la creuada conservadora d'en Tompkins no va acabar aquí, després va decidir saltar la frontera i va dedicar-se a comprar terres a la Patagònia argentina, inclús una part de la Península Valdés. El resultat és que avui dia, ell i els seus socis, tenen més d'un mil·lió i mig d'hectàries dins la Patagonia per fer-ne, o ja transformades, en reserva natural o parc nacional.

Alguns creuen que no existeixen filantrops amb tants diners i sense objectius lucratius, d'altres recolzen la seva iniciativa perquè entenen que si ell no les hagués comprat, moltes valls i rius que avui estan intactes ja serien malmeses. En fi, el tema dóna per moltes pàgines i si algú hi està interessat, que busqui Douglas Tompkins en el Google, i trobarà mil entrades que en parlen.

Tornem cap a Xile - zona dels volcans

2007-03-18T22:35:00.000+01:00

Gauchos argentins en acció.

L'herba sempre és més verda a l'altra banda dels Andes... i és que a penes portem 10 dies per Argentina que decidim creuar de nous la serralada andina per recórrer la zona dels volcans de Xile.

Així que, des de San Martín de los Andes, anem a buscar un pas cap al país veí. Per la banda Argentina la pujada és més progressiva, però pel costat Xilè l'orografia és més abrupte: molt de desnivell en pocs km = rampes inhumanes. Això sí, la pista recórre uns boscos espectaculars que són el principal recurs de la zona juntament amb les aigües termals.

Després d'una etapa dura... el premi! L'Isra provant els banys termals... només li falta el barnús blanc amb la inicial brodada!

En els boscos de la zona descobrim un arbre molt curiós, l'araucaria (a la foto del costat s'aprecien dos exemplars mil·lenaris), que dóna uns fruits similars als pinyons però molt més grossos i amb un gust que recorda la castanya. Es veu que és un dels aliments bàsics dels indis mapuches, així que nosaltres -amb el nostre esperit camalònic- els hem adoptat: bullits, torrats a la paella i salats es deixen acompanyar bastant bé per una cervesa fresqueta!

Arribem a Pucón, un poble molt turístic gràcies als dos Villarricas: un volcà de 2.847 m i un llac d'uns 25 km de llarg. Pots fer cim pel matí i anar-te a banyar al llac a la tarda...

Volcà Villarrica vist des de Pucón... un con quasi perfecte, de llibre!

De nou a Argentina, terra de colons

2007-03-18T18:14:00.000+01:00

S'han acabat les vacances i tornem a pedalar. Seguint el riu Futaleufú, un mite per als fanàtics del ràfting i del kaiak, remuntem una vall que ens porta fins a la frontera Argentina. A partir d'allà, canvi radical, els camins trencacames xilens es transformen en rectes planes a Argentina, el color dels prats vira del verd al groc torrat i les cases ja no són de cabanes de fusta sinó cases de totxo i ciment.
Ara bé, el primer poble que creuem en el país de la pampa i els asados és Trevelín, fundat per una colonia de Gal.lesos (Trevelín significa poble del molí en gaelic). Molts pèl-rojos pigats, cases de totxo, ovelles llanudes, i restaurants oferint "Té galés" ens donen la sensació de retrobar un tros d'Europa a l'hemisferi sud.
El clima també s'hi apunta, així que creuem un parc natural de llacs i boscos espectaculars sota la pluja i la boira. Ens esperem veure el Nessie emergint d'algun d'els llacs en qualsevol moment, però no apareix. Com tampoc veiem cap alerce, tot i que estem en el parc nacional de Los Alerces. Estafa? De fet, és que és un arbre amb una fusta tan apreciada per la seva robustesa que els colons europeus se'ls van polir gairebé tots, i com que el ritme de creixement és d'a penes 1 milímetre anual només se'n troben a les zones més inaccessibles del parc, això sí, sembla que n'hi ha de fins 4.000 anys!

Cap al PN Els Alerces. Quina canya!!!!

Continuem la nostra ruta cap a Bariloche, el principal destí turístic d'hivern a Argentina. El centre del poble amb el seu bullici de circulació, botigues d'esport i turistes atacats per la febre consumista ens recorda Andorra, peró amb menys formatge i molta més xocolata (de la bona!).

Laia hipnotitzada per un aparador plè de xocolata.

La nostra idea era enviar la càmara espatllada de l'Isra per correu i continuar amb la ruta, però les coses sempre són més complicades del que semblen i hem d'esperar-nos tres dies fins que hi hagi un servei d'aduanes obert que ens permeti fer-ho. Així que, amb les papil·les gustatives euforitzades amb una bona dosi de xocolata anem a passar el cap de setmana a la Colonia Suiza.

Es tracta d'un poblet fundat per suïssos, a una vintena de km de Bariloche, envoltat de llacs i boscos. Casetes de fusta, jardins plens de flors... fins i tot la comissaria de policia és acollidora!

Alimentació i supervivència...

2007-03-01T13:54:00.000+01:00

... o bé, com s'espavila un quan està tip de menjar pasta i arròs, arròs i pasta.
I és que ens havien dit que a la Carretera Austral hi havia molts llocs per pescar, que valia la pena provar-ho. Tal dit tal fet, l'Isra es va comprar un ham de cullera i, una tarda que vem instal·lar d'hora el campament, va preguntar al paio del càmping quin era el millor lloc per provar les seves habilitats pescadores. I aquí no és com a Catalunya i els bolets, que un boletaire no et revelarà mai els llocs on trionfar, no. -Pasa el puente, tira 200 m rio abajo, verás un tramo con las aguas más mansas, ahí tienes que probar-". I als 5 minuts ja tenia la primera truita atrapada. En menys d'una hora va tornar tot feliç al campament, amb una truita a cada mà. Les vem fer a la paella: boníssimes!

Una altra alternativa als precuinats es troba en els campings. Molts tenen "fogón", que no és res més que una barbacoa, llenys seca i parilles. Quin gust poder menjar unes verdures a la brasa... (lo nostre comença a ser una obsessió pel menjar!!)

Illa de Chiloé i Puerto Montt

2007-02-28T17:19:00.000+01:00

Fi de la Carretera Austral. I ara què?
Doncs ara toca fer vacances de cames. Aparquem les bicis en un poble que es diu Chaitén i agafem un ferry per anar a l'illa de Chiloé. No és una illa de platges blanques i Caipirinhas sota els cocoters, sinó més aviat com un tros de Galicia enmig de l'Oceà, amb els seus turonets verds, les vaquetes i els ports de pescadors.
De fet, aquesta illa inicialment havia estat poblada per uns indis, els Huilliches, fins que hi van arribar colonitzadors espanyols, especialment andalusos i gallecs. A diferència d'altres zones del sud de Xile, els Huilliches van saber absorbir part de la cultura colonitzadora sense perdre les seves arrels, i els colonitzadors es van integrar sense carregar-se la població local. El resultat és un poble amb una cultura mestissa, molt rica, que combina llegendes de fades, bruixes, sirenes i essers supernaturals, amb unes 200 esglésies de fusta, molt sovint pintades amb colors molt vius que ténen un aire senzill, alegre i acollidor a la vegada. I és que la seva arquitectura, basada en la fusta a cent per cent, és un dels elements que dona més caràcter al paisatge de l'illa.

Una de les tradicions més curioses és la Minga. Quan una familia chilota vol anar a viure a una altra illa (hi ha una pila d'illetes petites disseminades al voltant de l'illa principal) o a una altra part de l'illa, no es busca o es construeix una nova casa, no. Entre tota la gent del poble, familiars i amics, agafen la casa, la posen sobre uns troncs i l'arrosseguen, amb bous, fins al mar. Allà, com que la casa és de fusta la poden arrossegar amb barques fins al punt on es volen instal·lar. Això, és feina dels homes. Mentrestant, les dones monten una cuina a l'aire lliure esperant que arribi la casa i cuinant els plats tradicionals: la paila marina, el curanto, etc...

Nosaltres no hem pogut veure cap Minga, però sí que hem fet turisme de forquilla i ganivet. Hem recarregat les reserves proteiques a base de musclos, petxines vàries, salmó i salsitxes abans d'agafar un bus per Puerto Montt, la primera gran ciutat des de Punta Arenas, per arreglar unes ulleres trencades i fer quatre compres.

Hem retrobat els carrers sorollosos, els taxis i el bullici urbà, hem al·lucinat passejant per un centre comercial i veient en els aparadors els dos grans best sellers de la temporada: La sombra del viento i La catedral del mar, us sonen?.

Però ja s'acaba la bona vida. Tornem cap a Chaitén per recuperar les bicis i continuar la ruta, cap a Argentina!

Típic asado chilote (Dalcahue)

La Carretera Austral III: Algo d'història.

2007-02-28T16:39:00.000+01:00

La XI Región o Región de Aisén de Xile va ser històricament habitada i freqüentada per indis chonos i tehuelches, fins que a finals del segle XIX el govern de Santiago va estimar necessari impulsar un procés de població de la regió. La manera era molt senzilla -a primera vista- i es basava en dividir la regió en unes 15 parts i assignar-les a 15 societats perquè les explotessin. En contrapartida, les societats havien de construir ports, carreteres, obrir bosc per tenir pastures i generar qualsevol activitat que donés riquesa. Ara, la condició més curiosa era que cadascuna havia d'instal·lar una centena de families d'origen saxó, a més dels treballadors nadius.

Una foto de la Laia emergint de la boira per tallar el rotllo.

Al cap de poc anys, Santiago es va adonar que la feina no era tant fàcil: només una de les societats havia pogut complir parcialment els mínims exigits per l'acord. La pluja en aquesta regió és molt intensa, sobretot a la costa, on plou una mitja anual d'un 3.000 a 4.000 mm,(Barcelona té uns 600 mm i la Vall d'Aran uns 1.100 mm), i això no ajudava obrir-se pas a través de bosc verge en una orografia extremadament accidentada. Així que la població de la regió va seguint sent escassa.

Però poc a poc i de forma espontània van anar arribant nous colons, majoritàriament xilens expulsats d'Argentina (les disputes frontereres estaven molt pujades de tò) que, com que no tenien res (a perdre) ocupaven un tros de terra, el desbrossaven i intentaven sobreviure comercialitzant la fusta i criant ovelles o vaques. Aquesta gent van ser realment els que van poblar la regió i van permetre més endavant al govern justificar una presència i la seva soberania en el territori. De totes formes, van passar molts anys en que l'única manera de moure's per la regió era en barca, a peu o a cavall.
La Carretera Longitudinal Austral (nom oficial)

La situació va canviar quan Augusto Pinochet es va fer amb el poder. Per una decisió política i estratègica, no perquè es justifiqués econòmicament, el 1976 va començar el projecte de construïr una carretera que creués de nord a sud la regió d'Aisén.
Construida per un cos militar, van trigar 23 anys per acabar aquesta obra faraònica de més de 1.000 km. Tot i que aquesta carretera ha facilitat molt les comunicacions, en diversos trams cal agafar ferries per creuar rius, llacs o un tram pel mar, cosa que complica i allarga molt el transport a la zona.

La Carretera Austral II: Còcktels i ciclistes.

2007-02-27T15:17:00.000+01:00

Si un fes un còcktel a base de muntanyes, rius, llacs, fiords, boscos, glaceres, pastures, algunes vaques, uns pocs pobles, molta tranquil.litat i una carretera de 1.000 km de ripio (ripio és el nom que aquí tenen les pistes de terra), la beguda es diria Carretera Austral.
Quan un arriba d'Aregentina a Villa O'Higgins amb la barca, té una lleugera sensació que s'acotsa a les portes d'un d'aquells pocs racons al món que l'home encara no ha tingut temps de domar i on encara queda molt per trepitjar. De fet la regió d'Aisén és de les menys poblada de Xile i de les més aïllades del país, així que algo d'això si que té.
Un es pensa que es trobarà sol amb la seva bicicleta, pedalant pel mig d'aquest espectacle natural, penjat i essent l'únic que ha tingut la brillant idea de venir fins aquí.

La realitat és algo diferent, cada dia un es creua mitja dotzena d'altres ciclistes, tots fent aproximadament el mateix recorregut i igual de fascinats per l'entorn. Parelles d'alemanys i francesos, britànics solitaris, txecs passats de voltes, americans farreros i xilens de vacances.

De tot hi ha a la vinya del Senyor, i entre aquests companys de carretera, cadascú viu el viatge a la seva manera. Als americans Tea, Mat, Harry i Ben, no els cal massa motius per organitzar una festa, i amb els dos mesos de viatge que porten des de que van començar a Ushuaia han instaurat la "thousand K party". Cada mil quilòmetres paren a la cuneta, treuen el confeti, una ampolla de pisco (aiguardent local) i uns sobres de Tang per preparar els combinats. En el moment que feien els seus 2.000 km de viatge estava fent un temps hivernal, plovent i fent fred. No va ser motiu per aplaçar la Thousand K Party, es van aixplugar en una parada de bus i es van trincar mitja ampolla de pisco per cap. Una hora més tard estaven a casa d'un evangelista que els acollia a casa seva per passar la nit, mentre intentava ensenyar-los el Camí. L'home no sabia que estava davant d'un repte descomunal: convertir a 4 nordamericans de 21 anys sortits de Standford, i torrats de mala manera. Si algú està interessat en les aventures i activitat ciclisto-mental d'aquest grup, aneu a www.crushingpower.blogspot.com

En una ona lleugerament diferent, un vespreve vem creuar-nos el txec que, com qui no fa la cosa, ens va explicar que venia d'Anchorage (Alaska), que anava i acabava el seu periple a Ushuaia, que ja havia fet 24.000 km i que portava només 6 mesos de viatge. Això són 4.000 km al mes, o 130 km al dia, sense descansar ni un sol dia en mig any. No tenim ni el seu nom ni adreça (no vem tenir temps, anava massa ràpid...).

També vem conéixer la Christelle i en Bernard que estan fent una sel·lectiva volta al món. En deu mesos han estat a Nambia, SudÀfrica, Kirguistan, Xina, Laos, Tailandia, Nova Zelanda, Xile i Argentina. La seva manera de viatjar, és visitar, però també menjar bé (per alguna cosa són francesos). Dins de les seves alforges mai falta una ampolla de vidre d'oli Borges (sí, aquí es pot comprar), mel, paté, i d'altres articles de gourmet.
Podeu veure el Bernard en acció fent unes creps al pur estil parisí. Per veure fotos d'algun dels magnifics llocs on han estat, salteu a http://perso.orange.fr/roues.libres/English%20Version/home.html

La Carretera Austarl I: Caleta Tortel

2007-02-08T22:41:00.000+01:00

Dos dies de pedalar per la Carretera Austral ens porten a aquest poble costaner, que és ben especial per dues raons. La primera, és que no té carrers, sinó només passarel·les de fusta que permeten anar de casa en casa i li donen un encant i un silenci (no hi ha cotxes) molt agradables. La segona és que sempre hi plou (3.000 mm anuals). El mal temps és la norma, pot arribar a ploure 3 mesos seguits, sigui hivern o estiu.

De fet, els indis que poblaven aquesta zona abans de l’arribada dels colons europeus, els Alakalufs, tan sols anaven coberts de greix animal per protegir-se del fred i del vent, no portaven roba perquè se’ls mullava ni no s’assecava mai!
Actualment, el poble té uns 300 habitants. L'activitat principal és la tala de "ciprés de las Guaitecas" -un arbre molt resistent que només creix en zones pantanoses-, que va començar ens els anys 60 per aprofitar la fusta que va quedar resultat dels incendis provocats pels propis colons entre els anys 20 i 50.

Per a aquest poble, la construcció de la Carretera Austral ha significat un gran avenç. Només fa 10 anys que els arriba aquesta carretera que va ser construida sota el règim de Pinochet per comunicar una de les zones més aïllades de Xile. Es va començar a construir durant els 70, i no va arribar fins a Tortel fins fa 10 anys. Abans de tenir-la, l’única manera de desplaçar-se era en barca pel riu Baker, o a cavall per la muntanya.

Creuant la frontera cap a Xile

2007-02-08T20:42:00.000+01:00

Aquest tram era un dels més esperats de la Patagònia. L’objectiu era creuar d’Argentina a Chile per una zona on no hi ha carretera, per poder accedir a l'extrem sud de la Carretera Austral, a Villa O’Higgins. Ens havien dit que era un pas molt bonic pero complicat, i s’ha confirmat en tots dos sentits.

Primer cal anarA 38 km al nord d’El Calafate, a la Laguna del Desierto (una zona amb uns boscos maquíssim i un riuet de postal, tal com el nom del llac no indica). A nosaltres, la pluja ens va acompanyar durant tot el camí, així que quan vem agafar la barca per creuar a l’altra banda estàvem tremolant, i no només de fred, perquè un bon home amb qui acabàvem de parlar ens va dir que aquella barca no tenia fama de molt segura (per sort, fins una setmana més tard no vem saber que realment ja se n’havia enfonsat una...). Tot i les onades, el vent, i un únic motor funcionant vem arribar a l’altra banda. Allà ens esperava la duana argentina. Enmig d’un prat digne dels dibuixos de la Heidi, amb bosc a banda i banda i vistes sobre el llac i el Fitz Roy de fons la policia argentina porta a terme una intensa tasca de control de fronteres (la barca només creua dos cops al dia amb un màxim de 20 passatgers, i només a l’estiu... algú vol enviar un currículum?).
L’endemà, però, venia el plat fort de veritat: 4 hores empenyent les bicis per un caminet apte per a cavalls i persones, però per bicis no...Un cop arribats a la frontera xilena, però, el corriol es converteix en una pista, que per nosaltres és com una autovia, i a més de baixada unes vistes fantàstiques sobre el llac O’Higgins, on anem. Abans d’arribar al llac, passem per la duana xilena -on els carabineros estan encara més estressats que els gendarmes argentins, perquè a més tenen un hortet, un petit camp de futbol i unes canyes per anar a pescar...-.
L’endemà ha de venir el vaixell (només ve dos dies a la setmana) per creuar el llac i portar-nos a Villa O’Higgins, el poble on comença la tan esperada Carretera Austral, però com que fa massa vent ens diuen que el port està tancat i no deixen navegar. Potser demà? Paciència. Com que som una dotzena acampats pel port (una caleta sense res més, només una casa a 100 m) esperant el vaixell, organitzem un concurs de pesca de catalano-americans contra xilens i israelites. Al final els únics que pesquen (i no se’ls torna a caure el peix a l’aigua) són els israelites, suposo que tres anys de servei militar serveixen per alguna cosa!
L’endemà, els nervis augmenten mentre les reserves de menjar minven i la pesca no millora... però finalment ve el vaixell i embarquem, amb una parella de kayakistes que portaven 1 setmana penjats en una roca esperant que els rescatessin degut al temporal.

Finalment arribem a Villa O’Higgins, un poble de 300 habitants amb un entorn magnífic: un festival de muntanyes, llacs, rius i glaceres, a 2 dies de cotxe d’una ciutat de 50.000 habitants, on el camió que subministra les botigues només hi ve una vegada al mes (just quan hi érem!).

El Chalten - Fitz Roy i Cerro Torre

2007-02-06T16:59:00.000+01:00

El Chaltén és un poble bastant curiós. Per començar, és molt jove: va ser fundat el 1.985 a corre-cuita pels argentins, perquè les fronteres argentino-xilenes en aquesta àrea s'han anat fixant en els darrers 30-50 anys, i de fet, en algun lloc la línia és una mica difusa... Esta format per 3 carrers (sense asfaltar ni voreres), amb cases de fusta a banda i banda, i remolins de polseguera que aixeca el vent. Tot plegat dona una mica la sensació de ser al Far-West, si no fos per la gent, que va més en bus o en bici que a cavall i porten més piolets i motxilles que revòlvers. I es que aquí, el millor del poble (a part de les empanades de carn, que son cinc estrelles) són les dues muntanyes que el dominen: El Cerro Torre i el Fitz Roy.

Des del Chaltén, et pots acostar al peu de les dues muntanyes fàcilment. La vista es absolutament espectacular, només cal tenir paciència i esperar que els núvols es desenganxin dels cims. Ara, fer una volta circular del massís o fer algun cim ja son paraules majors, cal anar equipat, demanar permisos, encordar-se i engramponar-se... ho deixem per als professionals!

El Calafate - Glacera Perito Moreno

2007-01-22T22:30:00.000+01:00

Després d'estar deu dies a Torres del Paine, vem recuperar les bicis i entrar una altra vegada a la pampa patagònica. La frontera entre Xile i Argentina de Cerro Castillo, que es diu Río Don Guillermo, és algo solitaria....

Però la cosa va millorar quan vem conèixer el nostre padrí, Ricardo. En Ricardo és un policia assignat temporalment al Destacamiento Tomás Sosa, una caserna on només viu un policia i que es floreix perquè "Acá nunca pasada nada". La regió que controla hi ha set estancias, que en xifres representa una vintena de persones i unes 10.000 ovelles. Ens va convidar a dormir dins la casa on viu, que tenia dutxa d'aigua calenta, luju asiàtic per dos cicloturistes, i ens va explicar quatre coses d'Argentina.

El Calafate és una població, per dir-ho suaument, artificial. De fet, si la glacera del Perito Moreno no existís, seria un petit poble amb un petit centre administratiu i mil·lers d'ovelles. En canvi, avui en dia hi viuen 15.000 persones, té una avinguda plena de botigues de souvenirs, pizzeries, xocolateries i "Exchange Money Here". Per a nosaltres, també és un petit balneari, perquè ha suposat la primera amanida i el primer tall de carn en dues setmanes (nosaltres, al final, no vem agafar el pack de 4 nits).

De la glacera del Perito Moreno, d'uns 30 km, només penjarem un parell de fotos. És bastant espectacular. La pared de gel té uns 60 metres d'alt i mentre un se la mira, es van sentint els moviments del gel i com cauent bocinets de glaç d'unes quants tones de pes.

Torres del Paine

2007-01-22T21:23:00.000+01:00

Suposo que tothom ha sentit a parlar alguna o altra vegada de les Torres del Paine, d'unes muntanyes que estan penjades a la penjada Patagònia, tant lluny que per arribar-hi, anys enrera, calia fer un viatge interminable en vaixell i un altre, també etern, a cavall. Ara, a l'era de la Play Station, el Google i la AirMadrid (de bon rotllo!) un s'hi planta en un vol a Puerto Natales i després un bus de tres hores.

Torres del Paine és un massís que arriba a poc més de 3.000 metres, tot dins de territori xilè, que és famós per les parets verticals de granit, paisatges espectaculars i per un temps algo més variable del normal. De fet, cada cop que un demana la previsió del temps a un refugi la resposta és de l'estil: "Acá en la Patagonia, nunca se sabe". En un dia pot haver-hi les 4 estacions condensades en poques hores, neu, pluja, sol, vents huracanats o calma.

Les torres, i perquè us feu una idea aquí penjem una instantània...

són unes puntxes, que semblen inofensives i poca cosa des de la pantalla de l'ordinador, però que tenen uns paredots de més de 500 metres, que fan somniar a qualsevol escalador.
Però les torres són una petita part del massís. La glacera Grey, situada a l'oest, és una llengua de gel de poc més de 20 km que forma part del Campo de Hielo Sur, un modest sistema de glaceres que fa uns 360 km de llarg. Vaja, més llarg que de Barcelona a València! De fet, la glacera del Perito Moreno, que està a Argentina, també pertany a aquesta massa immensa de gel.
A més, també hi ha altres parets de granit, muntanyes alpines de roca i gel, valls de boscos frondosos, llacs i inclús camps de margarites. Cada dia que s'està al Parc Nacional es té un paisatge diferent i, potser, el més xocant per dos catalanets, és que tot això està a quasi el nivell del mar. La glacera Grey acaba en un llac a uns 200 msm i, tornant a les comparacions, com si el llac de Banyoles estigués envoltat de glaç i tingués blocs de gel del tamany d'un edifici de 20 plantes surant....

Per visitar-lo com a guiri
Hi ha mil maneres, però les tres més complertes, però de matat, es coneixen com:
-fer la W (acá, la doblebé), uns 3-4 dies,
-fer el circuit, uns 6 dies,
-o fer la W i el circuit, uns 7-8 dies.

També hi ha l'opció d'instal·lar-se en un hotelet que es diu Explora, que té unes vistes bastant bones, i ara ve el millor: té dos chefs, un per al menjar "normal" i un altre per a les postres. Fan paquets d'oferta a 3.200 dòlars, americans, per 4 nits. Un xollo!!!

Per les opcions més austeres, hi ha càmpings i refugis per tot arreu, tot està molt ben indicat i es pot comprar menjar quasi cada dia.

En fi, i com a resum d'aquesta entrada, les Torres del Paine es mareixen els galons (encara que sigui sense agafar el pack de 4 dies).

Hablando chileno

2007-01-21T23:12:00.000+01:00

Doncs sí, els xilens no parlen ben bé com nosaltres, però ens entem força bé. En pocs dies hem desenvolupat tot un lèxic bàsic del cicloturista patagònic i deixem anar frases del tipus: ¿Dónde puedo encontrar bencina para la cocinilla? o bé, ¿cuál es el mejor sitio para armar la carpa i amarrar las bicis? O també: ¿quién es tu pololo, el de las xalas amarillas y la linda polera azul? I aquí els alvocats son palta i els préssecs i els albercocs es converteixen en duraznos i damascos. Harto complicado!

Sí, a la Patagònia el vent bufa...

2007-01-07T17:58:00.000+01:00

Sortim de la plaça major de Punta Arenas el 2 de gener. Comencem a pedalar sota un cel gris i una pluja fina. Però això rai. Al cap d’uns 30 km el vent lateral es posa a bufar com si ens volgués tirar de la bici. I de fet ho aconsegueix, perquè acabo fent (jo, la Laia) unes quantes incursions descontrolades a la cuneta de la carretera. El terreny és pla. No hi ha ni un montícul ni un arbre per frenar la ventolera furiosa. Veiem una casa i ens hi parem. De fet són els Carabineros, la policia Xilena. Són la mar d’amables i ens ofereixen refugiar-nos en una mena de cobert, però al final ens acaben convidant a cafè i passem una estona xerrant amb ells i mirant el culebrot de la tarda en el seu sofà... Aquí neix un carinyo insospitat cap a la policia que s’anirà amplificant durant la ruta.
El vent continua a la seva, sobre els 100-120 km/h, però un dels carabineros ens assegura que cap a les 6h acostuma a parar. Són les 4h i l’Isra té la sensació que ja no bufa tant. Així que continuem la nostra ruta, però cap de les dues previsions es compleix, mala sort!
Dormim en l’únic lloc habitat a menys de 80 km: una estació de servei que em recorda la de “Bagdad Café”. El propietari ens ofereix la seva cabana de llenya-galliner i acceptem encantats (no hi fa vent, però a quarts de 5 ens adonem que aquí els galls canten molt d’hora, la nit és molt curta...).
Els dos dies restants són llargs i ventats. El paisatge està poc habitat, és bastant variat, i veiem els nostres primers nyandús (com estruços però en més petit) i bastantes ovelles amb un tou de llana impressionant . De fet, la llana va ser a principis del segle XX la gran industria patagònica, també uns quants cicloturistes (amb vent de cua!) amb els que intercanviem les nostres típiques obsessions: on aconseguir menjar, aigua, on dormir, a quin hostal donen l’esmorzar més abundant, etc.
El 4 de gener arribem a Puerto Natales. Una ciutat petita, molt orientada a un turisme que dura els mesos d’estiu, i que durant l’hivern es tanca a casa perquè les temperatures oscil·len entre els 0 i els -20º C. Brrrr!

Punta Arenas... el c*l del mon

2007-01-07T00:49:00.000+01:00

Ja hi som. Després d'agafar dos vols en retard, de que ens perdonin 400 euros d'excés d'equipatge i més d'un dia sencer de viatge, ja som a Punta Arenas, amb les bicis i tot.
En aterrar ja veiem que patirem: la vegetacio és escassa, estepària, i tota inclinada cap a una banda... esta claríssim, aqui el vent bufa i amb ganes.
És 31/12 al vespre i el poble està mort, desert, quatre gossos passegen pels carrers i algun desarrapat ja bastant alcoholitzat. Ens volem integrar així que escollim el restaurant més... autèntic (?) (de fet és el que trobem obert...) per celebrar el cap d'any.
L'endemà l'ambient no millora. Els alcoholics d'ahir encara no han tornat a casa. Els gossos segueixen rondant, i també quatre guiris, tots uniformats de North Face. De fet, l'1 de gener, com que aqué és ple estiu, és dia de costellada i tothom marxa al camp a rostir un asado en família.
Anem a veure el gran atractiu de la zona: la pingüinera de la Isla Magdalena. És una petita illa, a dues hores de Ferry de Punta Arenas, recoberta de pinguins. N'hi ha per tot arreu, sembla la platja de lloret al més d'agost. Així que ens dediquem a fer fotos a tort i a dret aprofitant que no s'espanten (si et despistes quasi els podries trepitjar...).
Els pinguins adults van arribar-hi al setembre, van pondre els ous, i després de 40 dies d'incubació van neixer les cries. I no sé que els donen de menjar però ja estan enormes, tenen el mateix tamany que els pares!, però se'ls diferencia perquè estan perdent el borrissol que els protegia del fred estant a terra i els queda un pèl més adaptat a l'aigua.
I aquí s'acaba el la vida de guiri i demà comença la de cicloturista. Destí: Puerto Natales.